Jordi Sànchez: "El fitxatge de Giró situa Junts a l'epicentre del món econòmic"

Sant Joan de VilatorradaJordi Sànchez (Barcelona, 1964) rep l’ARA al locutori de la presó de Lledoners amb cara de satisfacció. En una setmana s’ha desbloquejat l’acord de legislatura de Junts amb ERC i ja hi ha nou president. 

¿Com es va desbloquejar l’acord quan tot semblava trencat?

— No hi ha un moment. No és el cap de setmana tampoc, perquè el que vam fer va ser acabar de tancar aspectes menors dels documents que ja estaven molt avançats. El que vam fer va ser, diguem-ho així, un acte d’autoritat en què vam tancar les discussions que hi havia. I també vam parlar i refer la confiança, perquè tots hem comès errors. La negociació no ha sigut un teatre, tots dos volíem maximitzar els beneficis, jo volia el millor per al meu partit. Són tensions que formen part de la normalitat democràtica.

Què ha d’esperar la ciutadania del pacte i del nou Govern?

— És cert que no s’han generat grans expectatives i que el fet que els missatges siguin més ajustats a la realitat sempre és positiu. No hi ha paraules grandiloqüents. I la gent ha de saber que el pacte ha de servir per a quatre anys.

Per a vostès, ¿la taula de diàleg és tàctica o estratègica?

— Per a nosaltres és tàctica. Això no vol dir que no creguem en el referèndum pactat, jo sempre l’he defensat i així ho vaig dir en una entrevista a l’ARA que va crear un cert escàndol. Per a nosaltres el diàleg és estratègic, però tenim el convenciment que la taula, si no hi ha un gir de 180 graus, no donarà resultats sense confrontació.

Però ¿com es pot dialogar i confrontar alhora? No és contradictori?

— No, perquè el que hem de fer és forçar l’Estat a una negociació real, perquè l’amnistia i l’autodeterminació no ens les regalaran. I ara mateix no hi ha les condicions objectives per negociar. L’Estat no se la pren seriosament, la taula, perquè hi hauria d’haver un mètode, un treball fora dels focus... No podem enganyar la gent sobre això. I també hem de dir que la confrontació per si sola no portarà la República.

I com es força l’Estat a negociar?

— És el que en diem confrontació intel·ligent, i això inclou actes de desobediència, assumir la tensió amb l’Estat i també la repressió. I l’Estat ha de saber que nosaltres, que hem renunciat explícitament a la violència, som els de la negociació i el diàleg. Però l’Estat no hi és ni se l’espera.

En tot cas, encara no hi ha una estratègia independentista consensuada.

— No, però ja tenim un espai compartit per discutir-la. El que no podíem pretendre era que en el marc d’un acord de legislatura es resolgués un debat, el de l’estratègia, que fa tres anys que està bloquejat. No era el meu objectiu. Tenim un acord de legislatura, no sobre l’estratègia.

¿El nou Govern suposarà també un relleu en els lideratges? 

— Això és indiscutible. L’escapçament dels lideratges del 2017 explica una part de les dificultats que hem hagut d’afrontar. I ara han d’aparèixer nous lideratges per a un nou moment polític, començant per Junts.

Hi ha qui se n’ha apartat voluntàriament, com Elsa Artadi... 

— Suposo que es pot veure així, però la veritat és que en cap moment vam donar cap nom.

¿Però admet que la manera com es va saber va perjudicar Junts?

— Sí, segurament vam cometre l’error de no tallar les especulacions d’arrel. El cas és que el debat amb l’Elsa el tenim des de fa temps, perquè volem governar Barcelona, i ja li vaig dir al seu dia que si hi anava era per persistir-hi.

Però si ella hagués volgut ser la vicepresidenta, ¿ho hauria sigut, no?

— Sí, sens dubte. I li feia molta il·lusió ser vicepresidenta. Però diu: “Me la jugo per Barcelona”.

Per tant, ¿no hi veu cap senyal d’oposició interna a l’acord?

— No. Sé que a Junts hi ha gent a qui no li agrada l’acord, però el suport ha sigut incontestable, del 83%. Per sort, no som una Església dogmàtica on el 100% pensa el mateix. Per cert, ja m’agradaria saber quin suport hauria tingut l’acord entre les bases d’ERC...

Però sí que hi ha gent significativa que s’hi ha posicionat en contra, com Clara Ponsatí i Quim Torra.

— Ni Clara Ponsatí ni Quim Torra són afiliats de Junts. Per tant Junts no s’expressa a través de persones que no és que no siguin a la direcció, sinó que ni tan sols en són militants. Se’ls atribueix una influència que no tenen.

Tornem als noms del Govern. Quines característiques han de tenir?

— Ha de ser un equip que conegui l’acord, que se’l cregui i que aporti solvència a cada àrea. Sé que hi haurà gent que se sentirà maltractada...

De moment ha fet un fitxatge d’impacte, el de Jaume Giró per a Economia. Què aportarà a l’executiu?

— En primer lloc, solvència en la gestió. És un home acostumat a dirigir equips sota pressió i a generar visió estratègica. En segon lloc, demostra compromís amb el país. Va ser l’únic directiu de la Fundació La Caixa que es va oposar al trasllat de la seu, una decisió que li va acabar costant una feina molt ben pagada. I, en tercer lloc, és una persona amb sensibilitat social, que des de la Fundació va actuar no amb una lògica caritativa, sinó empoderant el tercer sector i el teixit associatiu.

