Quan una part dels dirigents independentistes catalans que havien protagonitzat els fets de l’octubre del 2017 van decidir exiliar-se, la societat catalana va quedar en estat de xoc. La paraula exili remetia a la Guerra Civil, a les imatges de l’èxode republicà que va passar a França fugint de les bombes franquistes. Però el cert és que als anys 70 i 80 també hi va haver independentistes catalans que es van exiliar, per exemple a la Catalunya Nord, perquè eren buscats per la policia. “Hi ha un fil roig independentista de l’exili, i aquest llibre és un homenatge contra l’oblit”, va afirmar ahir el periodista Roger Tugas, que juntament amb Mònica Hernàndez ha escrit Ferides d’exili (Pagès Editors), un llibre que entrevista exiliats del Procés actual i també de l’anterior fornada. El testimoni de tots ells ajuda a agafar una certa perspectiva històrica, i també serveix per comprovar les diferències entre els dos exilis.
“Jo vaig arribar a la Catalunya Nord l’any 1981 sense diners ni papers, i la meva preocupació els primers dies era poder menjar i estar en un lloc segur”, explicava ahir Aleix Renyé, un dels entrevistats, en la presentació del llibre a la Llibreria de la Imatge de Barcelona. Renyé era militant de Terra Lliure i provenia del que la policia coneixia com a Epoca (Exèrcit Popular Català).
L’exconseller de Cultura Lluís Puig va explicar com l’exili canvia la percepció del temps: “El concepte temps canvia, no t’atreveixes a planificar. I això que t’obliguen per exemple a firmar un contracte de lloguer per tres anys. Però qui sap on seré d’aquí tres anys!”
A més de Renyé i Puig, pel llibre desfilen la resta d’exiliats actuals excepte la cupaire Anna Gabriel, a Suïssa des del febrer de 2018: Carles Puigdemont, Toni Comín, Marta Rovira, Clara Ponsatí, Meritxell Serret (ja retornada), Adrià Carrasco i Josep Miquel Arenas (Valtònyc). I els acompanyen exiliats durant la Transició com Lluís Llach, Josep Maria Garcia i Àngels Coté, Àlvar Valls, Carles Sastre, Roser Vernet i Josep Maria Renyé.
Puigdemont i la unitat
Els autors del llibre indaguen sobre les seves històries personals, però com que són periodistes no defugen l’actualitat. Per exemple, quan li pregunten a Puigdemont sobre la falta d’unitat, la resposta, a la llum del cas Cuevillas, resulta especialment punyent: “Aquesta pulsió crec que és filla d’aquesta cultura política espanyola que viu malament la discrepància. Nosaltres [Junts] intentem que la diferència interna sigui una virtut i no un problema. Però de moment encara és un problema la divisió dels partits polítics, que un diputat voti diferent. O que algú d’un partit digui una cosa que és diferent de les que ha dit el líder del seu partit. Doncs miri, nosaltres intentem a veure si podem fer una evolució cultural de la política de Catalunya en què la dissidència no sigui punible, no sigui un mal”.
Tant Puigdemont com la resta d’entrevistats apunten que les visions de l’exili i l’interior sempre són diferents. Respecte al seu futur, Puig ho té clar: “Nosaltres serem els últims a tornar”.
