BarcelonaDes del 9 de novembre del 2023, quan Carles Puigdemont va presentar a Brussel·les l’acord per investir Pedro Sánchez, que Junts va començar a insistir que la seva relació amb el PSOE seria diferent de la dels socis progressistes. “Cal abordar la resolució del conflicte en termes diferents que la darrera legislatura”, va remarcar Puigdemont ara fa un any. Ho va repetir en la conferència que va oferir de balanç del pacte ara fa tres setmanes i consta, de fet, com a frase literal en el primer paràgraf de l’acord d'investidura amb els socialistes. Això, traduït al llenguatge de la política catalana, vol dir que Junts es vol diferenciar de l’estratègia seguida per Esquerra –tan criticada pels juntaires–, malgrat formar part de la mateixa majoria que dona suport al govern espanyol.
Un any després, més enllà dels trumfos materials que s’emporti un partit o l'altre –encara està per concretar el traspàs de competències d’immigració de Junts o el finançament singular d’Esquerra–, el canvi fonamental respecte als republicans és el flirteig de Junts amb el PP, la qual cosa dona més poder de negociació als de Puigdemont davant del PSOE.
La coincidència amb el PP, sobretot en temes econòmics, els dona marge de maniobra davant del govern espanyol, tant per marcar perfil de dretes –un electorat que van abandonar durant el Procés– com perquè el PSOE estigui més pendent d'ells que dels altres socis, que sí que se senten part d'un bloc progressista. En les últimes setmanes s’ha constatat amb l’aliança de Junts amb el PP contra l’impost de la producció elèctrica i l’impost per a les energètiques en contra de la voluntat del govern espanyol. Ara bé, aquestes aliances perjudiquen les perspectives electorals de Puigdemont? El desgasten els titulars en què surt de bracet del PP?
El pacte del Majestic
Per una banda, és clar que flirtejar amb els populars beneficia Puigdemont a l’hora d’intentar treure més suc de la seva relació amb Pedro Sánchez. El seu vot no es dona per descomptat i això li proporciona atenció mediàtica i política en cada votació. Li permet marcar l'agenda contínuament. Tanmateix, els precedents indiquen que Junts juga amb foc acostant-se als d'Alberto Núñez Feijóo, i més ara que qualsevol equació amb el PP implica també l’extrema dreta de Vox. No només perquè els seus votants prefereixen molt majoritàriament Pedro Sánchez abans que el líder del PP –vegeu el darrer baròmetre del CEO–, sinó perquè el precedent diu que aliar-se amb els populars acaba restant a Catalunya. Només cal mirar què va passar quan la CiU de Jordi Pujol, amb un partit i un lideratge forts, va decidir donar suport a José María Aznar el 1996.
Tot i que el Pacte del Majestic va ser a canvi de grans contrapartides per a la Generalitat, com el traspàs de trànsit als Mossos o també la fi del servei militar obligatori i els governadors civils, els convergents van patir un desgast important a Catalunya en termes electorals. També internament pel rebuig al pacte de l’ala més sobiranista de l'antiga Convergència. A les eleccions catalanes del 1999, encara durant la primera legislatura de suport a Aznar, Pujol va guanyar en escons però va perdre per primer cop en vots davant de Pasqual Maragall (PSC); a les municipals del mateix any CiU va perdre 200.000 vots respecte a les del 1995; mentre que a les espanyoles del 2000, quan Aznar treu la majoria absoluta, la federació nacionalista també va perdre suport–uns 180.000 vots– i en va guanyar el PP a Catalunya.
Probablement perquè són conscients del desgast que els suposaria a Catalunya fer caure Sánchez, Junts flirteja amb el PP sense contraure matrimoni. És a dir, per això s'agafa a una qüestió de confiança i no a una moció de censura, com explicava Aleix Moldes. Ara bé, això no significa que Puigdemont no estigui temptat d'intentar matar el govern espanyol per inanició, cosa que està per veure si li comportaria un guany o un perjudici electoral tenint en compte els darrers resultats de Sánchez a Catalunya.
