El fantasma de Convergència recorre el Congrés: visca el peix al cove!

MadridDe tant en tant, un fantasma recorre el Congrés, i és el de Convergència i el peix al cove. Dimecres passat Alberto Núñez Feijóo va llançar una pregunta a l’aire que va quedar sense resposta: “¿De veritat no queda res d’aquella Convergència?”

En realitat l’enyor de Convergència va més enllà de les files populars i abasta les socialistes. Tots dos partits, però, apliquen una memòria selectiva sobre aquella època. Obliden que durant tots aquells anys s’acusava els catalans de mercaders i xantatgistes, i quan hi pactava el PSOE el PP l’acusava de vendre’s Espanya i al revés passava el mateix.

El peix al cove, a més, va ser efectiu només entre el 1993 i el 1995 amb el PSOE i entre el 1996 i el 2000 amb el PP. Van ser només set anys, ja que quan Zapatero va arribar al poder va ser amb els vots d’ERC i no els de CiU i amb un canvi de paradigma. Pasqual Maragall i el PSC van voler superar l’etapa del peix al cove, que tenia el copyright convergent, amb un nou Estatut que posés negre sobre blanc el repartiment de competències. Però no va funcionar.

Després del 2012 CiU abandona el peixalcovisme i es passa a l’independentisme, però també és cert que ho fa en un context en què l’aritmètica al Congrés no li ofereix cap mena de joc. ¿Hi hauria hagut Procés si el 2011 Rajoy hagués necessitat els vots de CiU i hi hagués hagut un nou Majestic? Mai ho sabrem. El cas és que el Procés catapulta el cas català a l’agenda internacional i erosiona la imatge d’Espanya, però, i en això té raó el PSC, no hi ha cap avenç en l’autogovern, al contrari.

En realitat es pot afirmar que no hi ha hagut cap transferència important de sobirania a Catalunya des del Pacte del Majestic del 1996, ja fa 27 anys. L’Estatut es va saldar amb un traspàs incomplet de Rodalies i altres transferències menors. No va ser el salt que somiava Maragall quan va dir que l’Estat seria “residual” a Catalunya. L’alternativa del PSC al peix al cove, doncs, va fracassar. I el Procés no ha donat fruits en aquest sentit. ERC ho va poder fer a partir del 2018 i, sobretot, el 2019, però hi va renunciar perquè li semblava un paradigma superat. Fins ara.

Les eleccions del 23-J ho han tornat a capgirar tot. L’aritmètica atorga a Junts un poder que no tenia des del 1996, quan el cap de llista de CiU a Madrid era Joaquim Molins. Ha plogut molt. Moltíssim. Tant que cap dels dirigents de Junts que provenen de CiU la van viure. Però no hi ha dubte que feia temps que ho anhelaven. El seu és un peix al cove reloaded i basat, ara per ara, en el Procés. Però és peix al cove.

Curiosament és ERC qui ara és més desacomplexadament peixalcovista. Volen l’amnistia, evidentment, però també el traspàs de Rodalies i més finançament. Canviar una llei està bé, però no és sobirania real. En canvi, les vies són un tros d’Estat. El peix al cove ha tornat. Visca el peix al cove!

No hi ha dubte que una de les estrelles de la setmana ha estat el diputat socialista i exalcalde de Valladolid Óscar Puente, encarregat de donar la rèplica a Feijóo en el seu discurs d’investidura. Puente, però, és un diputat novell i ho va demostrar dimecres a la nit quan per error es va colar en la zona on treballen els periodistes buscant la sortida. Un d’aquests periodistes el va haver de guiar fins a la porta.

No tothom al PP està en contra de l’ús de les llengües oficials al Congrés de Diputats. En una conversa informal, una diputada del PP comentava que aquestes coses són molt difícils de tirar enrere i que esperava que el seu partit no cometés l’error de portar-ho al Tribunal Constitucional. El més curiós és que al seu costat una treballadora de premsa del PP s’hi mostrava completament en contra i defensava la línia oficial del partit.