Frederica Montseny: la primera dona ministra a qui Feijóo va ignorar
Frederica Montseny és la primera dona ministra de la història de l'Estat que el dirigent gallec va obviar
BarcelonaD'entre les fake news que va pregonar Alberto Núñez Feijóo en el seu discurs d'investidura, n'hi va haver una d'històrica. Durant un duel amb Sumar sobre el feminisme i la importància de les dones en la Transició, el dirigent gallec va deixar anar que Soledad Becerril, una política de centredreta d'UCD, va ser la primera dona que va esdevenir ministra en democràcia, l'any 1981, sota la turbulenta presidència de Leopoldo Calvo-Sotelo. No era cert. Perquè, tal com li va recriminar al ple el president del Partit Comunista d'Espanya, Enrique Santiago, la primera dona ministra va ser la catalana Frederica Montseny -Santiago la va rebatejar com a Federico Montseni-, que es va ocupar de Sanitat i Assistència Social del 1936 al 1937, en plena Segona República quan la Guerra Civil ja havia esclatat.
Però qui va ser Montseny? Una política amb llarga trajectòria anarquista i feminista, que es va criar en una família favorable a la revolució social. Activista des de ben jove, va militar al sindicat CNT-FAI i els seus discursos van causar sensació, sobretot en ple conflicte contra el bàndol feixista. De fet, també va destacar com a escriptora, amb nombrosos llibres amb missatge social.
Malgrat la seva defensa de l'anarcosindicalisme, va voler participar en el govern democràtic en una situació crítica com la Guerra Civil i va defensar la col·laboració de tota l'esquerra. Com a ministra va mirar d'aprovar una llei d'avortament sense èxit, però sí que va aconseguir difondre anticonceptius i va impulsar una campanya per oferir asil a les prostitutes. En ple enfrontament intern entre els defensors de la República a Catalunya, amb els Fets de Maig del 1937, es recorda la seva intervenció per apaivagar l'ànim. El 1939 va ser la responsable de Sanitat de la comissió de batallons voluntaris i va acabar exiliada a França, d'on no va ser extradida en l'etapa col·laboracionista per l'estat avançat del seu tercer embaràs. Hi va morir el 1997, tot i que abans havia tornat a Barcelona el 1977 per assistir al gran acte de la CNT a la ciutat.
