BarcelonaHe estat pensant molta estona si eufòria era la paraula que definia més bé l’estat d’ànim d’aquest dissabte al Palau de la Generalitat. I crec que s’hi ajusta bastant. S’ha d’entendre que el PSC fa només set anys, el 2017, era al pou, amb només 17 diputats, i dos anys abans només en tenia 16, només un més que el PP ara. Això explica la presència de militants a la plaça Sant Jaume cridant “Visca, visca, visca Catalunya socialista!” a més de 30 graus de temperatura. I també els somriures indissimulats al Pati dels Tarongers entre els que aquests dies esperen rebre una trucada per ser conseller, secretari, director general o cap de gabinet. Alícia Romero i Esther Niubó asseguren que no saben res i que Salvador Illa és una tomba. Hores després, Romero rebrà la trucada que esperava, però.
Però ja se sap que els catalans són de mena discreta, i per tant qui exterioritza més l’eufòria és el ministre Félix Bolaños, madrileny de pro, que es passeja pel Palau de la Generalitat com un general després de guanyar una batalla. La tesi de la Moncloa és que el Procés s'ha acabat i que el Salva president ho certifica. En canvi, María Jesús Montero fa cara de saber que el gripau que ha fet possible l’operació, el traspàs de l’Agència Tributària, se l’ha d'empassar ella. I reconeix que no serà fàcil, però, esclar, quan ho ha tingut fàcil aquest govern espanyol, fruit de mil i un equilibris i aliances?
Tot i no voler donar-li protagonisme, l’afer Carles Puigdemont és present a les converses. La majoria diu que no entén la jugada, però ningú creu que Junts ara vulgui estripar la baralla i fer caure el govern Sánchez. De fet, en realitat hi ha un cert alleujament pel fet que no sigui a la presó. Tot serà més fàcil, pensen, si ell continua a l’exili. Un ministre s’atreveix a dir que, a males, Sánchez podria tornar a prorrogar pressupostos i no passaria res. Però, vaja, aquest serà l’argument de la temporada vinent. Ara estem en el capítol final de l’actual, en què l’estrella absoluta és un senyor amb fama de gris però implacable, un professional de la política amb ADN PSC, és a dir, amb experiència com a alcalde, com a càrrec de govern i amb un coneixement exhaustiu del seu partit.
Salvador Illa saluda i sua a parts iguals. Els anys d’alcalde li han donat aquesta capacitat de fer bona cara a tothom, però no acaba de deixar-se anar en cap moment. Sembla com si el pes de la història i del càrrec ja comencés a fer efecte.
Montero i Pujol
Oriol Pujol exerceix de convidat inesperat a la festa acompanyant el seu pare. Té més cabells blancs, però no ha canviat gens. Agafa pel braç amb força Ernest Urtasun, en un gest seu característic, i estic temptat de preguntar-li al ministre si li ha deixat marca. María Jesús Montero, que és metgessa, li comenta a Pujol pare que el veu millor que a les fotografies. En canvi, amb Artur Mas, que fa cara de pomes agres, no consta que hi hagi contacte.
En un moment determinat, la líder dels comuns, Jéssica Albiach, s’acomiada dels periodistes dient que se’n va de vacances. Fa cara d’alleujada. Sap que ha salvat la jugada de forçar l’avançament electoral pel canto d’un duro, ja que uns pocs milers de vots van donar un diputat al PSC a Lleida que podria haver sigut de Junts, i llavors el tripartit ja no hauria sumat. Juraria que la pròxima vegada s’ho pensarà més abans d’arriscar tant. Però al final ella, que no serà al Govern, se’n pot anar de vacances. La majoria dels presents, que esperen la trucada, saben que no podran.
