Un Govern en funcions fins al judici
Cap de PolíticaEl “govern efectiu” va ser l’expressió de Junts per Catalunya i Esquerra per justificar que, tot i la promesa de restitució amb què van concórrer a les eleccions del 21-D, el nou consell executiu no comptaria amb cap dels consellers que hi havia a l’anterior. Era aquesta mania (clàssica del Procés) de posar un adjectiu a tot perquè no sembli que és el mateix de sempre. Però en el cas de l’executiu de Quim Torra, ni l’adjectiu funciona: de moment aquest Govern ha demostrat que no se’l pot qualificar d’efectiu.
La situació d’excepcionalitat ha de ser un asterisc en qualsevol anàlisi, òbviament: amb presos i exiliats i l’amenaça constant del retorn al 155 qualsevol mesura es porta amb peus de plom. Però la realitat és que el principal motiu del fre és la batalla fratricida entre JxCat i ERC. La unitat penja d’un fil, les probables eleccions anticipades que s’ensumen per als pròxims mesos fan que els partits es bloquegin en la dinàmica preelectoral i qualsevol debat prescindible s’aparca sine die.
Això explica que els pressupostos no semblin una prioritat, i que la majoria del Parlament doni per fet que no n’hi haurà, un any més. Negar-se d’entrada a plantejar les principals peticions dels comuns pot ser una estratègia negociadora -sortir de mínims per no acabar cedint més del compte-, però també és una prova que JxCat i ERC volen evitar obrir un meló que en el passat ha estat a punt de fer saltar el Govern: el dels impostos. Tot i que ara la divisió en aquest aspecte és molt menor -curiosament, el principal defecte que s’atribuïa el PDECat, la indefinició ideològica, és la virtut de què presumeix part de JxCat-, l’executiu no es pot permetre que la lluita fratricida també es traslladi aquí. La carta que va funcionar el 2016 per salvar els mobles, una reunió al màxim nivell entre el president i el conseller d’Economia, ja s’ha gastat aquesta legislatura en les divisions al Parlament.
En aquest ambient, moure’s un mil·límetre i establir un projecte compartit a mitjà termini que vagi més enllà de llocs comuns s’intueix difícil. Un altre exemple: la política exterior. El departament ha sigut ràpid en la reobertura de les delegacions, però la coordinació amb Brussel·les i el Consell per la República és encara una incògnita. Per què Ernest Maragall, en l’etapa de conseller, no ha fet ni una sola visita a Carles Puigdemont? Ell mateix ho explicava ahir en l’entrevista a l’ARA: “En nom del debat [entre JxCat i ERC] no he pogut anar a veure Puigdemont a Waterloo amb la llibertat amb què hauria volgut. Hem anat passant per circumstàncies que semblava que no ho aconsellaven”.
La inacció no és només una sensació: l’avalen les xifres. Si bé hi ha l’excusa que no hi havia Govern fins a finals de maig, tampoc l’arribada dels consellers ha tingut com a conseqüència una activitat legislativa frenètica: ara al Parlament només hi ha set projectes de llei en tràmit, i de les tres normes aprovades per la cambra aquest any, cap surt de l’executiu.
Certament, no és el primer cop que passa, però fins ara l’horitzó del Procés ho tapava tot: els 18 mesos cap a la independència, i després el referèndum i la declaració, servien per justificar la concentració de tots els esforços en un sol punt. Però ara, a part de protestar per la repressió, no hi ha estratègia i l’horitzó és difús: es fixa en el judici als presos, però més enllà de dir que “la ciutadania respondrà” no hi ha cap pla. I si respon, què passarà? ¿De què serveix voler repetir l’octubre si ni JxCat ni ERC han explicat què s’hauria d’haver fet diferent llavors perquè la situació no fos la d’ara? El Govern governa, però sembla en funcions. Almenys, fins al judici.