Fins on arriba el poder del PSC?

Barcelona“Vam dir que faríem una travessa pel desert. L’hem fet i hem tornat”. El 27 de maig del 2019, un dia després de les últimes eleccions municipals, Miquel Iceta proclamava el retorn del PSC a la centralitat política i donava per acabada una dècada de caiguda a les urnes. Els socialistes, impulsats per l’efecte Pedro Sánchez, augmentaven el seu percentatge de vot als municipis per primer cop des del 1999 i recuperaven múscul al seu històric espai d’influència. Quatre anys després, i ja amb Salvador Illa al capdavant, el PSC ha acumulat quotes de poder municipal, autonòmic i estatal impensables des dels anys previs al Procés. La victòria de les catalanes el 14-F, ara fa dos anys, no va suposar el retorn a la Generalitat, però l’acord amb ERC per als pressupostos del 2023 ha dinamitat la política de blocs, i les cessions dels republicans a macroprojectes reivindicats pel PSC evidencien la posició de força d’un partit unit al voltant d’Illa i totalment alineat amb el PSOE. “Ara mateix som fonamentals per a l’estabilitat institucional arreu”, reivindiquen des de la direcció. Fins on arriben, però, els tentacles dels socialistes catalans?

D’ençà d’aquelles eleccions del 2019, el PSC disposa ara de 1.308 regidors i 88 alcaldies, moltes de les quals ocupades per membres de la direcció del partit. Aquesta última xifra dista molt de les més de 300 que ostenten ERC o Junts, però, amb excepcions rellevants com Terrassa, el PSC domina l’àmbit metropolità i governa –sovint, amb majoria absoluta– en 9 de les 15 ciutats més grans del país, com l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Sabadell o Santa Coloma de Gramenet. També forma part del govern de Barcelona, com a soci minoritari dels comuns però controlant àrees com la de Seguretat i, fins a la recent sortida de Jaume Collboni de l’executiu municipal, la primera tinença d’alcaldia.

Els pactes derivats d’aquells comicis van encetar l’aixecament del veto de l’independentisme al PSC. Si de bracet d’ERC va acabar amb històrics feus convergents com el de Sant Cugat, gràcies als seus 16 diputats (de 51) a la Diputació de Barcelona i el polèmic pacte amb JxCat va recuperar la presidència de l’ens amb el tercer pressupost públic més gran del país, en mans de l’alcaldessa de l’Hospitalet i vicepresidenta del partit, Núria Marín.

Si hi ha una institució on el PSC ha intentat fer valdre més la seva posició, però, és al Parlament, on ha espremut el context de trencadissa independentista. Les eleccions del 2021, les primeres amb Illa de candidat, van donar als socialistes la victòria en vots i un empat amb ERC a 33 diputats, comandats per una de les dirigents a qui el primer secretari ha donat més pes intern al partit, Alícia Romero, i amb dos llocs a la mesa: Assumpta Escarp és la vicepresidència segona i Ferran Pedret el secretari primer. 

“Amb menys diputats que Cs en l’anterior legislatura hem fet molt més: hem situat la nostra oposició al centre de l’activitat política catalana”, defensen fonts socialistes. Abans del pacte de pressupostos –i de la sortida de Junts del Govern–, el PSC ja havia aconseguit participar de dos grans pactes amb l’executiu: el de la llei del català, amb el qual va forçar el reconeixement del castellà com a llengua “curricular”, i el de la renovació d’òrgans del Parlament, amb el qual es va garantir tres consellers a proposta seva a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i dos al Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Aquest àmbit d’influència ha ressonat últimament a les xarxes després de l’acomiadament de l’humorista Manel Vidal del programa Zona Franca de TV3 pel polèmic gag sobre el PSC i l’esvàstica.

