Felip VI, entre la moderació i la mediació
El seu paper “arbitral” genera controvèrsia: entre l'efectivitat i el rol protocol·lari. El rei ha començat a rebre els grups parlamentaris amb la investidura bloquejada
Delegat a MadridEls caps de files dels partits (llevat dels d’ERC, que no perdonen el menyspreu protocol·lari a Carme Forcadell, i els de Bildu) visitaran en audiència el rei a partir d’aquest matí. Avui les minories regionalistes i IU; demà, el PNB, el PDC i les confluències de l’esquerra alternativa, i dimecres, Ciutadans, Podem, el PSOE i el PP. Els últims que passaran pel despatx de Felip VI a la Zarzuela són els que tenen més a dir en la governabilitat de l’Estat i en el fet d’allunyar unes terceres eleccions que podrien ferir de mort la credibilitat del sistema. La ronda és preceptiva abans que el rei encarregui, després de mesurar predisposicions i suports, la investidura. Pot donar-los més temps per negociar o, com al febrer, triar el candidat de la segona força, el PSOE. En aquell moment el de la primera, Mariano Rajoy, va trencar el guió i va declinar l’oferiment per falta de suports, en un gest que buscava deixar en evidència el rival i que la Zarzuela va considerar massa partidista.
Escoltar i proposar candidat és el paper que la Constitució del 1978 li atorga quan, en l’article 85, diu que com a cap de l’Estat “el rei és símbol de la seva unitat i permanència, i arbitra i modera el funcionament regular de les institucions”. Cada cop que a Espanya hi ha un trencacolls s’hi apel·la, i el paper “arbitral i moderador” genera controvèrsia: entre la mediació efectiva i el rol protocol·lari. El rei regna però no governa, i té ara damunt la taula una petició de mediació. L’hi va formular el líder de Ciutadans, Albert Rivera, perquè convencés Pedro Sánchez (PSOE) que fes com ell i s’abstingués facilitant que Rajoy presideixi un govern en minoria, com ja es resigna a fer. No és el primer cop que passa. Tan bon punt va ser coronat, el 19 de juny del 2014, Artur Mas li va reclamar fer d’home bo per acordar la consulta del 9-N i activar el diàleg. Li va demanar el mateix al seu pare, Joan Carles I, el lehendakari Juan José Ibarretxe, quan a principis de la dècada passada el PNB volia decidir i s’encarava amb José María Aznar.
No a intercedir pel sobiranisme
Mas i Ibarretxe van ser ignorats per la primera institució de l’Estat, i ara ho serà un monàrquic fervorós com Rivera. Felip VI ni pot ni vol intervenir per resoldre la investidura. Encara que tingués vocació de fer-ho (de “borbonejar”, com ha dit el ministre José Manuel García-Margallo referint-se a temps pretèrits), mana la prudència i la voluntat de no prendre mal. Per més que alguns partits i mitjans li confereixin pes polític, la ronda i la designació d’un candidat evidencien els límits del model de monarquia parlamentària.
Faci el que faci, el rei tindrà detractors. L’opinió pública es dividirà entre els que li demanaran que mogui peça i s’arromangui per mediar (i si no ho fa el criticaran per indolent) i acabar amb el bloqueig, i els que n’esperen simplement (i potser per criticar-lo per “ineficaç”) un paper protocol·lari, gairebé decoratiu. Si se’l saltés i actués com un president de la república el criticarien i, molestos, es preguntarien quina legitimitat té per fer política.
Felip VI es va presentar com el rei “d’un nou temps”. I, per ara, això vol dir anar amb peus de plom en un moment de lideratges efímers i en què el prestigi es derrueix ràpidament. Joan Carles I va heretar del dictador Francisco Franco un poder absolut i, aconsellat pels polítics de la Transició, passat el 23-F el va acabar de cedir, tot i va dedicar-se a assumptes més profans. Alguns van perjudicar la institució fins al punt d’obligar-lo a abdicar, un verb que esperava no haver de conjugar mai.
El seu fill té una situació diferent. En l’accés al tron (en plena crisi i amb els ciutadans demanant transparència i netedat) el va acomboiar un pacte d’estat del PP i el PSOE, que se la van jugar per ell en un Congrés que ja s’assemblava massa poc al carrer. Felip VI els hi ha agraït: les crítiques al procés en el missatge de Nadal passat ho van posar de manifest i potser expliquen el trànsit d’una CDC on s’especulava amb una Catalunya vinculada als Borbons (el model Commonwealth) a un PDC que abraça la república. El PP i el PSOE tenen interessos contraposats. Així, Felip VI farà de rei, seguirà refugiat en la moderació i evitarà els riscos de la mediació.