Felip VI, el rei que va trencar els llaços amb Catalunya

BarcelonaEn l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, del 20 de març, el 71,2% dels catalans van manifestar que volen una república, mentre que només el 14,4% defensaven la monarquia. Els escàndols de corrupció i la seva bel·ligerància amb el procés independentista han fet que la Corona sigui una institució amb la credibilitat sota mínims a Catalunya, fins i tot ha arribat a estar per sota del Tribunal Constitucional o del govern espanyol. L’arribada de Felip VI al tron ha suposat el trencament irreparable de la monarquia amb la societat catalana, però no sempre ha sigut així. De fet, durant l’oasi dels anys vuitanta i noranta, Felip VI va conrear una imatge d’amistat amb Catalunya que ja havia llaurat el seu pare. Era el príncep que parlava català, que es declarava descendent de Jaume I i que va arribar a sentenciar que Catalunya seria el que els catalans volguessin que fos.

Aquestes paraules les va pronunciar al Parlament el 20 d’abril del 1990, avui fa 30 anys, en la presa de possessió dels títols de príncep de Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera i senyor de Balaguer. Amb la proclamació del seu pare com a rei el 1975, dos anys més tard el seu fill va recuperar els títols tradicionals dels hereus de la Corona d’Aragó, uns honors que havien deixat d’utilitzar-se amb l’arribada al tron de Felip V. En virtut d’aquests títols i convidat pel president Jordi Pujol, iniciava la seva primera visita oficial a Catalunya, després de venir-hi només per fer vela o esquí.

Protestes minoritàries

Aquell desembarcament va ser una bassa d’oli si ho comparem amb les últimes visites que Felip VI ha fet ara ja com a rei. Només l’Esquerra Independentista (EI), que va acusar CiU de “claudicar servilment davant la monarquia espanyola”, va dur a terme accions de protesta recordant que Pujol ja havia convidat Joan Carles I a presidir l’acte inaugural del mil·lenari de Catalunya el 1988. Una setmana abans que aterrés en terres catalanes, Terra Lliure col·locava artefactes explosius en bancs i seus d’administracions públiques de Montblanc i Girona.

La nit abans que Felip VI pronunciés a la cambra catalana el seu discurs, en què va dir que els catalans “són i seran”, al·ludint a la Santa Espina, membres de la Crida van treure la bandera catalana que presideix els plens i van anunciar que no la tornarien fins que el príncep abandonés Catalunya. L’endemà, durant la seva visita a Girona, on dos membres del MDT van penjar una pancarta amb el lema “Fora el Borbó” i van ser detinguts només de posar els peus a terra, poques desenes de persones van secundar una manifestació de l’EI dispersada a cops de porra.

Unes accions que no deixaven de tenir un suport molt minoritari. L’historiador Joan B. Culla remarca que eren altres temps: “El gruix de la societat catalana va trobar bé que la monarquia reivindiqués els títols de la Corona d’Aragó, perquè ho veien com una picada d’ullet al catalanisme”. En aquest sentit, exposa que l’independentisme gaudia de poc suport: “ERC encara no s’havia declarat independentista i l’independentisme era minoritari i marginal, perquè els diferents sectors s’esbatussaven”.

La majoria absoluta del PP

Els Jocs Olímpics, amb Felip VI abanderant l’entrada de l’equip olímpic espanyol a l’estadi, i el casament entre la infanta Cristina i Iñaki Urdangarin a Barcelona obren nous temps entre Catalunya i la monarquia. “Parlar d’idil·li és exagerat, però sí que es pot qualificar de relació amical i cordial”, assenyala Culla, que subratlla que el casament reial va ser “plurilingüe i gairebé plurinacional”.

Però la sintonia es va començar a trencar, a parer seu, amb la majoria absoluta del PP l’any 2000, perquè “la monarquia no va saber quedar-se al marge de la involució en la idea d’Espanya que va imposar Aznar”. La millor prova és el discurs que va pronunciar Joan Carles I el dia de Sant Jordi del 2001, quan va sentenciar que “ningú va ser mai obligat a parlar en castellà”. La constitució de la Fundació Príncep de Girona el 2009 tampoc ha servit per acostar la figura de Felip VI als catalans, i els actes de la Fundació han estat marcats per les protestes i per la reivindicacions d’alguns premiats. En el seu discurs d’entronització el 19 de juny del 2014, Felip VI tampoc va fer cap gest cap al caràcter plurinacional de l’Estat i es va limitar a donar les gràcies en les altres llengües cooficials. “Va ser un escarni i un pèssim senyal que els esdeveniments posteriors ratificarien”, opina Culla, que recorda que en un dinar del Cercle d’Economia el 2012 el príncep el va avisar que faria els missatges íntegrament en castellà.

Quan el nom sí que fa la cosa

Els missatges de Nadal del rei també han alimentat la distància amb Catalunya. “Emula Felip IV i V en l’art d’amenaçar la democràcia catalana”, raona Amèlia Trueta, filla del doctor Josep Trueta. Amb 96 anys encara recorda que Joan Carles I li va preguntar al seu pare què hauria de fer per agradar als catalans: “Sobretot, no posi mai Felip al seu fill”, li va aconsellar. “El nom no va ser cap encert, perquè la memòria que va deixar Felip V va ser nefasta, cremant 25 pobles”, destaca l’historiador Joaquim Albareda.

El discurs que va fer saltar pels aires els ponts amb la societat catalana va ser el que va pronunciar el 3-O, en què va avalar la via repressiva. “Va ser un missatge fora de to adreçat només als espanyolistes, obviant el 80% que defensen el dret a decidir i no mostrant la més mínima sensibilitat per la repressió”, opina Albareda. Però dos mesos abans els xiulets que va rebre a Barcelona en l’acte de record a les víctimes de l’atemptat jihadista pels vincles dels Borbons amb la monarquia saudita ja feien aflorar que la demanda d’un canvi de règim sobrepassava l’independentisme.

“La seva concepció d’Espanya és més producte de les acadèmies militars que de les classes de dret a la universitat, i quan tot s’ha tensionat li ha sortit l’ànima de dretes”, afirma Culla. Trenta anys després de la presa de possessió dels títols de Balaguer, Cervera, Girona i Montblanc, aquestes quatre ciutats ja han trencat amb la monarquia i Felip VI ha esquerdat, en un context molt més convuls, la sintonia del seu pare amb Catalunya fins a trencar-la.