Feijóo i la síndrome del Correcamins

MadridQuan aquestes passades setmanes es parlava als despatxos de Madrid de Pedro Sánchez i coses com la derogació de la sedició o, més recentment, de la reforma de la malversació, se solia sentir la frase següent: “No s’hi atrevirà”. Sembla mentida que aquests despatxos poblats per jutges, empresaris i periodistes no hagin entès encara l’essència del personatge Sánchez: la velocitat.

En efecte, Sánchez fa coses, moltes, i davant del dubte dobla l’aposta, sigui per tirar endavant amb la seva política d’apaivagament amb Catalunya o per refer les relacions amb un veí incòmode com el Marroc. Sempre endavant i el més ràpid possible, aquesta és la seva consigna, seguint la filosofia d’un il·lustre dibuix animat, el Correcamins, (Road Runner en anglès), especialista en esquivar les trampes del Coiot. I això que el Coiot té moltes armes i ginys al seu abast (productes del fabricant ACME). Però no hi ha manera. Els plans més sofisticats sempre acabaven en fracàs i amb el Correcamins fent “bip-bip!” i allunyant-se a gran velocitat.

Feijóo, doncs, ja comença a fer cara de Coiot davant un Sánchez que cada cop que té un problema o veu una trampa, pitja l’accelerador. I es mou tan ràpid i en tants fronts alhora que la dreta no sap cap a on apuntar. Cap a la sedició? Cap a la malversació? Cap a la llei del només sí és sí? Cap a la reforma per controlar el TC? La tàctica de Sánchez és tan vella com efectiva: amb la gent pensant en les festes de Nadal i pendents del Mundial de futbol (llàstima, deu pensar, del ridícul de la selecció espanyola, una fantàstica cortina de fum) per barrejar multitud de temes i fer-ne un totum revolutum davant del qual l’únic que queda és la dreta bramant que Espanya s’escola per l’embornal de la història mentre la gent, en el seu dia a dia, el que veu són llums de Nadal encesos i botigues plenes. L’apocalipsi econòmica que molts van pronosticar per a l’hivern no ha arribat. I sobre aquesta onada d’optimisme cavalca Sánchez.

Feijóo necessitava que la crisi econòmica s’agreugés per poder imposar el seu estil de polític moderat i gens histriònic. Però entre un Sánchez que disfruta sobrepassant els pitjors malsons de la dreta i una Díaz Ayuso desencadenada, Feijóo no troba el seu espai ni l’estratègia encertada. És com el nostre Coiot, un dibuix animat que persegueix ombres, que cada dia està convençut que ara sí que el caçarà, i cada dia veu que Sánchez continua a la Moncloa rient-se'n a la cara. Si es pensava que mantenint el bloqueig del CGPJ afebliria la posició de Sánchez, anava ben equivocat. Està sent just al contrari.

Durant el Procés molts independentistes van aprendre a desterrar la frase “no s’hi atreviran” quan es parlava de l’Estat. Ara és la dreta la que ha de reprogramar-se i aprendre a combatre Sánchez defugint l’apocalipsi diària. I assumir que tant el 1996 com el 2011 el PP va guanyar per l’economia i no per altres coses.

El detall