Després de quatre legislatures governant amb mà de ferro la Generalitat -les últimes tres amb majoria absoluta-, les cinquenes eleccions catalanes des de la restauració de la democràcia es presentaven com una oportunitat per a l’oposició de retallar el poder de Jordi Pujol. Tot i els intents d’un jove Joaquim Nadal -candidat del PSC per sobre d’un Raimon Obiols que no es va prendre gaire bé el seu relleu- de subratllar que el president ja tenia edat de jubilar-se, Pujol no en tenia cap intenció. “Per què cony m’he de retirar de la política amb 65 anys?”, responia irat a cada míting.
Pujol, és cert, no tenia cap incentiu per plegar. Una enquesta que corria pel Palau aquella primavera li augurava 73 escons i el va empènyer a avançar uns mesos els comicis amb l’objectiu, també, d’allunyar-los de les eleccions espanyoles i no mobilitzar part de l’electorat que no estava interessat en la política catalana, com retratava cruament aquells dies el titular d’una sondeig de La Vanguardia que deia que “la meitat dels catalans no coneix els consellers”.
Però en l’avantsala del duel entre Felipe González i José María Aznar del 1996, el debat estatal va estar molt més present que en campanyes anteriors, fins al punt que un dels mítings del PP català el va fer Aznar amb 1.000 sevillans al barri de Triana. Amb el socialisme exhaust per la corrupció i els GAL, el Pacte del Majestic esperava dues cantonades més enllà i una de les seves víctimes havia de ser el candidat del PP, Aleix Vidal-Quadras, que no va tenir una campanya plàcida: va haver-se de mossegar la llengua en la seva croada amb el català i fins i tot va veure com Manuel Fraga es fotografiava entre somriures i abraçades amb Pujol mentre a ell li dedicava només deu minuts al Ritz.
El principal mal de cap per a Pujol, però, va ser el protagonisme sobtat de Mario Conde i Javier de la Rosa -acusats de voler esquivar les causes contra ells “fent xantatge” a Joan Carles I al vincular el seu entorn a operacions financeres tèrboles a Kuwait- va esquitxar el president, a qui tant Nadal com el candidat d’IC-EV, Rafael Ribó, van burxar per la seva relació amb De la Rosa.
Al final l’enquesta no es va complir. Pujol va perdre deu diputats i, en un pacte avui inimaginable, el PSC, el PP, ERC i IC-EV van donar la presidència del Parlament al socialista Joan Reventós. Les majories absolutes ja eren cosa del passat.
