Les euroordres pels exiliats, l’altra cara de la sentència de l’1-O

BarcelonaDes de fa mesos l’independentisme es prepara -sense haver trobat encara la unitat- per respondre a la sentència del Tribunal Suprem sobre l’1-O, que afectarà directament els presos polítics i els exconsellers processats per malversació. Però la resolució judicial tindrà un altre efecte immediat: la reactivació de les euroordres per portar els exiliats a Espanya. Des de fa temps que els equips jurídics tenen assumit aquest escenari. I és que la sentència donaria un nou argument al Tribunal Suprem per tornar-ho a intentar. Ara bé, els experts consultats avisen que el veredicte judicial “no prejutja” els exiliats, declarats en rebel·lia, sinó que només donaria “arguments fàctics” a l’alt tribunal per demanar una nova petició d’entrega, que els tribunals europeus tornarien a analitzar un altre cop. Aquest reclam estarà limitat, això sí, als delictes que la sala del jutge Manuel Marchena consideri provats. Ara mateix no recau cap ordre de detenció europea sobre els exiliats -només a Espanya- perquè el jutge instructor, Pablo Llarena, va retirar-les després que Alemanya rebutgés entregar l’expresident Carles Puigdemont per rebel·lió.

Així doncs, ¿com començarà el Suprem, de nou, la batalla judicial a l’exterior? L’advocat penalista Marc Molins explica que el tràmit passarà per emetre, un cop feta la sentència, una nova euroordre a Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit. No tots els països la rebran de la mateixa manera, ja que a Suïssa, que no forma part de la Unió Europea i tampoc del sistema de les euroordres, les extradicions passen el filtre polític del govern, remarca l’advocat penalista Narcís Trenado. A més, si bé en el cas comunitari el procés es pot allargar com a màxim noranta dies, en els països de fora del sistema europeu pot durar un any, avisa el mateix advocat. Fins ara, l’executiu helvètic no ha tramitat cap petició espanyola, perquè Llarena va retirar-la abans que ho fes.

La importància dels delictes

No només importa el país on són els exiliats, sinó també els delictes que se’ls imputen, ja que els tribunals europeus l’únic que valoren és si estan recollits en el seu Codi Penal, explica Trenado. I no només això, hi ha una trentena de delictes, entre els quals el de corrupció, en què els estats europeus fan l’entrega gairebé automàticament. En aquest sentit, Molins opina que és clau el que el Suprem consideri com a fet provat en la sentència. Més enllà de la rebel·lió o la sedició, la malversació és el delicte més delicat per a les defenses: és l’únic susceptible de formar part d’aquesta llista.

Molins remarca el canvi que a Espanya es va fer el 2015 en la valoració d’aquest delicte, que va passar a entendre’s no només com l’enriquiment personal amb diners públics sinó també com una administració deslleial. “El que és determinant és si per a Bèlgica i el Regne Unit [on hi ha l’exconsellera Clara Ponsatí], a partir de la sentència, s’encabirà aquest delicte en el de corrupció o no”, explica, ja que Marta Rovira i Anna Gabriel, a Suïssa, no estan acusades d’aquest delicte.

Quan se li pregunta sobre aquesta qüestió, l’advocat de Puigdemont Gonzalo Boye assegura a l’ARA que almenys Bèlgica ja es va pronunciar en la primera euroordre, la tardor del 2017, quan va establir que la malversació no es podia encabir en la llista dels 32 delictes d’entrega automàtica. Va engegar així l’anàlisi més profunda de si existien o no els delictes de rebel·lió i malversació en el seu Codi Penal. Però aquesta investigació no va completar-se perquè el Suprem va retirar l’euroordre. Boye afegeix que això diferencia Bèlgica d’Alemanya, ja que Schleswig-Holstein -que va rebutjar la rebel·lió- sí que va classificar la malversació dins de l’entrega automàtica. En aquell cas, però, va ser Llarena qui va rebutjar portar Puigdemont a Espanya només per aquest delicte.

Bèlgica, que serà qui acabarà dirimint ara sobre l’expresident i els exconsellers Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig, no s’ha pronunciat encara per determinar si en el seu Codi Penal hi ha un delicte equivalent a la malversació i a la rebel·lió. En la segona euroordre del 2018, mentre Puigdemont era a Alemanya, va acabar rebutjant l’entrega dels exconsellers per una qüestió formal. Boye defensa que la rebel·lió no existeix en el seu Codi Penal i que, en el cas de la malversació, només es concep l’enriquiment personal a partir dels cabals públics i no es preveu dins d’aquest delicte haver gastat recursos en una qüestió -en aquest cas el referèndum- considerada il·legal.

El cas de Llarena i la immunitat

Una de les qüestions que, segons Boye, faran valdre en la defensa és el cas obert per manca d’imparcialitat contra Llarena en la justícia belga. També hi ha una altra qüestió: si l’expresident i Comín tenen immunitat parlamentària europea. Boye entén que el tribunal belga que ho abordi -el mateix que ja va conèixer el cas anteriorment- podria pronunciar-se sobre si tenen immunitat o demanar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la UE. Luxemburg ja estudia una demanda de Puigdemont contra l’Eurocambra, però no es preveu que estigui resolta a la tardor. “El problema no és de forma, sinó de fets, són infumables des del punt de vista del dret democràtic”, conclou Boye. Sigui com sigui, la batalla de les euroordres torna en escena.