1939-2019: del franquisme a l’ascens del discurs d’ultradreta
Després de 40 anys de dictadura i 40 de democràcia, Espanya viu un clima d’involució ideològica
Barcelona¿Ha tornat el franquisme o no ens havia abandonat del tot i ha restat latent, soterrat, dissimulat? ¿Hem de parlar d’un nou fenomen? Fa només cinc o deu anys, un comentari xenòfob era condemnat pràcticament per tothom. Avui ja no sempre és així. Hi ha un perillós desacomplexament. Òbviament, ni Franco ni Hitler han tornat, però la música de fons de la intolerància i les tècniques de manipulació massiva tornen a estar a l’ordre del dia, i amb l’efecte multiplicador de les xarxes socials. Les fake news circulen a gran velocitat.
Demà, 1 d’abril, farà 80 anys que es va acabar la Guerra Civil, de la qual va sortir vencedor l’exèrcit sublevat del general Franco. Després de 36 anys de dictadura, la Transició va portar a Espanya un règim democràtic que, a diferència d’altres democràcies, no va néixer antifeixista sinó desmemoriat, com si no tingués passat.
Amb l’ajuda de sociòlegs, politòlegs i historiadors, analitzem per què alguns líders mundials com Donald Trump i Viktor Orbán utilitzen tàctiques polítiques d’inspiració feixista. I ens aturem en el cas d’Espanya, on, a remolc d’aquesta involució ideològica global, han aparegut formacions d’extrema dreta com Vox i s’ha endurit el discurs de tota la dreta. ¿Està en crisi la democràcia representativa? ¿Què ha passat perquè la retòrica del feixisme o del postfeixisme no es limiti a un submon secret sinó que formi part del discurs públic quotidià? ¿Hem d’estar espantats?
Nou o vell, és aquí
¿Se n’ha de dir franquisme, feixisme o postfeixisme?
Hi ha un cert consens sobre el fet que els discursos contra el diferent i la defensa d’una comunitat homogènia, l’al·lèrgia al mestissatge, l’hostilitat cap al feminisme, l’ultranacionalisme, l’antiintel·lectualisme, la irrealitat (o les solucions màgiques) i la dialèctica amic-enemic han tornat amb força a les nostres vides. Però, ¿es pot parlar de política feixista? “El món ha canviat molt des dels anys vint del segle passat. Prefereixo parlar de neofeixisme per descriure un moment polític del segle XXI que actualitza les idees bàsiques del feixisme, dona receptes nacionalistes per resoldre problemes socials i econòmics i, en certa manera, ataca el parlamentarisme perquè vol reduir el pes legislatiu i incrementar l’executiu”, raona Alfons Aragoneses, professor d’història del dret de la UPF.
El context, en efecte, és molt diferent: el feixisme va sortir en una societat que s’industrialitzava i amb l’amenaça de la revolució comunista. Ara l’amenaça seria la globalització, hi ha menys consciència de classe i la indústria cada cop té menys pes. “No és feixisme, és una extrema dreta postindustrial-diu l’historiador Xavier Casals-. La ultradreta no mira al passat sinó al futur. No vol restablir règims pretèrits, no és racista, sinó que rebutja el multiculturalisme i els fluxos migratoris, i és antielitista”. Casals també defensa que aquesta extrema dreta no vol un electorat passiu sinó que el crida a la mobilització. I rebutja també una pervivència del franquisme: “El franquisme queda lluny per a la població espanyola. Més del 55% han nascut després del 1975. Tenim un règim que és incapaç de reformar-se i obrir-se, però això no és un retorn al franquisme: utilitzar aquest qualificatiu per deslegitimar l’adversari no aclareix res i només serveix per banalitzar el mot”.
En canvi, Jason Stanley, professor de filosofia de Yale i autor de Fatxa (Blackie Books), sí que creu que s’ha de parlar de polítiques feixistes, perquè exalten un passat mític, són antiintel·lectuals, difonen teories conspiradores i fake news i intoxiquen el debat d’idees, són antisindicalistes, antifeministes i xenòfobes, i tenen un discurs victimista: homes oprimits per la llei de violència de gènere, catòlics oprimits pel laïcisme... “Utilitzar altres termes és defugir el problema. Hem de ser alarmistes”, diu Stanley.