Li va costar convence’l?

— No va ser una improvisació. El conec de fa temps i havia vist en ell voluntat de servir el país. Per això, quan l’hi vaig proposar no li va venir de nou i va madurar la decisió en 24/48 hores. Vull posar en valor que no hi ha perfils així que vulguin anar a la política. Ve a complicar-se la vida i a perdre-hi diners. Em mereix molt de respecte.

I què aporta a Junts?

— Ens situa a l’epicentre del món econòmic, que és un món que en els últims anys no havíem cuidat prou.

Preveu dificultats amb la CUP?

— No més que amb altres noms que s’havien dit. Si algú ha d’estar neguitós no és la CUP, és l’Íbex-35, que pensava que l’independentisme no tenia penetració en aquest món.

¿Com valora la negativa de Josep Rius a formar part del Govern?

— Dijous vam parlar Puigdemont, Rius i jo mateix i vam decidir que es quedaria on era, de diputat, al partit i fent tasques d’acompanyament del president. No hi ha cap crisi, la vicepresidència mai va estar en mans del Josep. Ja l’hi dic a Puigdemont, que sembla que tothom vol que ens barallem...

¿El president Aragonès podrà destituir un conseller de Junts?

— Legalment ho pot fer, però si no és pactat llavors hi hauria una crisi a la coalició. Però el lideratge d’Aragonès no ha d’anar en detriment que un 50% del Govern sigui en mans d’un altre partit. També els dic que no intervindré en el Govern. La meva funció s’acaba aquí.

Amb qui pacta vostè els noms? Amb el president Puigdemont?

— Puigdemont no participa en el dia a dia perquè necessita sentir-se alliberat d’aquestes funcions. Ell és el president de l’1-O a l’exili, és el líder indiscutit del moviment independentista, va més enllà de Junts.

¿Compta amb el 100% de confiança de Puigdemont?

— Absolutament. Sense Puigdemont no s’explica l’èxit de Junts, que ara està transitant de moviment a un partit polític del segle XXI, allunyat dels dogmes ideològics. És imprescindible tenir un espai racionalitzat. Deixi’m dir que ja està bé de dir que Junts és un olla de grills. Comença a ser el moment que se’ns respecti com a partit polític. Junts té mirades plurals i sensibilitats diferents. Hi caben des de Joan Canadell fins a jo mateix, però no és un caos. És un partit seriós de Govern. I ho demostrarem.

Què farà vostè si el govern espanyol aprova l’indult als presos?

— La primera cosa que faré serà agafar un avió per anar a veure Puigdemont a Waterloo. L’Estat ha de saber que els indults no normalitzarien la relació política perquè encara farien més gran la injustícia de l’exili. Perquè la presó és dura, però l’exili encara és més dur perquè no hi ha expectativa judicial. Em preocupa humanament com aconseguim omplir l’exili, i el sacrifici personal que comporta, de sentit polític. Per això diem que l’única sortida és l’amnistia. L’indult només és una solució per als qui som aquí dins.

¿Per això vostès han insistit tant en el Consell per la República?

— No és per un tema de lideratges. És que jo vaig defensar que si creàvem un espai de coordinació al marge del Consell, en un any tindríem mirades molt diferents. La qüestió era resoldre com ens donem una oportunitat els actors que van fer possible l’1-O, partits i entitats, per poder tornar a seure i tenir objectius compartits. I l’acord ho reflecteix.

Doncs la negociació va estar a punt d’embarrancar per aquest punt.

— Si m’ho deixeu dir, crec que un dels problemes de la negociació ha sigut un excés de testosterona per les dues bandes, eh? Penseu que la gent porta una motxilla molt carregada, d’aquests tres anys i fins i tot d’abans, perquè al 9-N també hi va haver moltes desconfiances mútues, molts retrets. 

Per què creu que ERC un dia va optar pel govern en solitari?

— El trencament va ser estratègia negociadora, és l’última pressió per marcar territori, perquè el 90% del document ja estava tancat. El que no he entès tot aquest temps és aquesta voluntat de la via àmplia, que estava condemnada al fracàs perquè els comuns no la volien. Per què es juga a posar en valor altres formacions? És estratègia negociadora. Però al final hem fet el que havíem de fer.

ERC els acusava de voler exercir una tutela sobre el president.

— Això va fer mal perquè era fals, va irritar. Puigdemont, com a president, és el primer que té un màxim respecte institucional pels presidents. No hi havia cap intent de tutela, era una crítica que no responia a la realitat. I la prova és que hem pactat un espai de consens, que vol dir que tothom té dret de veto i, per tant, ja no acceptes cap tutela. Però en fi, va ser un error que va tenir conseqüències, però que hem sabut solucionar.

L’última pregunta és sobre els fons europeus. ¿Poden estar tranquils els emprenedors i les pimes catalanes?

— El problema principal és que el govern espanyol no vol donar joc a la Generalitat. La sensació és que volen imposar un esquema que anirà de la Moncloa directament a Vallirana o a qualsevol municipi, sense passar per la Generalitat. Però ja li dic que lluitarem per tenir, com a mínim, el que ens pertoca pel pes del PIB, i després tindrem una mirada estratègica sobre els projectes.