Eulogio Paz: "Hi ha gent que en aquests 20 anys no ha tornat a agafar el tren"

MadridAquest dilluns, 11 de març de 2024, fa 20 anys que van explotar deu bombes a quatre trens de Rodalies a Madrid. L'atemptat, perpetrat per un grup gihadista en plena hora punta d'un dijous laborable, va provocar la mort de 192 persones i en va deixar més de 2.000 ferides. Eulogio Paz (Ciudad Real, 1952) va perdre el seu fill Daniel, que en aquell moment tenia 20 anys i era en un dels combois camí de la universitat. En fa vuit, Paz va agafar el relleu de la seva exdona Pilar Manjón al capdavant de l'Associació 11-M, que lluita pel benestar de les víctimes, però també per construir un relat dels fets que confronta les teories conspiratives que han envoltat l'11-M.

Hi ha sectors de la dreta que encara posen en dubte l'autoria dels atemptats. Com els fa sentir?

— Patim una doble o triple victimització. Al dolor de tenir una pèrdua d'un ésser estimat cal afegir aquest altre dolor que et provoquen aquestes mentides de la conspiració. Té conseqüències molt greus haver d'estar rebatent-les o que et menyspreïn com a víctima. Em refereixo fonamentalment a governs del PP, que durant anys han potenciat més altres associacions. L'anterior presidenta, la Pilar, deia: 'Tant de bo fossim víctimes d'ETA, així se'ns tractaria millor'.

Però una sentència de l'Audiència Nacional va demostrar el 2007 que els autors formaven part d'una cèl·lula islamista.

— El gran drama per al PP és que li hagués agradat que fos ETA i no ho va ser. I a partir d'aquí venen totes les mentides que tant de mal han fet a les víctimes i a la societat en el seu conjunt. El PP va mentir deliberadament per guanyar unes eleccions i després per tractar de desestabilitzar i deslegitimar el govern escollit [del socialista José Luis Rodríguez Zapatero]. L'11-M marca un abans i un després en la història d'Espanya. Fractura la societat en dos i crec que això encara no s'ha rescabalat.

Voldria que els demanessin perdó?

— Ja no és una qüestió de demanar perdó sinó de reconèixer que van mentir. I això crec que és molt difícil, tot i que seria important. Però en 20 anys, a nivell corporatiu ni el PP ni mitjans de comunicació com El Mundo, que es va lucrar venent teories conspiratives, ho han fet.

Què li diria a l'expresident popular José María Aznar si hi pogués parlar?

— Que és un mentider. Que va mentir els espanyols per fer-los creure que l'autoria era d'ETA perquè des del primer moment hi havia pistes que era un atemptat gihadista. Crec que va ser un error polític del PP i d'Aznar. Jo no he vist que hagi assumit cap responsabilitat, més enllà que políticament els desallotgessin del govern [en els comicis celebrats tres dies després de l'atemptat]. I veure'l que encara surt dient segons quines coses, doncs t'entren ganes de vomitar.

Què pensa que el fantasma d'ETA encara estigui present en el debat polític i mediàtic?

— El problema és que a alguns els agradaria que ETA continués viva i potser els molesta que hagi desaparegut. Bildu no és ETA. Tant de bo que demà els terroristes gihadistes també diguessin que desapareixen i no mataran més.

En quina situació es troben les víctimes 20 anys després?

— Com a associació, gràcies a la feina que hem anat fent, tenim més reconeixement. Cada any recordem el dolor i la tristesa d'aquell dia, però també les coses que hem fet i per les quals continuem lluitant. A més, el fet que després de l'11-M hi hagi hagut altres atemptats gihadistes a Europa ha fet que moltes persones, fins i tot del PP, s'hagin anat despenjant d'aquestes teories sobre l'autoria d'ETA.

I a nivell particular?

— Cada víctima té la seva pròpia experiència i 20 anys donen per molt. Jo vaig reaccionar escrivint dos llibres sobre l'11-M amb l'objectiu que es respectés la memòria del Daniel. Perquè a sobre que estava mort, no volia que a més el trepitgessin. També faig xerrades a escoles.

Ha tornat a agafar un tren?

— Vaig tornar a la feina onze dies després de l'atemptat i hi vaig anar en metro. Anava tan ple o més que el Rodalies. Cadascú amb la seva motxilla o bossa. Però després hi ha gent que en aquests 20 anys no ha tornat a agafar el tren. Entenc que depèn de la resiliència que tingui cada persona, però pot passar el mateix a qualsevol lloc.

Què recorda d'aquell dijous de març de fa 20 anys?

— Era a la feina, havia entrat mitja hora abans i a les vuit menys quart del matí va sonar el telèfon de la taula del costat. Era la dona d'un company, preguntant si ja havia arribat. Estava preocupada perquè hi havia hagut unes bombes a Atocha. Vaig mirar a l'ordinador la trajectòria dels trens i vaig suposar que el Daniel podia anar en un d'ells. El vaig trucar al mòbil i no l'agafava.

Com va saber que era una de les víctimes?

— Vaig fer un recorregut per hospitals. En cap constava el nom del Daniel en la relació de ferits. Fins i tot vaig estar a l'estació de El Pozo, on es va produir l'explosió que el va matar. Però no vaig poder entrar perquè estava ple de cotxes de la funerària, del SAMUR, de la policia, de tot. Cap a les quatre de la tarda ja vam anar a IFEMA [que es va convertir en un tanatori improvisat]. Ens van demanar que donessim alguna senyal per identificar-lo. Vam dir una cicatriu que tenia al colze de quan feia karate de petit. Hi vam passar la nit. Amics del Daniel ens van portar mantes. Va ser dura. Imagina't. De matinada potser escoltaves un crit esquinçador d'algú a qui li comunicaven que el seu familiar era mort. L'endemà ens van comunicar que el cos del Daniel estava reconegut i cinc dies després ens ho van confirmar per proves d'ADN.

I quan va començar la seva lluita?

— No em vaig assabentar de res del que va passar entre l'11 i el 17 de març. Va ser quan vaig tornar a la feina quan començo a llegir coses, a lligar fils i emprenc un camí que m'ha portat a presidir l'Associació. L'anterior presidenta, que va estar els primers dotze anys, va viure els moments més durs d'insults i amenaces contínues de la ultradreta. Va haver de portar fins i tot escorta.