Les preguntes angoixen
¿És més fàcil ser demòcrata que fatxa?
A La por a la llibertat (1941), Erich Fromm analitza la relació entre la humanitat i la llibertat i parla de la por de ser lliure i la temptació de sotmetre’s a un sistema autoritari que elimini l’angoixa de decidir què pensar i com actuar. “Som tribu, som gregaris, ens han educat així -assegura la sociòloga Marta Rovira-. Estar sol és molt difícil, i si tothom va en una direcció costa resistir-s’hi”.
La societat actual té més formació, menys analfabets, més llicenciats i més informació, però ¿té eines per qüestionar aquestes noves formes d’autoritarisme? “Perquè hi hagi una democràcia plena hi ha d’haver una educació que formi una idea crítica, i els estats, en general, no s’han preocupat d’això”, opina Aragoneses. “Si realment el sistema educatiu occidental fos prou potent, el conjunt de societats mirarien cap amunt i no cap avall per trobar els responsables. La complexitat provoca angoixa i hi ha preguntes que ningú es vol plantejar”, argumenta l’historiador Arnau González Vilalta. Jason Stanley creu que és més fàcil ser fatxa que demòcrata: “Ser demòcrata exigeix més compromís: conviure amb idees que no són les teves, consensuar... Per ser feixista només has de tenir en compte un punt de vista”, afirma.
No tot és culpa de la crisi
Per què els discursos demagògics sedueixen tant?
¿Com ha entrat a la nostra vida l’extrema dreta, els discursos que proposen expulsions massives, els murs, la tolerància zero amb els que són vistos com a diferents? “L’extrema dreta que avança a Europa té els orígens a Escandinàvia amb el Partit del Progrés, fundat el 1973, un moviment de protesta contra els impostos. El missatge era: «Ja que paguem impostos, que els beneficis siguin per a nosaltres»”, explica Casals, segons el qual “als 80 hi va haver l’auge del Front Nacional a França, que va col·locar a l’agenda política la seguretat i la immigració i, amb la caiguda del Mur de Berlín, aquesta extrema dreta muta i substitueix l’anticomunisme per l’antiglobalització”.
El cert, però, és que tot plegat s’ha intensificat. La ràpida normalització d’aquesta involució ideològica la podem veure a Hongria i Polònia, on les joves democràcies liberals s’estan fent ràpidament il·liberals, o en el tracte inhumà que reben els refugiats i treballadors indocumentats per part del conjunt d’estats europeus. ¿La crisi econòmica i la creixent desigualtat han aplanat el camí a aquestes polítiques o tàctiques? “Seria la resposta fàcil, la competició pels recursos i la utilització de la por, però potser el problema és més profund -apunta Aragoneses-. El 1945, per evitar un nou Holocaust, es declaren els drets universals, però els estats, en els seus ordenaments jurídics, continuen diferenciant entre ésser humà i ciutadà. Tots estem d’acord que tots som iguals, però tenim dificultats per integrar l’altre, el diferent, especialment l’estranger”. L’autor de Fatxa destaca sobretot una pèrdua de confiança després de la crisi financera: “Les elits van cometre molts errors i ara hi ha una gran desconfiança, un context en el qual no costa gaire deixar-se seduir per les solucions fàcils dels demagogs”.
Res no és per sempre
La democràcia pot fondre’s?
Històricament, els líders feixistes han arribat al poder a través d’eleccions democràtiques -sovint amb l’ajuda de la violència-, però el seu compromís amb la llibertat acostuma a desaparèixer tan bon punt les guanyen. “Una de les grans ironies de la democràcia és que ella mateixa va facilitar als seus enemics més perillosos les eines per destruir-la”, va dir Goebbels. “Ens hem cregut que el sistema democràtic era estable i perpetu, però no sé fins a quin punt alguns votants han reflexionat sobre si voldrien formar part d’un estat totalitari encara que formessin part del grup dominant. Qui ens assegura que si certes formacions arriben al poder no desmantellaran les estructures democràtiques?”, reflexiona González Vilalta.
