Forn mostra les seves discrepàncies amb Puigdemont
L’exconseller va demanar diversos cops a l’expresident la formació d’un govern
BarcelonaDurant tots els mesos que hi va haver entre les eleccions del 21-D i la formació de govern el mes de maig passat es va especular sobre quina era la posició dels presos sobre l’estratègia del president Carles Puigdemont d’allargar la investidura, i de retruc també el 155, per posar en evidència l’Estat. El dietari de Joaquim Forn, Escrits de presó, que Enciclopèdia Catalana treu a la venda el dia 20, permet resseguir quina era la posició de l’exconseller d’Interior, tancat a Estremera des del 2 de novembre, i que en una data tan primerenca com el 31 de gener, l’endemà de la suspensió del ple d’investidura de Puigdemont per part de Roger Torrent, ja demana que no es faci durar el 155. Forn escriu: “He expressat la meva preocupació al Quico [Homs] sobre el que estem vivint al país. Li he insistit que només hi veig una sortida i que passa per prendre decisions amb rapidesa. No veig el motiu pel qual hem de continuar amb el 155”.
La preocupació de Forn, però, va en augment quan veu que la posició que s’imposa és una altra. El 20 de febrer anota: “Honestament, jo crec que l’opció de Sànchez com a candidat no té cap possibilitat de prosperar. Confio que no allarguem més del compte la investidura i la formació del nou govern”. I el 6 de març, els rumors sobre que hi poden haver noves eleccions l’indignen: “A mi em sembla un escenari lamentable que només serveix per demostrar la nostra feblesa. Tant costa ser una mica generosos i posar-se a treballar?”. I l’endemà: “No entenc quina necessitat tenim de regalar a l’Estat més imputats i més presos”.
Forn explica com trasllada la seva manera de veure les coses a tots els dirigents que el van a veure, amb l’esperança que li facin arribar al president Puigdemont. Hi troba sintonia en dirigents com la Marta Pascal i el David Bonvehí i amb els dirigents d’ERC amb qui pot parlar. Però és el 12 de març el dia que dedica més temps al seu dietari per esplair-se, just quan se suspèn el ple d’investidura de Jordi Sànchez: “És desesperant. Em costen d’entendre, aquestes estratègies. [...] No puc entendre de cap manera com hi ha sectors del sobiranisme que semblen no tenir cap pressa a formar govern. [...] ¿Realment ens creiem que el govern que hem tingut fins ara no ha servit per a res? ¿Que no ens ha servit mai per a res? De veritat que no ho puc entendre, i em sap molt greu, moltíssim. Cal que formem govern, i ho penso honestament. Ja és gairebé una obsessió que se m’agreuja i em persegueix amb el pas dels dies”.
Carta conjunta
Finalment, l’11 d’abril decideix passar a l’acció amb Josep Rull i Jordi Turull, que també són a Estremera: “Tots tres hem decidit fer arribar una carta al president en la qual li demanem que s’avanci cap a la investidura i la formació de govern”. Dos dies més tard l’hi lliurarà a la seva dona, la Laura.
Per fi, el 8 de maig li fan arribar la notícia que Puigdemont renunciarà i designarà amb tota probabilitat Quim Torra. “Creuo els dits amb molta força, escriu Forn. Però llavors apareix un altre núvol a l’horitzó: la CUP. “Sembla ben bé que allí on no arribi el jutge, la CUP pot acabar fent-los la feina”, anota amb to amarg el dia 12. Quan es produeix la investidura, Forn es mostra satisfet, però no pot evitar afegir: “Tanquem, ara sí, un episodi que s’ha fet esperar excessivament, pel meu gust i la meva manera de veure les coses”.
Per entendre quina és aquesta manera de veure les coses ens hem de remuntar a l’entrada del 6 de febrer, on escriu sobre el moment en què Puigdemont el crida per oferir-li el càrrec de conseller d’Interior. “No podia dir que no malgrat que m’assetjaven alguns dubtes sobre què podia passar l’endemà de l’1-O. Jo en tenia molts, de dubtes, i em consta que altres companys també. També és veritat que molta de la nostra gent estaven convençuts que un dia ens n’aniríem al llit amb el DNI espanyol i que l’endemà el podríem estripar [...] Ens havíem d’haver explicat millor, tot i que també estic convençut que això no hauria evitat que la repressió de l’Estat es desfermés. Arribats a l’1-O, la nostra sort estava decidida”.