Ascendència al PSOE

El creixement exponencial del poder i influència del PSC, en tot cas, no s’entén sense mirar cap a Madrid. L’aposta incondicional que el partit va fer el 2016 per Pedro Sánchez, que dos anys després arribava al poder, s’ha vist recompensada amb resultats electorals a l’alça i nombrosos càrrecs tant al PSOE –amb la inèdita xifra actual de 5 representants a la direcció– com al govern espanyol i les institucions de l’Estat. “El poder real ens el dona l’Estat, i, a diferència d’altres èpoques, se suma a un poder moral per l’ascendència al PSOE”, diu un càrrec del partit. “El PSOE no fa res que afecti Catalunya sense que hi estiguem d’acord”, assegura un membre de la direcció, remarcant la sintonia Sánchez-Illa.

Comandats per l’incombustible José Zaragoza, els 12 diputats del PSC al Congrés compten amb Meritxell Batet com a presidenta de la cambra, mentre que al Senat Eva Granados dirigeix el conjunt de representants socialistes. És al govern espanyol, però, on més força tenen els d’Illa, començant pels dos representants del consell de ministres: Miquel Iceta, ara president del PSC, ocupa la cartera de Cultura i Esport i també és membre de la taula de diàleg amb la Generalitat, mentre que Raquel Sánchez comanda el ministeri de Transports. 

La importància que el PSOE ha donat a Catalunya per intentar aplacar l’independentisme –estratègia ideada colze a colze amb el PSC– també s’ha traduït en fins a 16 representants del socialisme català en el sottogoverno de l’Estat, segons dades del partit. El cas més paradigmàtic és el de Francesc Vallès, secretari d’estat de Comunicació i, per tant, responsable dels missatges i el relat polític de la Moncloa. També hi ha els noms de Víctor Francos, número dos al ministeri d’Iceta, o el de Paco Boya, secretari general per al Repte Demogràfic. A banda, cal tenir en compte que la delegada del govern espanyol a Catalunya, Maria Eugènia Gay, va ser proposada per Illa i que els subdelegats provincials són tots càrrecs del PSC.

Per acabar de reblar el clau, el partit també compta amb 11 representants o persones de la seva òrbita al capdavant d’algunes de les principals empreses públiques o semipúbliques i altres organismes de l’Estat. Especialment rellevants són els exemples d’Isaías Táboas, exsecretari general de Presidència amb José Montilla i ara president de Renfe, i el de l’exportaveu del PSC al Parlament Maurici Lucena, que està al capdavant d’Aena. L’exalcalde de Barcelona Jordi Hereu, a més, és el president de l’operador de satèl·lits Hispasat, i l’exlíder del PSC Pere Navarro exerceix de delegat especial de l’Estat al Consorci de la Zona Franca de Barcelona. 

També destaquen els casos de Marc Murtra, president d’Indra, la principal companyia militar espanyola i que està participada per l’Estat, o el d’Alejandro Colldefors, president del Consorci Espanyol d’Alta Velocitat Meca Medina. Tot plegat, sense comptar amb figures com Laura Díez, exmembre del Consell de Garanties Estatutàries a proposta del PSC i ara magistrada del Tribunal Constitucional a proposta del PSOE.

La Generalitat, fita pendent

El cas de Lucena és significatiu perquè a la campanya del 14-F Illa va anunciar que seria el seu vicepresident econòmic si arribava a la Generalitat. I aquesta és, ara per ara, la fita pendent del cap de l’oposició. Per aconseguir-ho, fa dos anys que treballa aliances polítiques, econòmiques i socials en l'àmbit català, espanyol i també a Europa, on el PSC té un sol eurodiputat, Javi López, però també amb una àmplia xarxa de contactes –encapçalats pel cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell–. El temps dirà si aquesta travessa, ara cap al poder, també dona els fruits desitjats. De moment, tot i els rèdits en termes de centralitat i correlació de forces, el PSC ha donat crèdit a ERC per continuar governant i allunya un eventual salt a Palau. El partit confia que les municipals del maig serveixin de trampolí per arribar-hi.