L'extrema dreta: ni oferta ni espai per al 20-D

BarcelonaL'extrema dreta espanyola travessa un desert d'incertesa, manca d'espai i d'oferta, una combinació d'elements que fa impossible que pugui cristal·litzar en l'escenari polític actual. El 2008, nou partits d'arrel identitària van concórrer a les eleccions generals i van assolir uns 50.000 vots entre tots. El 2011, els suports a l'extrema dreta van caure fins als 14.000 vots, amb la presència de només tres formacions a les llistes: per ordre de més a menys suport, España 2000 (Esp2000), Falange Española de las JONS (FE-JONS) i Democracia Nacional (DN), aquest últim, un dels partits que acostuma a organitzar la manifestació franquista a Montjuïc cada 12 d’octubre. A les últimes eleccions municipals, poc més d’una vintena de regidors a tot l’estat espanyol denoten l’escassa representació institucional que tenen els partits ultradretans. A Catalunya, Plataforma per Catalunya (PxC) va sorgir com una opció amb recorregut –a l'entorn de Josep Anglada, que des de Vic va aconseguir estendre una proposta que criminalitza la immigració, amb presència arreu del territori català–. En algun moment, Anglada va creure que podia liderar el ressorgiment del discurs ultradretà a Espanya. És coneguda, però, l’estrepitosa patacada del PxC el 24 de maig a les eleccions locals: de 67 a 8 regidors i el partit en vies de descomposició, amb Anglada expulsat com a líder.

Tendència a la baixa per al 20-D

No es preveu que les properes eleccions generals del 20-D els ultradretans capgirin aquesta dinàmica. Es presenten només dos dels partits abans esmentats –Falange Española de las JONS i Democracia Nacional–, amb 15 candidatures repartides pel territori. FE-JONS tindrà llistes a Almeria, Àvila, Còrdova, Madrid, Palència, Segòvia, Sevilla i Valladolid, i DN, a Almeria, Castelló, Ciudad Real, Huelva, Lleó, Sòria i Valladolid. A més, també es podrà votar l’extrema dreta a Màlaga, on es presenta Soluciona, un partit presidit per Armando Robles, director del diari Alerta Digital –altaveu ultradretà–, que proposa "derogar els estatuts d’autonomia de Catalunya" i "l’expulsió de tots els estrangers il·legals". Robles, candidat de Soluciona al Senat, va petonejar una bandera franquista al programa 'La Ratonera', de la televisió del seu diari, i va oferir a Josep Anglada liderar una candidatura a Madrid, Ceuta o Melilla. Algunes de les candidatures que s’han quedat fora d’aquests comicis són España 2000, Partido por la Libertad (PxL) i Plataforma per Catalunya (PxC), que han demanat conjuntament l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul. Tampoc no hi haurà altres opcions de la ultradreta espanyola com els partits integrants de l'España en Marcha –La Falange, Nudo Patriota, Movimiento Católico i Alianza Nacional (ja retirada de la coalició)–, Alternativa Española (AES) i Movimiento Social Republicano (MSR).

El cap nacional de FE-JONS, Norberto Pico, reconeix que no busquen en les eleccions un sentit "utilitarista", sinó més aviat "idealista", tenint en compte la impossibilitat d’assolir resultats importants. La reforma de la llei orgànica del règim electoral (LOREG) l’any 2011 –que obliga els partits sense representació a presentar un aval amb la signatura i les dades personals d’almenys un 0,1% dels electors inscrits en el cens de la circumscripció– és una de les causes principals del baix nombre de candidatures presentades als comicis: "És un joc amb les cartes marcades, no estem en les mateixes condicions que els grans partits", assegura Pico. A més, denuncia que sense diners i presència als platós de televisió –"on es fa política actualment"– no és possible augurar un eventual augment del vot a partits ultradretans, almenys a curt termini. En aquest sentit, l’historiador i expert en moviments de l’extrema dreta i la dreta populista europees, Xavier Casals, considera que "la possibilitat que cristal·litzi una alternativa d’aquest tipus és poc probable". Primer, perquè el vot antiglobalització que s’oposa a l’'statu quo' i defensa una identitat nacional suposadament amenaçada l’han canalitzat els nous partits. De fet, Casals creu que "pràcticament tots els partits defensen una identitat nacional, sigui la que sigui", i que, per tant, aquest vot està més que cobert. En segon lloc, la immigració i la seguretat ciutadana han perdut força en l'agenda política –ni tan sols es va citar al debat a quatre d’Atresmedia entre els principals candidats a la presidència del govern espanyol– i, per últim, l’absència d’unes sigles hegemòniques i d’un líder amb reconeixement.

