ETA passa a la història

BarcelonaETA passa a la història. No ha arribat als seixanta anys, un aniversari que feliçment no se celebrarà el 2019. Deixen enrere el terrible balanç de prop de vuit-cents cinquanta morts, milers de ferits, danys materials i extorsions incalculables. I el patiment dins les seves files, amb cinc-centes víctimes més i moltíssims anys de presó. Ara tocarà d’escatir qui escriu aquesta història definitiva, no la dels uns i la dels altres, i respondre des de la distància a totes les preguntes que la batalla propagandística ha impedit fins i tot formular.

Un grup de joves il·lustrats van fundar Euskadi Ta Askatasuna a poc a poc, de baix a dalt, a les primeries dels anys cinquanta del segle passat, i el dia de Sant Ignasi del 1959 li van donar el nom definitiu i sobretot l’acrònim: ETA. El PNB també s’havia batejat sota el mateix patronatge, el 1895, i d’alguna manera era l’ascendència burgesa d’aquells fills, “ los chicos ”, o pel cap baix parents, que, entestats a trencar amb la genètica de classe i fer la revolució socialista, mantenen el vincle de la reivindicació nacional. “ Pro libertate patria, gens libera state ”, persones lliures en una pàtria lliure, la connexió amb els Infanzones de Obanos, al Regne de Navarra al segle XIII, que reivindicaven com la raó històrica de l’estat propi.

Una tradició de resistència que remunten a la derrota de Carlemany a Orreaga-Roncesvalles i que es va anar reciclant en cada moment després de l’annexió de Navarra a l’Espanya dels Reis Catòlics, amb episodis a sang i foc i herois i màrtirs sota la direcció militar del duc d’Alba. Des d’aleshores, l’imaginari de l’esquerra abertzale ha escrit un llibre que podria ser el d’Anjel Rekalde Dorregarai. La casa torre. Rekalde, amb vint anys de presó, tres carreres i un doctorat, és prou auctoritas per argumentar una lluita atàvica, en la qual les armes es passen de pares a fills des de les guerres carlines fins a ETA, sempre contra el mateix enemic, i que acaba amb derrota. “No lluitàvem contra Franco, lluitàvem contra Espanya”. Aquesta frase em persegueix des que me la va dir el que ara ja podem afirmar que ha sigut l’últim general d’aquella tropa, quan li vaig fer la pregunta recurrent que tanta gent es feia: per què ETA no es va dissoldre a la fi de la dictadura?

Les diverses refundacions

Les diverses refundacions estratègiques d’ETA mantenen la causa primera de l’alliberament nacional abans que el social, però les tàctiques s’acomoden a les circumstàncies polítiques i la valoració de la capacitat de l’“enemic”, en el discurs militarista. En cap cas pensen a guanyar l’Estat -i que s’avingués a l’exercici del dret d’autodeterminació-, però invoquen victòries parcials que alimenten la utilitat del combat i cohesionen la militància, des de la hisenda pròpia del concert econòmic fins a la desnuclearització del territori i la conservació del paisatge de Leitzaran.

Les campanyes terroristes arriben a zenits de dramatisme en el moment en què veuen que és possible fer un setge a l’Estat: doblegar-lo a dialogar ja serà un èxit. Hi ha una tensió màxima d’acumulació de forces d’uns i altres. L’Estat activa les clavegueres dels GAL, mentre ETA amplia els objectius i no mira prim en la multiplicació del cotxe bomba, una arma que acabarà per fer més víctimes civils que militars. Invoquen un esfereïdor esquema: “la guerra prolongada de desgast” i “la socialització del sofriment”. A Hipercor, el 1987, salta pels aires la vella teoria d’atacar les forces espanyoles instal·lades al País Basc, i encara més allò de “matar botxins”, que esdevé un cruel sarcasme.

L’any següent a la resposta repressiva s’hi suma una calculada resposta política, el Pacte d’Ajuria Enea, sota el principi d’aïllar l’esquerra abertzale i sotmetre-la a una gran pressió ambiental. El rebuig social a ETA creix i fa sortir gent al carrer: impressionants manifestacions de rebuig als assassinats dels polítics electes del PP Gregorio Ordóñez i Miguel Ángel Blanco. Això acabarà per ser més letal que la policia i els tribunals: ETA cau quan li treuen l’oxigen que l’alimenta, quan es comença a plantejar què està passant perquè es mobilitzi contra ells no només la gent de Madrid -que ja hi compten i ja els va bé-, sinó també la de Bilbao i Sant Sebastià, la de la costa pesquera i dels caserius agropecuaris, la que ells compten que representen.

El 1988 ETA i el govern espanyol havien dialogat a Alger. El cartipàs reivindicatiu que presenten, l’Alternativa KAS, és inassolible per a qualsevol executiu central, però hi ha una primera treva el 1989 i un precedent de, si més no, parlar, i de distensió. Respiren fins i tot els activistes de la primera línia, els presos veuen una finestra sense barrots, i també comencen o a pressionar o a exercir la dissidència amb la línia fèrria de la direcció que els impedia acollir-se a beneficis penitenciaris sota pena afegida de traïció.

