MadridDe totes les coses que van passar durant el Procés sens dubte una de les més inesperades i xocants va ser la rebel·lió dels fiscals catalans contra el seu superior jeràrquic el novembre de 2014. En aquella ocasió, els nous fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es van negar a obeir les ordres de Madrid en el sentit de presentar una querella per desobediència contra el llavors president de la Generalitat Artur Mas per l'organització de la consulta del 9-N. Aquell episodi, totalment inèdit en democràcia, va fer saltar totes les alarmes a la Fiscalia General de l'Estat, llavors comandada per Eduardo Torres-Dulce, que tenia la instrucció del govern de Mariano Rajoy de presentar la querella contra Mas. Torres-Dulce va convocar una junta de fiscals a Madrid i, després d'obtenir el suport d'una aclaparadora majoria, va acabar presentant ell mateix la querella. Mas, per cert, va acabar sent condemnat per desobediència i els fiscals catalans van quedar desacreditats a ulls dels seus companys espanyols.
Aquella revolta dels fiscals, i l'actuació de Torres-Dulce, demostra que no és cap novetat que el Fiscal General de l'Estat actuï seguint directrius polítiques del govern de torn. Sempre ha estat així, per molt que ara el PP s'esquinci les vestidures. I encara va ser pitjor l'actuació del Fiscal General de l'Estat José Manuel Maza (que després informaria de la querella contra els dirigents del Procés l'octubre de 2017 amb un document de Word que tenia com a nom inicial más dura será la caída i que moriria de forma sorprenent un mes després) quan va intentar aturar investigacions en curs sobre casos de corrupció del PP. Això va passar l'abril de 2017. Maza va ordenar al fiscal anticorrupció que ell mateix havia nomenat, Manuel Moix, impedir els escorcolls a seus del PP en el marc del cas Lezo. Moix es va trobar amb l'oposició en bloc de la junta de fiscals d'Anticorrupció, que el van obligar a recular. Maza, que també es va negar a imputar un expresident murcià del PP, va tenir la barra de negar després que hagués volgut "obstaculitzar la investigació".
Però què passava? Doncs que en el sumari del cas hi havia una conversa entre l'expresident madrileny Ignacio González i l'expresident valencià Eduardo Zaplana en què el primer li confessava al segon que estava molt content pel nomenament de Moix perquè el considerava proper al PP. Igual que Ignacio Cosidó considerava que amb Manuel Marchena al capdavant del Consell General del Poder Judicial el PP continuaria controlant la sala penal "per la porta del darrere". A Madrid tothom sap de quin peu calcen jutges i fiscals.
Per tant, no és nou que els governs facin servir la Fiscalia en benefici propi. Ho va fer el PP per perseguir els independentistes catalans i ara ho fa Pedro Sánchez justament per evitar aquesta persecució. La diferència és que així com els fiscals catalans el 2014 van tenir la dignitat de negar-se a imputar un president democràtic per organitzar una consulta ciutadana, ara els fiscals espanyols (dotze de quinze al Suprem) pretenen imputar un altre expresident català en aquest cas per, atenció, terrorisme.
El govern espanyol podrà salvar el match ball de l'informe de la fiscalia, però recordem que l'última paraula la tindrà precisament Marchena, que al seu despatx del Tribunal Suprem espera amb candeletes que li arribi el cas de Tsunami Democràtic. I algú dubta que el deixarà anar fàcilment?