El paral·lelisme amb l’extrema dreta europea

Per què l’extrema dreta a Espanya, des de la fi de la dictadura fins ara, mai no ha abraçat quotes de poder rellevants? La tesi més estesa és que el PP ha absorbit el vot de l’extrema dreta per la incorporació de dirigents i ministres franquistes a la UCD d'Adolfo Suárez i l’Alianza Popular de Manuel Fraga, que va acabar convertint-se en el que ara és el Partit Popular. Casals alerta, però, que és reduccionista explicar el fracàs del moviment en aquests delimitats paràmetres. L’extrema dreta quan mor Franco –vehiculada per la neofranquista Fuerza Nueva de Blas Piñar– demana tornar a la Guerra Civil; emet un discurs xenòfob mentre reivindica hispanitat, que dificulta la integració de l’agermanada Amèrica Llatina i la colònia del nord d’Àfrica, i veu, efectivament, com el franquisme sociològic és captat per la UCD i Alianza Popular. A més, l’extrema dreta ha comptat amb una disparitat de partits que ha atomitzat el vot. A escala europea, en canvi, durant la dècada dels 80 la dreta populista d’altres països com el Front Nacional a França –sense el llast de la nostàlgia dictatorial– emet un discurs abocat al futur i no pas al passat. Sintonitza amb dues inquietuds de la societat: la seguretat ciutadana i el discurs sobre la gestió del flux migratori. Actualment, ens trobem que la formació liderada per Marine Le Pen és tercera força a França i s’ha quedat a un pas de governar per primera vegada a la història algunes regions del país, en part, també per la davallada d’un bipartidisme i una democràcia més desgastada fins i tot que l’espanyola.

La dreta populista catalana: PxC

A Catalunya, una de les formacions que entén que l’extrema dreta ha d’oblidar l’orientació cap al passat i abocar-se al futur és Plataforma per Catalunya (PxC), que el 2010 toca sostre quant a vots en les eleccions autonòmiques amb més de 75.000 suports i es queda a un pas d’entrar al Parlament. El seu èxit, tal com explica el president del partit i actual regidor a l’Ajuntament del Vendrell, August Armengol, rau en l’ocupació d’un buit ideològic –el "socialidentitari"– que rebutja l'homogeneïtzació fruit de la globalització i posar fre a la immigració per centrar-se en "primer els de casa". Es va arribar a postular com a líder de la nova dreta populista a Catalunya i a Espanya, però la recent crisi interna ha dinamitat la formació. Ara el partit no es presenta a les eleccions generals del 20-D, de manera que, segons Armengol, fan "un pas enrere per fer-ne dos endavant”. Aquest salt passa per un procés de confluència amb el Partido por la Libertad i España 2000, amb qui ja ha mantingut dues reunions: una a Saragossa al mes de juliol i una altra el 30 d’octubre a València. Està previst que les properes setmanes el partit es registri com a "federació", oberta a noves sumes de persones i sigles que estiguin en connivència amb els valors de la nova dreta populista europea, que ha triomfat, per exemple, a França. L’objectiu és ser la proposta que lideri aquest buit ideològic arreu de l’estat espanyol.

L’escenari polític actual, segons Casals, sense una oferta forta ni un espai òptim perquè floreixi amb èxit una candidatura de populisme d'ultradreta, deixa el moviment d'extrema dreta a Espanya en "vies de recomposició i amb poc potencial de creixement". Alerta, però, que es tracta d’un espectre ideològic imprevisible i que el "millor pronòstic és no fer pronòstics", admet Casals.