MadridEl PSOE fa gairebé una setmana que aplaudeix amb les orelles. No és que al govern i als socialistes els faltin problemes, però veient la crisi entre el PP i Vox se senten reconfortats. El fet és que mentre Pedro Sánchez s'ha passejat els darrers dies per Washington donant ànim al president nord-americà, Joe Biden, davant el repte de demostrar la fortalesa exigible com a candidat a la reelecció, el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha hagut de dedicar el temps al moviment de terres promogut per Santiago Abascal. Hi ha molta gent –en especial entre els mateixos populars– que diuen estar convençuts que la sortida de l'extrema dreta dels governs autonòmics no els farà cap mal, sinó que, ben al contrari, és una bona notícia. Segurament tenen raó, perquè l'emprenyada de Vox és el resultat d'un gran error de càlcul. A la societat espanyola naturalment que hi ha sectors reticents respecte al fenomen de la immigració, però davant una crisi com la que viuen a les Canàries el sentiment majoritari –m'atreveixo a dir que molt majoritari– és de caràcter solidari.
L'actitud de Vox, per tant, no perjudica el PP, encara que li proporcioni maldecaps. Dubto molt que l'extrema dreta obtingui rendibilitat de la seva oposició al repartiment dels immigrants menors d'edat entre les comunitats autònomes. I, en canvi, l'acceptació del diàleg sobre aquesta matèria dona als populars més solidesa com a alternativa de govern, malgrat les propostes extraviades d'alguns dels seus dirigents, com la d'utilitzar els vaixells de la marina espanyola per fer front i impedir els corrents migratoris. Ni en període electoral hauria tingut Vox un suport generalitzat a la seva hostilitat davant la immigració. Li hauria fet falta alguna circumstància especial, dolorosa, per treure profit important dels seus prejudicis o d'hipotètics brots de xenofòbia entre la població. Tothom pot entendre perfectament que una cosa és demanar seguretat en el control de fronteres i una altra deixar morir la gent al mig del mar. I si no els abandones i arriben a les teves costes, els has d'acollir de la millor manera que puguis, sobretot si són menors absolutament desprotegits.
Que Vox s'ha passat de frenada –i probablement ho pagarà car en termes polítics– es reflecteix bé en la reacció d'una part dels seus dirigents en diverses comunitats, que no volen deixar els càrrecs institucionals que han estat ocupant des de les últimes eleccions autonòmiques, el maig de l'any passat. No esmento ara les municipals, celebrades a la mateixa data, perquè com veurem és un cas a part. Qui m'imaginava aquests dies era la presidenta d'Extremadura, María Guardiola –que tan contrària va ser als pactes amb l'extrema dreta– celebrant al seu despatx la ruptura amb Vox. Però l'hem vist, en canvi, presentant-se satisfeta per explicar que el seu conseller de Gestió Forestal i Món Rural, Ignacio Higuero, no plega, sinó que es queda.
Fa un any, quan la direcció del PP la va obligar a pactar amb el partit d'Abascal, Guardiola acabava de descartar aquesta opció qualificant els líders de Vox i la seva ideologia de masclistes, xenòfobs i racistes. Què ha canviat? En substància, que Higuero es queda, però se’n va de Vox. I la seva permanència té recompensa, perquè implica el manteniment d'un sou de 76.000 euros. Hi ha més casos i un ric anecdotari derivat de la ruptura dels pactes entre els populars i l'extrema dreta. He escollit el d'Extremadura perquè és molt representatiu de la “solidesa” d'aquests acords. D'altra banda, reconec que Guardiola em va semblar valenta dient el que pensava dels representants de Vox quan es va resistir a comptar-hi al seu govern, i una bona actriu quan pocs dies després es va veure obligada a protagonitzar la comèdia de rebre'ls amb entusiasme.
Anirem veient més repercussions de la ruptura als diferents territoris, perquè els casos són semblants, però no idèntics. No tots els presidents del PP podran acollir els renegats de Vox com a fills pròdigs. Per als populars, el repte serà mantenir-se als diferents governs sense pactes estables. Una nova prova per al PP, demostrativa que el seu èxit a les eleccions del 2023 tenia com a factor corrector les previsibles complicacions de la seva relació amb l'extrema dreta. Previsiblement, els problemes greus entre el PP i Vox acaben de començar. Ara bé, el cas de l'extremeny Higuero, que s'agafa a la cadira, permet la translació del cas a la política municipal, perquè els dos partits han manifestat el desig de no portar la ruptura a l'àmbit dels ajuntaments, entre els quals cinc capitals de província: Valladolid, Guadalajara, Burgos, Toledo i Ciudad Real. Mentrestant, el PSOE i Pedro Sánchez a la seva, demanant a Feijóo que trenqui amb Abascal a tot arreu. És una exigència una mica retòrica, tenint en compte com els ha vingut bé als socialistes que el PP hagués de suportar la competència i alhora la col·laboració amb Vox. De fet, els populars han viscut acomplexats i fins i tot angoixats per aquesta realitat.
El debat sobre la qüestió migratòria
Per això té un especial valor que Feijóo hagi dit prou, per aquí no hi passo, aprofitant el greu error del seu soci. L'afer tenia riscos, perquè una part de l'electorat del PP és d'una òbvia mentalitat autoritària. Però la situació de les Canàries obliga a mostrar sensibilitat i eficàcia per ajudar el seu govern autonòmic. I Feijóo ha sabut moure peça com calia, buscant una zona temperada, en la qual se sent còmode en el joc polític. La seva vocació sempre ha estat aparèixer com un home d'estat, més que com un ariet permanent contra el govern, malgrat els seus dubtes, campanyes i contradiccions amb relació a Catalunya i la llei d'amnistia, per exemple. I, per cert, des de Catalunya també hem de participar en el debat sobre la qüestió migratòria amb solidaritat, mentre demanem recursos per exercir-la amb bons resultats, com fa el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano. És un home experimentat, amb vint-i-tres anys de pràctica parlamentària al Congrés, el temps d'un màster ben treballat. La reforma de la llei d'estrangeria serà un altre repte i una altra oportunitat. S'ha de trobar la manera de donar nous instruments al govern de l'Estat sense ofegar les comunitats autònomes. El cas no és nou. De fet, és l'habitual.
