El fràgil camí de la investidura

BarcelonaDiumenge que ve farà cinc mesos que Catalunya no té president. La inhabilitació de Quim Torra per ordre del Tribunal Suprem va deixar vacant el comandament de la Generalitat, que des d’aleshores s’ha pilotat interinament a través de la dupla formada per la consellera de la Presidència, Meritxell Budó, i el vicepresident, Pere Aragonès. Fa una setmana, les urnes van brindar al coordinador nacional d’ERC la possibilitat d’assumir finalment les funcions de president al complet, però per desfer el camí que li resta fins al despatx del Palau de la Generalitat Aragonès necessita abans que les negociacions per a la investidura amb JxCat i la CUP tirin endavant. La porta dels comuns, que els republicans volen mantenir oberta, no sembla ara per ara que porti a la presidència.

Les negociacions per elegir president han resultat un veritable maldecap a Catalunya des del 2015. Aleshores només el pas al costat in extremis d’Artur Mas i el nomenament de Carles Puigdemont com a successor va permetre superar el bloqueig de la CUP i salvar una legislatura que s’encaminava cap al precipici de la repetició electoral. També el 2018 va caldre esperar mesos per resoldre el trencaclosques. Aquest cop, quan semblava que l’independentisme es conjurava a una investidura per la via ràpida, els aldarulls pel cas Pablo Hasél en unes quantes ciutats del país han tornat a complicar, i molt, l’escenari polític.

Tretze noms i un objectiu

Amb el dia 26 de març com a primera data límit, Esquerra, Junts per Catalunya i la CUP ja han designat els seus equips negociadors per intentar trobar el desllorigador que permeti tirar endavant la legislatura. Tretze noms amb un objectiu: cercar els punts en comú per a un acord d’investidura. La mateixa tria dels equips ja ha posat damunt la taula alguns dels noms forts de la pròxima legislatura i ha donat també algunes pistes de per on pot anar una negociació de la qual, de moment, Pere Aragonès, Laura Borràs i Dolors Sabater en queden al marge, reservats per a moments clau en què calgui desencallar aspectes decisius.

Així, Esquerra ha optat per tornar a confiar en l’equip que ja ha protagonitzat algunes de les negociacions clau que ha afrontat fins ara. Josep Maria Jové i Marta Vilalta ja van ser a la taula amb el PSOE del 2019 que va servir per desencallar la investidura de Pedro Sánchez, i Sergi Sabrià va participar en les converses amb JxCat per concretar els canvis a la Generalitat després de la inhabilitació de Torra. La novetat és Laura Vilagrà, que surt reforçada com un dels noms de pes del pròxim Govern.

També en el cas de JxCat hi ha noms amb experiència prèvia en negociacions. Josep Rius i Elsa Artadi -tots dos de la màxima confiança de Carles Puigdemont- repeteixen respecte a l’equip que forma part de la taula de diàleg, i s’hi sumen Francesc Dalmases -el dirigent més pròxim a Laura Borràs- i el mateix secretari general del partit, Jordi Sànchez. Ara, si hi ha un nom amb especial transcendència en l’equip de JxCat és el de Míriam Nogueras. La decisió d’incorporar l’ara portaveu de Junts al Congrés és la prova més clara de fins a quin punt els de Puigdemont volen que l’acord per a la investidura vagi acompanyat d’un pacte també sobre com actua l’independentisme a Madrid, un dels punts que es preveuen més candents d’aquesta taula de negociació a la qual la CUP -a l’espera que s’hi sumi també algun representant de Guanyem- porta dirigents de molt de pes dins l’organització com Eulàlia Reguant, Carles Riera, Pau Juvillà i Xavier Pellicer.

En dues fases

Les primeres trobades d’ERC amb la CUP i amb Junts han servit de presa de contacte, però els republicans ja han pogut copsar quins són els principals esculls que tenen al davant. I també que caldrà avançar amb molta cautela i que qualsevol pas pot ser en fals. JxCat ha minimitzat el nombre de portaveus i prova de situar tota la pressió sobre ERC mostrant al mínim les seves cartes, i els republicans -que han volgut subratllar des del primer moment que el centredreta està ara en minoria i té menys força de negociació- han d’intentar no trepitjar cap ull de poll que els compliqui el camí. Així, per exemple, ahir Vilalta matisava a Catalunya Ràdio les seves paraules del dia abans i afirmava que “podria ser lògic” que la presidència del Parlament fos per a JxCat.

La negociació, podríem dir, es dividirà en dues fases que segur que s’encavalcaran en alguns moments. La primera centrada en l’àmbit programàtic -què es farà la legislatura vinent-, i l’altra dedicada ja a la composició de l’executiu -qui ho farà-. La fase que es preveu ara mateix més complexa és la del qui. La legislatura passada, la divisió estratègica de l’independentisme va passar factura a un Govern sumit dia sí dia també en picabaralles internes. Un dels pocs consensos existents entre tots els actors és que això no es pot repetir, però a partir d’aquí les receptes per evitar-ho són diverses. Dimecres, en una entrevista a l’ARA, Jordi Sànchez insistia en la necessitat de consensuar en aquestes reunions la guia estratègica de tota la legislatura, una idea que ratificava dijous una reunió extraordinària de la direcció. La clau de volta és decidir com actuar a partir d’ara un cop l’independentisme ha superat el 50% dels vots i compta amb una majoria absoluta de 74 escons al Parlament, i com casar les estratègies de Junts -que en campanya prometia reactivar la DUI si se superaven la meitat dels vots- i d’ERC -partidària de continuar acumulant forces mentre s’intenta empènyer l’Estat cap a un referèndum pactat-. Divendres, en una entrevista a Ràdio 4 i La 2, la portaveu dels republicans, Marta Vilalta, ja traçava una línia vermella avisant que la pròxima legislatura no seria la “del retorn a la unilateralitat”.

