La fractura del PSOE: federals vs. centralistes

BarcelonaEl PSOE viu una situació estranya. Després de salvar els mobles el 20-D en quedar com a segona força, i quan pertocaria que els focus estiguessin apuntant sobre un Mariano Rajoy que no troba amb qui pactar la investidura, les baralles internes entre els socialistes acaparen tota l’atenció. El pla dissenyat per Pedro Sánchez l’endemà de les eleccions passava per atrinxerar-se en el no a Rajoy i reservar-se la carta d’intentar un pacte d’esquerres amb Podem després que s’evidenciés el fracàs del president espanyol. D’aquesta manera guanyava temps i preparava el seu electorat per quan hagués de prendre la decisió definitiva entre forçar la repetició de les eleccions o facilitar la investidura de Rajoy. Però abans, sobretot si al final s’havia de decantar per aquesta segona opció, li calia haver escenificat una negociació amb Pablo Iglesias que li permetés culpabilitzar-lo del no pacte d’esquerres pel seu encaparrament a celebrar un referèndum a Catalunya.

Una part important dels barons, en una operació dirigida per la presidenta andalusa, Susana Díaz, li ha curtcircuitat aquest pla: Sánchez no podrà ni tan sols asseure’s amb Iglesias si el líder de Podem no renuncia prèviament al referèndum. Aquesta operació, que ha sigut criticada fins i tot pel diari El País en un editorial, se solapa amb una altra que té com a objectiu descavalcar-lo de la secretaria general, de manera que resulta molt difícil destriar l’una de l’altra. El resultat immediat ha sigtu l’empetitiment de la figura de Sánchez, que ha sigut humiliat en públic (se l’ha forçat fins i tot a assumir davant del comitè federal que els resultats no van ser bons) i al qual se li ha retallat tot el marge que tenia per jugar la complicadíssima carta de la governabilitat. Ara mateix, instal·lat en el no a Rajoy i sense poder negociar una majoria alternativa, sembla abocat a la repetició de les eleccions.

Aquesta és l’opció preferida pel PSC i pels socialistes valencians i balears, que consideren que facilitar la investidura a Rajoy seria un suïcidi. Però no tothom ho veu igual. En cercles polítics pròxims a la presidenta andalusa s’especula amb el següent escenari: una abstenció, una legislatura curta i noves eleccions amb un altre candidat. En aquest enrevessat escenari es creuen les ambicions personals i les lluites pel poder, però també hi ha un vector ideològic que a poc a poc va emergint. Ho va explicitar amb una cruesa inusitada el president valencià en una entrevista a El País, on afirmava sense embuts que sobre la qüestió del referèndum hi havia disparitat d’opinions: “No es té la mateixa perspectiva aquí que des de Castella-la Manxa o Castella i Lleó. Aquí tenim una sensibilitat diferent”. Què vol dir aquesta “sensibilitat diferent”? Doncs la clàssica fractura socialista entre federalistes i centralistes, que ara torna a aflorar amb l’excusa de les negociacions amb Podem.

Les comunitats catalanoparlants

En un costat hi ha els socialistes de les comunitats catalanoparlants, amb dos governs amb suport parlamentari de Podem -el cas valencià i el balear-, i on tradicionalment han tingut més predicament les tesis federalistes del PSC. A l’altre extrem trobem la presidenta andalusa, Susana Díaz, i altres barons com el castellanomanxec Emiliano García-Page, l’extremeny Guillermo Fernández Vara, l’asturià Javier Fernández i la díscola federació socialista madrilenya. Curiosament, tant Page com Vara són presidents amb els vots de Podem, però la pulsió jacobina és més forta que les ganes d’assajar a Espanya una fórmula de govern que, d’altra banda, necessitaria el concurs d’ERC i CDC.

El cas dels socialistes bascos és una mica especial perquè el seu líder, Patxi López, que va ser lehendakari gràcies a un pacte amb el PP, és un dels suports més importants de Sánchez i és dels pocs que s’han atrevit a denunciar en públic les maniobres dels socialistes andalusos. I en el cas dels socialistes gallecs la seva situació de debilitat interna els impedeix tenir pes en les decisions de Ferraz.

La paradoxa de tot plegat és que Sánchez va ser ungit com a secretari general del PSOE en una operació de la vella guàrdia per barrar el pas al basc Eduardo Madina, i Sánchez ara és víctima, en part, d’una conspiració dels mateixos que el van enlairar. Així doncs, caldrà veure en les pròximes setmanes, quan es vegi clarament que només hi ha dues alternatives (o eleccions o Rajoy), què fan els líders meridionals que participen en l’ofensiva contra Sánchez. ¿Seran capaços de virar el seu discurs per defensar l’abstenció a la investidura? I si ho fan, què faran els federalistes del PSOE? I si es va a eleccions, què faran aquestes federacions per evitar que Susana Díaz, que defensa posicions clarament centralistes i governa amb Ciutadans, acapari el control del partit i imposi un altre candidat que podria ser ella mateixa? Les dues ànimes del PSOE poden tenir en aquesta ocasió un xoc frontal de conseqüències completament imprevisibles.