Vivim un moment de transició en què part de la població s’està quedant al marge, sense accés a un mínim de benestar. Alguns, davant la por, tendeixen a tancar-se. Tampoc no hi ha noves propostes dels partits tradicionals que arrosseguin l’electorat. “Alguns partits d’extrema dreta són vistos com una amenaça, però en realitat són un efecte, existeixen perquè hi ha crisi de la democràcia representativa”, destaca Casals. “Només hem de mirar les eleccions andaluses. Més del 50% de l’electorat no se sentia identificat amb els partits tradicionals [PP i PSOE van sumar el 48% dels vots] i hi va haver un 41,3% d’abstenció. Vox no puja perquè mobilitza l’electorat, sinó perquè hi ha una gran insatisfacció”, afegeix Casals.
La democràcia es complica en un context de molta desigualtat perquè augmenta la divisió i, per tant, dificulta el consens. “Els moviments d’esquerra han aconseguit molts canvis en el segle XX, però no han seduït a tothom. El sector industrial ha canviat molt, i molts han quedat descol·locats. Quin referent té la classe obrera tradicional?”, es pregunta Rovira. I alerta: “Potser d’aquí un temps veurem l’estat del benestar com una anècdota històrica”.
‘Spain is different’
¿Franquisme o una extrema dreta diferent?
“L’Espanya postfranquista neix d’una dictadura que no s’ha desintegrat sinó que s’ha transformat”, afirma González Vilalta, per a qui “hi ha una reacció de les classes mitjanes i altes que han tingut el poder durant segles i mil·lennis que ara se senten qüestionades, creuen que han cedit massa poder i estan reaccionant”. Marta Rovira detecta un augment de la violència organitzada i una relació directa entre els atacs per motius d’orientació sexual i ideològics i alguns nous lideratges: “Hi ha un llenguatge políticament correcte que es va començar a trencar quan vam tenir un president neofeixista que es deia Aznar. Cada vegada es perd més la por a fer explícites certes opinions xenòfobes o despectives. Qui no recorda el crit « Que se jodan!» que va proferir Andrea Fabra després que Rajoy anunciés retallades als aturats el desembre del 2012?”
A diferència d’altres democràcies, segons Rovira, a Espanya l’extrema dreta no només té entre el seu electorat sectors que se senten abandonats o fora de la cursa per sobreviure, sinó també els que han tingut poder i no el volen perdre: “Aznar és el primer que va legitimar el franquisme, i des de la FAES s’ha fet molta feina”. Franco va morir al llit, però avui pràcticament ningú no el reivindica. “Jo no parlaria de franquisme estructural -diu Aragoneses-, però sí de determinades estructures de poder que reprodueixen determinades dinàmiques des de temps pretèrits. La justícia no és franquista, però una part de la judicatura continua sense ser capaç de separar dret, moral i ideologia política”.
Eines de resistència
¿El feminisme i la lluita sindical poden plantar-li cara?
Stanley esmenta dos moviments de resistència, el feminisme i el sindicalisme, i identifica la por que provoca el feminisme entre els moviments feixistes com a “angoixa sexual”: “Es veu perillar la jerarquia patriarcal davant l’avenç progressiu de la paritat de gènere”. També produeix pànic perquè l’extrema dreta veu en el feminisme una conspiració contra la fertilitat de les dones que han de garantir la supervivència de la nació. Per això Vox crida a combatre “el feminisme supremacista”. L’autor de Fatxa també creu que la lluita sindical és una altra manera de plantar cara a l’avanç de les polítiques feixistes: “Representa tot el contrari del feixisme, és una manera de combatre col·lectivament tot allò que el feixisme vol fer créixer: l’individualsime, l’atomització, la fractura social, la desigualtat, la por del futur...” En definitiva, el campi qui pugui.
Per a Marta Rovira estem en un moment en què tot és possible: “Hi ha més violència i més conflictivitat, però, a diferència del segle passat, hi ha més informació i més formació; hi pot haver més resistència. Per exemple, hi hagut un augment del cooperativisme”. González Vilalta eleva l’alerta i creu que caldria il·legalitzar certes formacions: “Hi ha discursos que no es poden tolerar en democràcia. Estem sent massa lents a reaccionar”.