I és aquí on tornarà a ser decisiva la CUP. En el fons, els uns i els altres aspiren a la possibilitat que el factor CUP decanti la balança cap a les seves tesis: els republicans, en el camp de les polítiques socials i defugir caure en el simbolisme estèril, i els de Puigdemont pel que fa a la necessitat de bloquejar determinades votacions al Congrés i dificultar l’estabilitat del govern de coalició espanyol. De moment, els anticapitalistes -que acabaran de donar forma a la negociació al consell polític que celebren aquest dissabte, però que al programa plantejaven treballar per un referèndum el 2025- ja han demanat progressos en l’autodeterminació desobeint quan calgui lleis estatals per tirar endavant polítiques socials.

Però el cas Hasél ha posat en el centre els Mossos d’Esquadra, convertint-los en una de les peces clau de la negociació. Aragonès no vol arribar al capdavant de l’executiu enfrontat als Mossos, però necessita els vots de la CUP per ser investit. El marge de maniobra és escàs, però per intentar transitar per aquest fràgil escenari en els pròxims dies hi haurà damunt la taula l’impuls d’un debat sobre els projectils de foam i els dispositius dels antiavalots, la necessitat d’auditar les males praxis d’alguns agents i introduir canvis puntuals al cos.

El ball de noms

Si, malgrat tot, s’avança en el debat programàtic, arribarà l’hora de la configuració de l’executiu. La primera discussió clau aleshores serà si hi entra la CUP o no. Aquest debat ja ha generat tensió durant la campanya entre els anticapitalistes, i després del 14 de febrer s’han tornat a fer públics els diferents posicionaments de col·lectius com Poble Lliure -partidari d’aprofundir en l’accés de la CUP a les institucions- i Endavant, que rebutja entrar a l’executiu.

La decisió final de la CUP condicionarà la configuració d’un executiu que, ara per ara, tant ERC com JxCat volen mantenir fora del focus. Primer caldrà definir l’estructura -els republicans voldrien impulsar dues noves conselleries d’Igualtat i Feminismes i d’Acció pel Clima sense augmentar el nombre de departaments actual- i després el repartiment. El punt de partida de Junts és intercanviar gairebé al complet l’actual repartiment, de manera que ERC assumeixi les carteres que ara són dels de Puigdemont i aquests les dels republicans. D’aquesta manera, JxCat podria assumir el departament de Salut -amb Josep Maria Argimon al capdavant- i Economia, mentre que Interior recauria en els republicans, unes aspiracions que topen amb la voluntat d’ERC de mantenir els departaments més socials.

Pel que fa als noms, al pròxim Govern es perfilen com a inamovibles Ester Capella i Teresa Jordà -tot i que podrien canviar de cartera- així com Bernat Solé -pendent de si el Tribunal Suprem l’acaba inhabilitant definitivament per la seva participació en l’1-O-, mentre que no és clara la continuïtat de Chakir el Homrani ni d’Alba Vergés. Com a cares noves dels republicans apareixen Laura Vilagrà i la diputada Jenn Díaz, que podria dirigir Igualtat i Feminismes. El tercer nom és el de Roger Torrent, que deixarà de ser president del Parlament i podria tenir un lloc a l’executiu.

Per part de JxCat hi ha dos dubtes principals. D’una banda, qui assumirà la cartera d’Economia. L’opció del retorn d’Elsa Artadi a l’executiu per assumir aquesta cartera és damunt la taula tot i que també hi aspira Ramon Tremosa. El nom de l’expresident de la Cambra de Comerç Joan Canadell -molt crític amb Pere Aragonès a la precampanya- sembla una opció remota. Damià Calvet i Jordi Puigneró tenen números per continuar i seran claus -pel rol que puguin adoptar al Parlament o al Govern- Albert Batet, Gemma Geis i Josep Rius.

L’altra gran incògnita és quin serà el paper de Laura Borràs. El seu perfil no encaixa amb el d’una vicepresidència econòmica, però podria assumir-la amb una altra temàtica o crear una conselleria en cap. Però també aquests dies s’ha plantejat la possibilitat que es quedi al Parlament, i fins i tot ha sonat com a presidenta de la cambra, un càrrec per al qual també es postula Meritxell Budó, perquè la seva continuïtat a l’executiu perilla.

Aquesta serà la primera incògnita que es resoldrà. El dia 12 de març es constituirà el Parlament i se n’elegirà el president. Servirà de pedra de toc de les negociacions quan faltaran dues setmanes per al primer debat d’investidura, en què s’ha de decidir si s’atura el marcador de dies sense president.