L’evolució antagònica de l’independentisme a Escòcia i al Quebec
La bona salut de l’SNP des del referèndum contrasta amb la decadència del PQ
BarcelonaEscòcia i el Quebec són dos miralls recurrents per al sobiranisme català. I és lògic: en molts sentits són els dos casos més pròxims i directament comparables al nostre. Moviments independentistes amplis, que creixen en democràcies avançades i estats descentralitzats, i que s’expressen de manera pacífica i democràtica. És evident que hi ha diferències, sobretot en la reacció dels respectius estats. A diferència del que va passar el 2017 a Catalunya, tant al Quebec com a Escòcia s’hi van poder celebrar referèndums sobre la independència de manera pacífica i democràtica, el 1995 en un cas i el 2014 en l’altre. En tots dos casos hi va participar el gruix de l’electorat (el 94% i el 85%, respectivament), i s’hi van enfrontar grans campanyes pel sí i pel no. En tots dos casos es va imposar el no, amb un marge de 10 punts a Escòcia i de només un punt al Quebec. Però l’evolució posterior dels respectius moviments independentistes no podria ser més diferent.
A Escòcia, sis anys després del 2014, els partidaris de la independència demanen tornar a votar, i les enquestes els col·loquen ara en una situació clara d’avantatge respecte del no. Potser per això el govern britànic de Boris Johnson rebutja ara acordar un nou referèndum. Però no sabem quant de temps es mantindrà el veto. En tot cas, després de perdre el referèndum, l’SNP va seguir governant i va ampliar la seva hegemonia electoral a Escòcia.
L’efecte del Brexit
Evidentment, el referèndum del Brexit i el seu resultat han condicionat molt els termes del debat. Si el 2014 s’amenaçava els escocesos amb la sortida de la Unió Europea si votaven pel sí, avui la independència apareix com l’única via per quedar-se a la UE. Cal tenir present que la ciutadania escocesa va votar molt majoritàriament remain, i que el Brexit es va imposar bàsicament pel vot anglès. Per això és precisament entre els votants del remain que l’independentisme ha crescut més. Darrerament, la gestió de la pandèmia del govern de l’SNP ha contribuït a reforçar la percepció que Escòcia estaria millor governant-se ella mateixa. L’independentisme escocès, doncs, s’ha mantingut molt unit al voltant d’un discurs progressista, cívic i europeista.
La història és ben diferent al Quebec. Arran de l’amarga derrota a les urnes l’octubre del 1995, l’independentisme va iniciar un llarg declivi que l’ha dut a la marginalitat. “Som davant d’un camp de runes”. Així definia l’ex primer ministre Jacques Parizeau, poc abans de morir, el moviment sobiranista quebequès. Als últims comicis provincials, el 2018, el PQ va tocar fons amb només 10 diputats i un 18% de vot, enfront del 44,8% de vot i els 77 diputats del 1994. La mala gestió de la derrota, l’evolució ideològica del PQ i l’envelliment del seu electorat expliquen bona part de la decadència.
Avui, la força hegemònica al Quebec és l’autonomisme de centredreta Coalition Avenir Quebec (CAQ), una confluència d’antics independentistes frustrats, exmembres del PQ, partidaris d’abandonar el plet territorial i fervents defensors de la protecció de la llengua francesa i la identitat “laica” quebequesa. Pel camí, el sobiranisme quebequès sembla haver llançat per la borda l’herència progressista que va inspirar la consolidació d’un estat del benestar propi i una revifalla econòmica sense precedents a partir dels anys seixanta. Un moviment que va empoderar la majoria francòfona, històricament sotmesa al domini de les classes benestants anglòfones hereves de l’estructura imperial britànica.
La mala digestió de la derrota del 1995 va empènyer les elits independentistes cap a un replegament cada vegada més agre i nostàlgic. Les paraules del mateix Parizeau la nit del referèndum serien gairebé profètiques quan va afirmar, amb un cert ànim venjatiu, que havien estat derrotats pels “diners i pel vot ètnic”, referint-se a la inversió federal en la campanya electoral pel no i als seus conciutadans anglòfons.
El breu lapse de recuperació del poder per part de l’independentisme, del 2012 al 2014, va acabar de segellar la defunció del progressisme tradicional del PQ, transformat ara en un partit defensor de la llengua francesa, hostil amb les minories internes i que acabaria proposant una Carta de Valors quebequesos, dirigida a l’exigència de laïcitat pública a la francesa. La deriva del PQ, animada per una bona colla de pensadors conservadors francòfons, tindria una doble conseqüència per al projecte independentista: arraconar el partit a l’electorat més nacionalista i, de manera indirecta, situar al centre de la política quebequesa la qüestió identitària, enverinant el debat públic amb referències constants a la minoria musulmana.
La distància entre el Quebec, Escòcia i Catalunya no és només geogràfica. Qualsevol comparació entre els tres sobiranismes ha de tenir en compte les enormes diferències institucionals, polítiques i sociològiques dels tres països. Tanmateix, la situació política catalana, marcada encara pels fets de l’octubre del 2017, hi pot trobar un bon mirall. Perquè després d’un referèndum fallit, inevitablement els moviments independentistes afronten dilemes estratègics crucials.
Dues trajectòries divergents
L’evolució del suport a la independència a Escòcia i al Quebec després dels respectius referèndums explica la història de dues trajectòries divergents. En el cas escocès, el sí, que s’havia anat acostant a la victòria en les setmanes prèvies al referèndum, se’n va tornar a distanciar després. Però recentment la combinació del bon govern de l’SNP, el Brexit i la gestió de la pandèmia semblen haver tornat a impulsar el suport a la independència, fins al punt que avui els independentistes escocesos veuen més a prop que mai una possible victòria a les urnes.
Per contra, al Quebec, el resultat històric del 1995, en què el sí va registrar un 49,4% i va perdre per poques dècimes, va obrir el camí d’un llarg i progressiu procés de decadència. Avui el suport a la independència està al voltant del 37%, 26 punts per sota del no. Això fa que ara mateix la idea de la secessió sigui poc més que una hipòtesi llunyana per als quebequesos, que tan a prop hi van estar.