El 20-D evidencia la lluita generacional
Amb una oferta política multiplicada, les opcions del bipartidisme se sustenten en un electorat envellit
Un fantasma recorre Espanya: la lluita entre generacions. La legislatura que acabarà demà ha sigut una de les més dures de la història recent d’Espanya en termes de creixement de la desigualtat, però sovint es deixa de banda que aquest increment de la desigualtat ha tingut un marcat biaix generacional. El percentatge de nens i joves en risc d’exclusió va créixer durant la crisi i va passar del 29% al 36%. L’exclusió entre els més grans de 65 anys, en canvi, s’ha reduït dràsticament. La situació avui és clarament bipolar: la pobresa amenaça el 13% de les persones grans però el 36% dels nens.
La falta de capacitat de l’estat del benestar i del mercat de treball espanyol per esmorteir l’impacte generacional no hauria d’estranyar si rastregem les raons polítiques que hi ha darrere. En primer lloc, els electors joves són un col·lectiu poc nombrós. Si ens fixem en les dades del cens electoral per a les eleccions del 2015, els menors de 34 anys amb prou feines suposen un 22% de l’electorat espanyol (un 20,4% a Catalunya), mentre que una quarta part dels electors tenen més de 65 anys (24,5 % a Espanya i 25,7% a Catalunya). A més a més, aquesta bretxa s’ha aguditzat respecte a les eleccions generals del 2011. Ara hi ha 280.396 electors menys en el grup d’edat de 18-24 anys en el total estatal, mentre que en el grup de més grans de 65 anys hi ha 1.663.826 electors més. Per tant, mantenint tota la resta constant, qualsevol política que vagi encaminada cap als més grans sempre resultarà més interessant per als partits en termes de rèdits electorals.
Els joves s’abstenen més
Però no només importa l’element demogràfic, sinó també en quina mesura el col·lectiu de joves va a votar. Eleccions disputades o amb nova oferta política, com és el cas del 20-D, poden atraure més votants. Si mirem les dades dels últims baròmetres, tot apunta que en aquests comicis la participació superarà els nivells del 2008 (74%) i el 2011 (72%). No obstant això, l’evidència empírica mostra que els joves són un col·lectiu tradicionalment més abstencionista i que la participació electoral s’incrementa amb l’edat. En el cas espanyol, això no és una excepció. Entre els joves hi ha ara menys intenció d’abstenir-se que en anteriors eleccions [vegeu gràfic de barres], cosa que probablement té a veure amb l’emergència de nous partits.
Podem s’ha mostrat com un partit amb capacitat de fer sortir de l’abstenció més votants que la resta de formacions durant les eleccions autonòmiques, i un percentatge no menyspreable d’aquests electors són joves. No obstant això, el nivell d’abstencionisme en aquest col·lectiu segueix sent encara més alt que el d’altres grups d’edat. Per tant, no només és que siguin menys, és que els joves també s’abstenen més.
Joventut i noves formacions
Sigui com sigui, això no vol dir que no hi hagi hagut importants transformacions en el vot per edat amb l’emergència dels nous partits. De fet, és la primera vegada en la història electoral recent que es veu un biaix tan clar per edat. Els gràfics a la part superior d’aquest article mostren la proporció de votants de cada partit en cada grup d’edat en relació a la mitjana de vots d’aquest partit, cosa que reflecteix l’envelliment relatiu de l’electorat de cada formació. Si el suport dins d’un grup no difereix gaire dels suports totals de la població el valor seria 1. És el que passava el 2008 i, en bona mesura, el 2011. No obstant això, sembla que en les eleccions de demà serà molt diferent. La conclusió més evident és que hi ha més diferències d’edat en la composició de l’electorat dels diferents partits. En concret, entre els simpatitzants del PSOE, i especialment en els del PP, els seus suports procedeixen de persones de més edat, mentre que dins de l’electorat de Ciutadans, i especialment en el de Podem, hi ha més joves. És a dir, que el vot al bipartidisme tradicional ha envellit de manera molt important.
Això no vol dir necessàriament, però, que els joves donin més suport a Ciutadans o Podem. És important recordar que una cosa és el nombre total de votants joves i una altra el seu pes sobre el total de l’electorat a un partit. Dit d’una altra manera: no és el mateix guanyar entre els joves (numèric) que tenir un electorat més jove (que entre els teus votants hi hagi més joves). De fet, encara que els votants de Podem són més joves, els joves no voten més Podem. Si prenem a l’atzar un simpatitzant de Podem, és probable que sigui jove. No obstant això, si prenem un jove a l’atzar amb intenció de votar, és més probable que es decanti per Ciutadans o pel PSOE que pel PP o Podem.
Impacte en l’agenda política
Amb tot, hi ha algunes conclusions interessants a assenyalar. Primer, que els joves han sigut en termes relatius els més damnificats per la crisi. Segon, que això ve donat en part per determinants polítics, pel fet que són un electorat poc nombrós i tradicionalment abstencionista; és a dir, que són menys interessants com a electors. Tercer, que aquesta crisi ha suposat la ruptura de l’oferta política espanyola i un clar envelliment dels electors del bipartidisme, mentre que l’electorat dels nous partits es localitza més entre els joves. ¿La nova oferta política suposarà un impuls de les polítiques per a joves a Espanya? Els futurs acords de govern requeriran l’entesa de partits amb més electorat sènior i partits amb més votants júnior. Potser aquest escenari sigui l’oportunitat perquè els temes de joventut entrin veritablement a l’agenda de la política espanyola.
