Fins on pot arribar el contrapoder del PP al Senat?
Els populars van aconseguir la majoria absoluta a la cambra alta el 23-J
MadridLa nit del 23-J, davant la victòria amarga que havia obtingut el PP, Alberto Núñez Feijóo va sortir al balcó a dir que batallaria per ser investit president –malgrat la insuficient suma amb Vox–, però també a treure pit de la majoria absoluta que els populars havien obtingut al Senat. Isabel Díaz Ayuso s'hi afegia uns dies després quan demanava al PP fer valdre aquesta mateixa majoria per frenar qualsevol reforma dels estatuts de Catalunya i d'Euskadi des de la cambra alta. Ara bé, quina és la repercussió real del fet que el PP tingui majoria absoluta al Senat? Pot frenar o vetar lleis que provinguin del Congrés?
El Senat és la cambra de representació territorial i també té la funció de revisar les lleis que ja ha aprovat el Congrés per introduir-hi els canvis que consideri oportuns. Qualsevol modificació que s'hi incorpori implica que la llei ha de tornar al Congrés perquè validi el text amb les modificacions incorporades, o no. Si Pedro Sánchez aconsegueix bastir una majoria suficient per revalidar el govern de coalició amb Sumar, la majoria absoluta del PP al Senat pot alentir la tramitació de les lleis que hagin impulsat els partits de l'executiu i hagi validat el Congrés. Ara bé, no les pot vetar ni aturar en cap cas. El que els populars poden fer és incorporar esmenes al text que després hauran de ser aprovades al Congrés. Només quedaran incorporades al text definitiu si a la cambra baixa el PP aconsegueix reunir una majoria suficient que les validi –al Congrés no té majoria absoluta, sinó que hauria de buscar aliats–. Ara bé, també pot ser que quedin descartades perquè el bloc d'esquerres sumi per tombar-les i es mantingui així el text tal com havia sortit del Congrés.
El PP ja ha intentat dilatar l'aprovació d'algunes lleis des del Senat aquesta passada legislatura sense tenir majoria absoluta. Va passar, per exemple, amb els pressupostos generals de l'Estat del 2022, quan va votar a favor d'una esmena de Compromís per potenciar l'ús del català, l'euskera o el gallec amb més recursos. Un gest que contradeia l'estratègia lingüística dels populars, amb l'objectiu últim d'endarrerir l'aprovació dels comptes del govern de coalició. Els pressupostos van haver de tornar al Congrés i es van aprovar una setmana més tard. Els conservadors van fer el mateix amb la llei del només sí és sí, quan van votar a favor d'una esmena de Junts que corregia una paraula del text.
Aplicar l'article 155
En el cas en què el Senat tornaria a tenir la clau és a l'hora d'aplicar l'article 155 i suspendre l'autonomia d'alguna comunitat. Va passar l'any 2017 per primera vegada sota el govern de Mariano Rajoy i després que la Generalitat impulsés el referèndum de l'1-O. En aquell moment el PP també tenia majoria absoluta a la cambra alta, però el 155 es va aprovar encara amb una majoria més àmplia, perquè va obtenir el suport dels senadors del PSOE –excepte l'expresident José Montilla–. Ara bé, el Senat només pot suspendre l'autonomia a requeriment del govern espanyol. Si Pedro Sánchez continua a la Moncloa, iniciaria el procés per aplicar el 155 com l'any 2017 si Catalunya reactiva la via unilateral?
De moment, res fa pensar que es pugui tornar a aplicar l'article 155. Igual com tampoc està sobre la taula, ara per ara i almenys de portes enfora, una reforma de l'Estatut de Catalunya, com es va aventurar a dir Ayuso la setmana passada. Ara bé, si s'encetés aquest meló, tant al Congrés com al Senat caldria que el text s'aprovés per majoria absoluta, però no té raó la presidenta madrilenya quan diu que els populars podrien frenar qualsevol reforma estatutària a la cambra alta: com qualsevol llei orgànica, en cas de veto, tornaria al Congrés, que la podria desbloquejar.
On sí que tindria la paella pel mànec el PP és en una hipotètica reforma constitucional. En aquest cas no perquè el PP tingui majoria absoluta al Senat, sinó perquè cal una majoria qualificada de tres cinquenes parts al Congrés. Això vol dir que caldria el suport de 210 diputats i, per tant, que el PP i el PSOE es posessin d'acord, un escenari ara mateix difícil d'imaginar.