Europa posa a prova la seva unió

Brussel·lesNingú s’adona del que té fins que ho perd. Tornar a aixecar fronteres, pagar un visat per a un viatge de menys de tres hores d’avió, pagar aranzels per vendre o comprar o no poder marxar d’Erasmus. El caos del Brexit que no arriba ha revifat la sensació que la Unió Europea és més valuosa del que semblava, i l’establishment ha començat a prendre consciència que se n’han de reparar els fonaments. L’objectiu dels euroescèptics ja no és marxar, és desgastar des de dins: la xenòfoba Marine Le Pen, que podria guanyar els comicis europeus a França, ha retirat del seu programa electoral el Frexit ; i l’italià Matteo Salvini ha optat per centrar els seus esforços en crear una aliança europea d’ultradretans i euroescèptics per tenir força des de dins i bloquejar la política europea, rosegant els pilars i les bigues que sostenen la Unió.

Per això, les eleccions europees, que en alguns estats comencen dijous, es plantegen com un plebiscit sobre el futur del projecte. Una tria entre aquells que volen caminar d’una vegada cap a una Unió Europea més estreta (amb tot el que això comporta) o els que aposten per replegar-se, retirar poders a Brussel·les i tornar a l’Europa dels únicament socis comercials. Ja no són només unes eleccions secundàries interpretades en clau nacional.

Amb aquests comicis, Europa posa a prova la seva Unió, però no pas perquè hi hagi grans propostes per canviar el projecte, sinó perquè ha de defensar-se, de protegir-se. Davant l’amenaça real d’unes institucions amb més populistes, ultradretans i euroescèptics, els partits de sempre han hagut de reaccionar.

A l’Eurocambra sempre hi ha hagut diputats d’aquesta corda, però en una minoria desorganitzada. Ara, tot i ser difícil per les seves discrepàncies polítiques, per primera vegada la ultradreta i els euroescèptics poden conformar un grup polític propi i fort al Parlament. Un grup minoritari (el quart amb 150 escons, segons alguns sondejos) però prou gran per poder bloquejar la política comunitària. A més, l’entrada de l’extrema dreta en diversos governs nacionals també significa que aquests seran els seus representants a les institucions: comissaris, ambaixadors o ministres, que podran vetar decisions.

El problema és doble per als partits tradicionals. No només s’hauran d’enfrontar a aquests discursos: per aïllar-los els caldran nous pactes. Per primera vegada, els populars i els socialistes no sumaran més d’un 50% de l’hemicicle. Les dues famílies que fins ara han definit la forma de la UE hauran d’entendre’s o amb els liberals de l’ALDE o amb els Verds. O amb tots dos.

Un possible front progressista

I aquí comença el joc d’oportunitats. Els sondejos donen la victòria al PP amb 170-180 escons i amb l’alemany Manfred Weber al capdavant. Però queda lluny dels 217 diputats actuals que li donen les presidències de Parlament, Comissió i Consell. Per això els socialistes, amb l’actual vicepresident de la Comissió Frans Timmermans com a cap de llista, volen girar la truita. Al debat de dimecres, Timmermans va allargar la mà als liberals (ALDE), els Verds i l’esquerra, proposant unir “des de Tsipras fins a Macron” i deixant fora els populars, que arrosseguen el llast d’haver pactat amb la ultradreta en diversos governs, una línia vermella per als liberals de la comissària Margrethe Vestager. L’ALDE, a la qual previsiblement s’adherirà el partit d’Emmanuel Macron -que advoca per un “renaixament europeu”-, tindrà la clau de l’estabilitat.

Però l’auge dels populismes no només s’explica per la inestabilitat global, el discurs antiimmigratori o la nostàlgia d’un passat millor que el futur que es presenta, com resumeix Zygmunt Bauman amb el mot retrotopia. Les polítiques d’austeritat, la llunyania de les institucions i el dèficit democràtic han aplanat el camí a líders com Viktor Orbán a Hongria. “L’absència d’un component social en les polítiques europees és una de les raons del creixement del front populista”, diu el primer president del Consell Europeu, Herman van Rompuy, en un estudi sobre les prioritats de la UE de l’European Policy Centre.

Unió monetària, pressupost de l’eurozona, impostos a les grans tecnològiques, fiscalitat i política migratòria comunes i més poder a l’Eurocambra. Mesures promeses que la feixuga presa de decisions i les divergències nacionals impedeixen tirar endavant des de fa anys, però que els que es defensen davant l’euroescepticisme són conscients que han de culminar per fer realitat “l’Europa que protegeix”. Per això Van Rompuy (del PP) s’exclama: “Per descomptat que les reformes han de ser graduals, però els passos no poden ser tan petits!” El 26-M es decideix si els passos són petits o són cap enrere.