Euskadi, el país que ha girat full

Sant Sebastià“Jo estic convençuda que les persones canviem i que tots mereixem una segona oportunitat, i que aquestes persones que van fer tant de mal i estan en la tessitura de reconèixer el que van fer se la mereixen i jo els hi vull donar. Si algú no ho entén, em sembla correcte i respectable. No em considero millor ni pitjor que ningú, però que em deixin fer”. Maixabel Lasa (Legorreta, 1951) és un dels rostres que millor personifica els esforços de la societat basca per girar full de l'època de la violència i apostar per la reconciliació i la convivència.

El seu marit, Juan María Jáuregui, exgovernador civil de Guipúscoa, va ser assassinat per ETA el 29 de juliol de l'any 2000. Anys després, ella, com a directora de l'Oficina d'Atenció a les Víctimes del Terrorisme del govern basc, seria la pionera en el que es va anomenar “trobades restauratives” entre víctimes i victimaris. Ella mateixa va seure cara a cara amb dos dels etarres que van participar en l'atemptat, Ibon Etxezarreta i Luis Carrasco, una història que Iciar Bollaín va portar a la gran pantalla el 2021 amb el títol de Maixabel protagonitzada, entre altres, per Blanca Portillo i Luis Tosar.

Impacte de la pel·lícula

Asseguda en una taula de la Societat Gastronòmica Bilkoin de Legorreta, a Guipúscoa, Maixabel, que és com tothom la coneix, explica a l'ARA que la seva vida també ha canviat arran de l'estrena de la pel·lícula. “Us explicaré una anècdota. Uns dies més tard de l'estrena em va trucar un cosí del meu marit. I em va dir: «Maixabel, he vist la pel·lícula i estic d’una mala hòstia...» «Però per què?», li vaig dir jo. «Doncs perquè m’he adonat que no he estat a l'altura de les circumstàncies». D’aquestes persones n’hi ha hagut moltes”, relata. La seva és una història de patiment i tenacitat a parts iguals. Transmet una gran força interior que la diferencia de moltes altres víctimes, fins al punt que ara es pot considerar amiga dels que van matar l'home que estimava. “Ibon i Luis no posen cap però, no justifiquen el que van fer. Admeten que no hauria d’haver passat mai”, rebla.

A una hora i escaig de Legorreta, el sociòleg Javier Elzo (Beasain, 1942) ens rep al seu pis amb unes vistes espectaculars a la platja de La Zurriola, amb el Kursaal en primer terme. Tot i els problemes de mobilitat a causa de l'edat, encara continua al dia i el trobem preparant la presentació d'un llibre. “Ja no tinc l'agilitat mental d'abans”, admet. Però ell és una de les persones que més ha reflexionat sobre un concepte que sobrevola aquest Euskadi aparentment amnèsic: l'oblit. “Jo ja vaig escriure que pensava que ETA desapareixeria per dilució, perquè la gent n'estava farta”, comenta. Elzo compara el que passa a Euskadi amb el que va experimentar França després de l'ocupació nazi, quan molta gent es va convertir, per acció o omissió, en còmplice: “Tenim un oblit volgut. No és que de sobte m’ha passat i ja no recordo res, hi ha un oblit que suposa això no m’agrada, i si hi van estar ficats un oncle o el meu pare, doncs va estar molt malament, i ara no ens posarem a remoure-ho. No volem embolics. La societat basca en el fons és bastant conservadora”, sentencia. 

Per Maixabel, però, aquest “oblit”, tot i que comprensible, no deixa de ser perillós. “Entenc que és un treball que hem de fer els que ho vam viure, perquè no torni a passar, perquè va ser molt dur. És molt important que els xavals almenys coneguin el que va passar. I ho facin d'una forma sincera, sense eufemismes”, afirma convençuda. Arran de la pel·lícula, Maixabel i algun dels exetarres participen en actes amb alumnes, a Euskadi i altres llocs. “Vam anar a un acte a Saragossa i era impressionant com els xavals estaven pendents i feien preguntes”, explica.

Sobre la possibilitat que Bildu sigui la primera força aquest diumenge, Maixabel no fa escarafalls: “Puc estar a les seves antípodes ideològiques, però estan fent el que sempre els vam demanar que fessin. Que defensessin les seves idees a través de la política i les institucions. I tots tenim dret a rectificar”, insisteix. Precisament, abans d'entrar a la societat gastronòmica, hem vist a la porta un cartell que anuncia un acte d'EH Bildu. Al municipi, de fet, l'esquerra abertzale governa amb una majoria absoluta de cinc regidors. Els altres quatre són del PNB.

