Francesc Gambús, un adeu que arriba massa d’hora

Director associat del BSCEscriure l’obituari d’una persona que ha mort als 45 anys deu ser tan difícil com fer la crítica d’una simfonia inacabada o d’una novel·la que l’autor ha deixat a mitges. Més encara quan la mort ha esdevingut inesperada, abrupta, de sobte. Ni “una llarga malaltia” ni res que permeti escriure un eufemisme similar. En Francesc Gambús, el Paco, ens ha deixat molt abans del que tocaria, i de cop. Massa vida encara al davant, massa canalla a qui estimar, massa d’hora aquesta marxa imprevista. Una marxa que ens ha estripat per dins a tots els qui el vam conèixer.

El camí per la vida del Paco es pot anar resseguint a partir dels seus principis fonamentals. Família, humanisme, país, compromís amb la comunitat. Primer, una infància en una família sòlida i plena d’estimació, amb les xiruques tot sovint ben calçades. I després d’això una vida plena, personalment i professionalment, sempre amb la seva Mireia al costat, donant forma a una família que ja és gran i forta. El repàs al currículum parla del seu pas pel districte de Gràcia, per l’Ajuntament de Badalona, per l’INEHCA, per la direcció general de Relacions Exteriors durant el govern d’Artur Mas i, finalment, pel Parlament Europeu. Una corrua de responsabilitats que tenen en comú els més de 20 anys militant a la Unió de Joves i a Unió Democràtica de Catalunya. Més de 20 anys treballant per deixar un país millor als que venen darrere nostre, perquè en el fons d’això és del que es tractava. Només es tractava d’això. Aquesta ha estat sempre la seva única visió, ja sigui en política activa o posant hores a la parròquia de Santa Agnès, fent feina amb la bona gent de la Fundació Comtal o presidint el Casal Català de Brussel·les. Família, humanisme, compromís cívic. I sempre Europa.

L’últim cop que vaig parlar amb ell va ser a Brussel·les, sota l’estàndard cel gris d’aquelles terres. I vam buscar de seguida el terreny còmode de conversa, allí on sabíem que coincidíem sense matisos: Europa, aquesta Europa que “segueix sent l’horitzó”, com diu encara la seva biografia al Twitter. Aquesta Europa que tant ha estimat, i de la qual tant en sabia. Han estat molts anys de compromís amb el nostre vell continent. Poliglot, europeista, humanista. Un democratacristià autèntic. Maritain, Mounier, Coll i Alentorn. Aquest era el seu terreny.

Ha estat també un home de fe, d’una fe gruixuda i a la vegada oberta. Jo en diria “a la caputxina”, i ell segur que riuria sentint-me dir-ho. Amb aquell riure cridaner, el cap enrere i el pit enfora, divertit. Una fe que ha intentat viure i transmetre enmig de les contradiccions pròpies d’aquests temps que ens toquen viure. Buscant inspiració per escriure aquestes ratlles, tan difícils, m’he atrevit a fer un passeig per les xarxes socials. M’hi he trobat comiats emocionats, sentits i sincers, per part de moltíssimes persones ben diferents. Amics i adversaris, si és que se’n pot dir així, tots coincidien en una cosa: el Paco ha estat una gran persona, que s’ha merescut l’estima de tothom qui l’ha conegut. Algú escrivia, fa poques hores: “Va ser un gran company, un elegant adversari, una meravellosa persona”.

Em sembla difícil trobar una millor descripció. Descansa en pau, Paco.