MadridAlberto Núñez Feijóo continua atrapat en la contradicció de considerar el govern de Pedro Sánchez com a legítim, però alhora considerar-lo com a algú que posa en perill l'estat de dret. Aquest difícil equilibri l'obliga a fer tombarelles com la d'acceptar reunir-se amb Sánchez, però, alhora, posar-hi com a condició que sigui al Congrés dels Diputats, és a dir, en un escenari neutral on no es vegi la posició de poder que ostenta el president del govern en funció del seu càrrec.
És possible que Feijóo conegui el brillant estratagema que va fer servir François Mitterrand en el debat de les presidencials de 1988 amb el que llavors era el seu primer ministre, Jacques Chirac. Aquest últim volia fer un debat de tu a tu i va plantejar a l'inici del debat que es referiria al seu oponent com a "senyor Mitterrand" i no com a president perquè allà hi eren en igualtat de condicions. Gat vell, Mitterrand va fer la seva mítica cara d'esfinx i va deixar anar: "Té tota la raó, senyor primer ministre". Pum! Amb aquest breu comentari deixava establert de cara a l'audiència que allà hi havia algú que estava per sobre i un altre que estava per sota.
Feijóo té pànic que li passi com a Chirac i defuig qualsevol imatge en la qual es vegi que ell és el cap de l'oposició i Pedro Sánchez el president espanyol, és a dir, que un està per sobre de l'altre. Normalment, les fotografies entre president i cap de l'oposició no tenien més història perquè acabaven de reforçar a tots dos en una dinàmica de bipartidisme. A l'inquilí de la Moncloa li servien per projectar una imatge consensual i d'estadista, i al cap de l'oposició li facilitava la legitimació com a alternativa de govern. Ara, però, les coses han canviat. Per Feijóo qualsevol acostament a Sánchez té el mateix efecte que la kryptonita en Superman, el debilita, sobretot de cara a Vox. Però alhora el líder gallec sap que no pot mantenir una actitud antisistema eternament, primer perquè ell no és Ayuso (malgrat que es fotografiï amb safates de fruita), i després perquè la dinàmica de confrontació permanent portaria a la paràlisi institucional.
De moment no està previst que hi hagi res més, més enllà de la fotografia, en la qual previsiblement Feijóo haurà d'evitar qualsevol temptació de somriure o posar bona cara, però no hi ha dubte que la gran carpeta pendent és la renovació del CGPJ. A la Moncloa consideren que, igual que Feijóo no ha pogut resistir la pressió per reunir-se amb Sánchez, tampoc podrà bloquejar durant quatre anys la renovació de l'òrgan que governa el poder judicial. El pla de Sánchez és provocar que la pressió per la renovació vingui des de la mateixa magistratura. Com? Doncs deixant el CGPJ sense capacitat de fer nomenaments, tal com ha proposat el president interí de l'organisme, Vicente Guilarte. Això provocaria que quedessin bloquejats molts ascensos, sobretot d'aquells jutges que tenen entre 55 i 60 anys i que tenen por de perdre aquest tren. D'alguna manera, la lliçó de l'episodi de la foto és que el temps sempre juga a favor de Sánchez, i que Feijóo acabarà, tard o d'hora, cedint, tot i que potser caldrà esperar a després de les europees del juny del 2024. Això espera Sánchez, evidentment, però també Santiago Abascal, que suca pa en el concepte PP-PSOE, i, potser, Isabel Díaz Ayuso, que ja va aturar el primer intent d'arribar a un acord.
L'únic consol per Feijóo és que Chirac va arribar finalment a ser president. Però mai va poder derrotar Mitterrand.
