EZ, retrat d'un corrupte de manual

BarcelonaNormalment no és fàcil anticipar quins polítics es corrompran, però hi ha casos en què es veu venir de lluny, que no enganyen ningú, i llavors cal preguntar-se per què el seu partit els va promocionar. Eduardo Zaplana Hernández-Soro (Cartagena, 1956) és un corrupte de manual, algú que va entrar en política per fer diners, una cosa que tot Espanya va poder sentir de la seva pròpia veu en les converses enregistrades en el marc del cas Naseiro, el primer gran escàndol de finançament il·legal del PP.

Allà un Zaplana de només 34 anys li comenta a Salvador Palop, un dels investigats: "He de guanyar molts diners, em fan falta molts diners per viure. Ara m’he de comprar un cotxe. T’agrada el Vectra 16 vàlvules?". A les converses, que es van anul·lar com a prova, queda demostrat que Zaplana té diversos business en marxa per finançar-se la seva pròpia carrera política. Té clar que si es vol triomfar en el món de la dreta espanyola, s’ha de tenir liquiditat, bons vestits, rellotges i cotxes. "M’he de fer ric perquè estic arruïnat", diu en un altre moment, "perquè m’ho gasto tot en política".

Els Barceló

Perquè ell, a diferència de l'entorn on es mou, no és ric de naixement. Per entendre el personatge hem de tirar enrere. El futur president valencià neix a Cartagena, fill d’un oficial de l’Armada i d’una mestressa de casa que morirà quan ell tindrà només 9 anys, i anirà a estudiar dret a València el 1975. Allà no li acaben d’anar bé els estudis i es trasllada a Alacant el 1979, on acabarà la carrera cinc anys més tard. El fet important en la seva biografia, però, no és aquest, sinó que allà coneix Rosa Barceló, filla d’un important promotor immobiliari de Benidorm, Miguel Barceló, que serà el patriarca d’una nissaga que controlarà el PP alacantí durant dècades. És aquí on Zaplana, que és una mena de Julien Sorel modern, queda fascinat pels diners i l’opulència de la Costa Blanca que tan bé va retratar Bigas Luna a Huevos de oro (1993). Ell representa el somni valencià: de la misèria a la riquesa en un bufit.

La via més ràpida per pujar en l’escala social és la política, i Zaplana entra primer a la UCD i després, a partir de 1990, al PP. Sembla mentida, però les seves converses no li passen cap mena de factura, ni interna a dins del partit, ni de cara a l’opinió pública valenciana. Tampoc el fet que el 1991 accedeix a l’alcaldia de Benidorm gràcies al vot d’una trànsfuga del PSPV, Maruja Sánchez, que a canvi va obtenir un sou durant 14 anys com a assessora municipal. És aquella Espanya on sembla que no hi ha límits morals, el caldo de cultiu perfecte per a personatges com ell.

El 1996 Eduardo Zaplana es va convertir en el primer president de la Generalitat valenciana conservador i va iniciar el que seria una llarga hegemonia dels populars al País Valencià, que duraria fins al 2015 i que va convertir aquest territori en l’epicentre de la corrupció de tot Espanya. El zaplanisme, però, va connectar amb una societat que es va apuntar al carro dels diners fàcils i on els personatges com ell eren admirats. Si ho pensem bé, el somni de tot corrupte és aquest.

El salt a Madrid i l'11-M

De València va fer el salt a Madrid, primer com a ministre de Treball i després també com a portaveu de l’executiu d’Aznar. Com a tal es va encarregar de trucar a periodistes i fer aparicions públiques per apuntalar la versió que els atemptats de l’11-M havien estat obra d’ETA. El dissabte 13 de març va anar a la seu de l’agència Efe per gravar una compareixença i va ordenar que es muntés un fons que semblés un despatx oficial. Els treballadors de l’agència van protestar pel que era un cas greu de manipulació. Durant la seva etapa com a portaveu del PP al Congrés va incidir en la teoria de la conspiració, segurament no tant perquè s’ho cregués, sinó perquè el PP considerava que li donava rèdits. I qui millor que algú sense principis ni moral com ell per fer aquest paper?

Ara bé, s’ho va cobrar quan va abandonar la política amb una porta giratòria com una catedral: Telefónica. Però durant tots els anys de la seva carrera política mai va parar de rebre diners en comissions, el conegut com a cas Erial. Curiosament, per amagar els diners va acabar reclutant un amic de joventut com Joaquín Barceló, a qui va col·locar de directiu de Terra Mítica, i va fer negocis amb membres del clan Cotino (dos nebots del que va ser expresident de les Corts, Juan Cotino, que va morir de covid poc després de declarar per aquest cas, també han estat condemnats). En realitat, tothom estava avisat. Ell "necessitava fer-se ric". I va trobar el seu El Dorado particular al País Valencià, la terra de les oportunitats. I evidentment, tampoc volia pagar res a Hisenda. Perquè si es compleix la llei, quina gràcia té? Això era i és l’essència del zaplanisme.