MadridEntre altres avantatges, la vida democràtica té la virtut d'estimular la renovació del llenguatge. Apareixen situacions insòlites, o només específiques, que reclamen un concepte nou, i els polítics, diligents, corren a fer-se càrrec del problema. El mateix Perro Sanxe –apel·latiu sorgit de la comparació amb el gos que l'estiu passat es va fer fort en una font de poble de la que no hi havia manera de treure’l– acaba de fer una altra aportació interessant, que li està donant molt joc. Es tracta d'una nova galàxia, on presumptament es reuneixen totes les forces del mal, dita la "fachosfera". És un invent molt bo, perquè es pot fer servir per generar somriures de complicitat en tota mena de situacions. La "fachosfera" pot tenir una composició econòmica, política, professional, o ara mateix pot servir per descriure un problema amb els membres de la carrera fiscal, per exemple. I certament el govern té un conflicte greu instal·lat a la Fiscalia, que tant o més que un component tècnic-jurídic, té naturalesa ideològica.
A Sánchez, però, no li cal patir. Els dos principis que poden salvar-lo de l’ofensiva del front conservador de la Fiscalia són els d'unitat de criteri i dependència jeràrquica. És a dir, tots els fiscals saben que el cos al qual pertanyen ha d'optar per una única tesi, quan en el curs d'un debat intern han sorgit diverses opcions. I també tenen unes regles per dirimir les discrepàncies. En el cas de la causa de Tsunami Democràtic, les diferències sorgides entre els fiscals del Suprem –que van votar per dotze a tres a favor d’apreciar terrorisme en les protestes que va organitzar, i l'existència de responsabilitats directes per part de Carles Puigdemont– les ha de resoldre la número dos de la carrera. Estem parlant de María Ángeles Sánchez-Conde, tinent fiscal del Suprem, a qui vaig conèixer als inicis de la dècada dels vuitanta al palau de Justícia de Barcelona, a la sala dels passos perduts, tot passejant sota les pintures d'en Josep Maria Sert.
El precedent de Banca Catalana
Eren els anys de la querella de Banca Catalana contra Jordi Pujol. Sánchez-Conde tenia recentment aprovades les oposicions a la carrera. I va arribar a Barcelona pràcticament al mateix temps que la també fiscal Carmen Tagle –assassinada per ETA el 1989, quan ja era fiscal a l'Audiència Nacional, al jutjat de Baltasar Garzón–, i en paral·lel a la magistrada Margarita Robles, que va ocupar una plaça a l’Audiència Provincial. Conservo el record d'una entrevista amb les tres, com a representants de les dones juristes –ara majoria a les últimes promocions– que s'incorporaven a les carreres fiscal i judicial. Sánchez-Conde ja era llavors una fiscal progressista i discreta, en l’òrbita de la Unió Progressista de Fiscals (UPF), en la qual també hi havia Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena, els dos fiscals que van interrogar Pujol sobre Banca Catalana a la Casa dels Canonges.
Explico tot això, no només per fer memòria de vivències personals, sinó també per situar una mica les coses, els antecedents respecte a experiències més properes, les que estem passant aquests dies. I és que el poder polític ha tingut amb freqüència problemes amb la Fiscalia. Ara l'enginyós de Pedro Sánchez ha col·locat els tentacles de la "fachosfera" per tot arreu, també entre les togues, però al llarg dels anys hi ha hagut experiències de tots colors. Els fiscals que van obrir una esquerda en les relacions entre el PSOE de Felipe González i la Convergència de Jordi Pujol no eren alienígenes de la “fachosfera”. Però la seva querella del cas Banca Catalana li va crear molts mals de cap al govern socialista, que estava en la seva primera legislatura, bé que amb una comodíssima i mai més vista majoria absoluta de 202 diputats d'un total de 350. Era un passeig, vaja, com el que es van fer per Madrid Mena i Villarejo aconseguint –en part gràcies a l'oportuna filtració que es va produir del contingut del seu informe– que el llavors fiscal general, Luis Antonio Burón Barba, no pogués parar la presentació de la querella preparada. Un fiscal amic meu diu que a la cerveseria Santa Bárbara, a la plaça del mateix nom, hi podria haver una placa commemorativa de la transcendental filtració, que va tenir lloc en aquest establiment a un històric periodista de tribunals, Bonifacio de la Quadra, tristament mort l'estiu passat. Per arrodonir la història es pot recordar que el vot de Margarita Robles va ser un dels vuit que al ple de l'Audiència es van manifestar per la imputació de Pujol.
L'aparell de l'Estat
Han passat quaranta anys i ara la història es repeteix, amb aspectes diferents. Alguns molt diferents. També hi ha hagut una filtració que perjudica no a un president, sinó a un expresident de la Generalitat. I no han sigut l'esquerra de les carreres judicial i fiscal les que ho han activat. Ara és el món al revés. És la “fachosfera” de la Fiscalia –diu el govern– la que no havent aconseguit asseure Puigdemont a la banqueta en la causa del Procés, intenta que no escapi de la relativa a Tsunami Democràtic. S'haurà de reconèixer que tenien raó els magistrats del Constitucional quan a la sentència de l'Estatut van protegir l'organització estatal de la justícia i els seus cossos de jutges i fiscals. Quan es parla de l'aparell de l'Estat no es pensa prou en la rellevància d'aquesta branca, del poder judicial i de la Fiscalia. Però es torna a demostrar. Un fiscal que estava lluny ideològicament de Mena i Villarejo, Alejandro del Toro, solia dir que "amb el paper d'ofici es poden moure muntanyes". Ho estem comprovant.
La diferència fonamental respecte fa quaranta anys és que llavors hi havia un govern sòlid, que dominava el Parlament, i un país encara il·lusionat amb el canvi democràtic. Ara hi ha un govern feble per la seva debilitat parlamentària. Per això ens ha caigut a sobre la "fachosfera", i per això un grupet de diputats –els de Podem, per exemple, no cal que siguin els independentistes– pot crear una inestabilitat permanent, almenys fins a les pròximes eleccions. Ara bé, tranquils, que l'estat de dret no perilla. Mentre hi hagi una organització de jutges i fiscals alineats en cossos estatals, la pervivència de l'aparell de l'Estat pràcticament pot prescindir d'altres estructures funcionarials per garantir la unitat del país.