El carrer Juan de Bilbao de Sant Sebastià, al cor de la part vella, va ser el centre de moltes batalles entre policia i manifestants, l'anomenada kale borroka, als anys 80, 90 i 2000. Avui dia manté encara senyals d'aquella època, però la tensió és molt diferent. El periodista Martxelo Otamendi (Tolosa, 1957) cita l'ARA al restaurant d'un conegut i ens explica que aviat s'estrenarà una pel·lícula, curiosament protagonitzada també per Luis Tosar, sobre el cas de la policia nacional que es va infiltrar al comando Donosti d'ETA a finals dels 90. “Va entrar a treballar en el bar d'aquí davant”, diu assenyalant un local anomenat Herria, “i a poc a poc va anar escalant posicions dins d'ETA”, afegeix. És la mostra que els carrers d'Euskadi estan plens d'aquestes històries de violència, amors, traïcions i enganys que servirien per a un bon grapat de sèries. Avui, però, tot sembla un record llunyà en un Sant Sebastià que, sense la llosa de la violència, emergeix com una ciutat de somni, com l'aparador ideal d'aquest Euskadi que ha girat full.

Les tortures

Otamendi, però, també té una d'aquestes històries. Va ser detingut el 2003 en el marc del tancament del diari Euskaldunon Egunkaria, l'únic en euskera en aquell moment, en aplicació de la famosa tesi de “tot és ETA”. Durant cinc dies va ser torturat per la Guàrdia Civil, que li volia extreure informació sobre entrevistes que havia fet de persones de l'entorn d'ETA. Otamendi va ser absolt, però va denunciar les tortures i, com era habitual en aquella època, la justícia espanyola va arxivar el cas. La victòria, almenys moral, arribaria una dècada més tard, quan el TEDH condemnaria l'estat espanyol per no haver investigat les tortures. Otamendi comparteix el diagnòstic que ETA ha desaparegut del mapa de forma molt ràpida: “La gent ha girat full bastant ràpid. És així perquè els qui ho van patir no tenen ganes de reviure-ho, tant les víctimes d’ETA com les de l’Estat”, confessa amb una cervesa al davant.  El fins fa poc director de Berria (ja s'ha jubilat) descriu de manera molt gràfica el canvi de situació: “Ja no hi ha gent que ha de mirar a sota del cotxe per si hi ha una bomba ni al seu darrere per si el segueix la policia”.

A Otamendi, però, el remou la doble vara de mesurar que creu que s'utilitza amb l'esquerra abertzale, ja que considera que no s'exigeix amb la mateixa contundència a l'Estat o als partits que van governar que demanin perdó pels atemptats dels GAL o els milers de torturats. Precisament, la ferida de la tortura és una de les més doloroses que viu Euskadi. El forense Paco Etxebarria va identificar un mínim de 5.000 casos a Euskadi. Es calcula, però, que la xifra real és molt més gran, tal com es pot comprovar al documental Carpetas azules, disponible a Filmin.

L'exdirector de Berria, però, fa autocrítica d'aquella etapa. “Reconec que vaig defensar més a les víctimes de l'Estat que les d'ETA, perquè aquell era un context de trinxera. Vist amb perspectiva, ho hauríem hagut d'equilibrar”, afirma. “També va faltar humanisme. Jo coneixia Juan Mari Jáuregui i podria haver trucat la Maixabel. I no ho vaig fer. O als companys del Diario Vasco quan van matar el seu director financer, Santiago Oleaga. Hauria estat una trucada humana que no hagués canviat la meva posició”, admet.

“La pel·lícula està fent un treball molt interessant en aquest aspecte. Perquè interpel·la l’espectador. Què feia jo quan succeïen aquestes coses?”, explica Maixabel.

Un cop l'herència violenta del conflicte basc ha desaparegut dels carrers i les sobretaules, la societat es debat entre un oblit selectiu i la necessària memòria del que va passar. Entremig, hi ha encara uns 150 presos (dels més de 800 que hi va arribar a haver) que, després d'haver estat acostats als centres bascos, esperen poder anar sortint a poc a poc. Serà la darrera pàgina d'un llibre que els bascos tenen pressa per tancar. “Aquí, a l'edifici del costat, hi vivia Ernest Lluch. De vegades anàvem junts a un concert”, rememora Elzo abans d'acomiadar-nos.