L’arribada d’Otegi

El trencament de les converses obre una etapa de més acarnissament, però el govern espanyol es vacuna contra un diàleg que considera inviable. Aleshores l’esquerra independentista canvia de paradigma i tempta la via PNB, trenar una majoria parlamentària nacionalista en absència de violència i canviar les armes per les urnes. És el pacte de Lizarra-Garazi, el 12 de setembre del 1998, amb un canvi generacional i de perspectiva liderat per Arnaldo Otegi. Aquella experiència va donar per molt, va ser realment el fonament més profund del viatge al final de la violència. El cap d’ETA, Josu Urrutikoetxea, era parlamentari. El braç civil i el braç militar, Otegi i Josu Ternera, seien de costat als escons de l’hemicicle, era possible una traducció de la productiva associació entre Gerry Adams i Martin McGuinness a la Irlanda que havia inspirat aquell model de pau que traduïen del gaèlic a l’euskera.

La legislatura de Lizarra va durar poc, del 1999 al 2001, però hi va haver prou temps per assaborir els avantatges d’una societat relaxada, cansada de tensions, i perquè l’esquerra abertzale s’adonés que persistir en la violència era un camí que només podia acabar a la presó, mentre que la via democràtica era un camp obert. Antton Etxebeste, que havia estat el cap de la delegació d’ETA a Alger, comença a reflexionar sobre l’eix binari disjuntiu de la informàtica: “Com més violència, menys independència”, i d’aquí el paradigma que encunya i signa: “Perdre la batalla militar no ha de significar perdre la batalla política”.

Cap gest del PP

La idea que la guerra estava perduda no qualla més en els rengles abertzales perquè el PP es rabeja en la derrota, i rendir-se incondicionalment no és el final honrós que preveuen a mig segle de lluita. Buscaran una sortida assumible, però la dreta espanyola no està ni tan sols en la tessitura de pau per presos. ETA opta, doncs, per la via unilateral, amb una cobertura diplomàtica. Va ser el 17 d’octubre del 2011, al palau donostiarra d’Aiete, amb una Conferència Internacional en la qual personalitats polítiques de primeríssim nivell i de diferents països avalaven la gran decisió de l’organització de tancar definitivament la via armada, que arribaria en un comunicat tres dies després, amb tot un secretari general de les Nacions Unides i Nobel de la pau, Kofi Annan, de cap de cartell.

Otegi i Urrutikoetxea, els escons veïns de l’hemicicle de Vitòria, són actors essencials del final d’aquesta història. Tots dos, en escenaris diferents i amb diferents graus de complicitat, entre el 2004 i el 2006, dialogaran amb un interlocutor socialista de pes, Jesús Eguiguren, líder del partit a Euskadi que havia estat president del Parlament. Fa el paperot d’anar a la seva (bola), sap fer l’orni i sap callar, però és un acadèmic de gran nivell i darrere hi tenia el vistiplau del president Zapatero i d’un polític de tan cubicatge com Pérez Rubalcaba a la sala de màquines. Nou alto el foc.

Amb el PP altre cop al govern i, encara que sembli mentida, més escorat cap a la dreta per la pressió de Ciutadans, Otegi complirà sis anys i mig de presó, Urrutikoetxea tornarà a ser Josu Ternera i s’instal·larà en un exili clandestí, i no hi haurà ni una mesura de gràcia per als presos. Al contrari, a cada pas de distensió fet per l’esquerra abertzale, respondran amb la cançó de l’enfadós del no n’hi ha prou: quan van cessar l’activitat armada, van demanar el lliurament de les armes; quan van lliurar les armes, van dir que era un muntatge i que exigien l’autodissolució, i quan van albirar l’autodissolució, van apujar encara més el llistó demanant col·laboració amb la justícia per aclarir els atemptats no jutjats i probablement no només alliberar presos, sinó engrandir-ne la nòmina.

El pes de les víctimes

El balanç més dolorós d’aquesta història és el de les víctimes. De totes les víctimes perquè tots som iguals davant la vida i davant la mort, amb uniforme o vestides de civils. Totes hauran de tenir el seu memorial i afrontaran la fi d’ETA com la consciència els hi aconselli. N’hi ha que accepten el perdó que els demanen, mentre que d’altres exigeixen el compliment de les condemnes sense cap benefici penitenciari. Els interessos polítics malauradament interferiran i el fantasma de la violència funciona per criminalitzar ideologies que en elles mateixes no delinqueixen.

A Irlanda, l’Acord de Divendres Sant, que va posar fi a les hostilitats i va inspirar Lizarra, ha fet vint anys. Hi ha coincidència en tots els implicats en el conflicte, unionistes i republicans, que l’amnistia va tenir efectes balsàmics, i a valorar en el que val el respecte del dret a la vida. El Sinn Féin, braç polític de l’IRA, estima que s’han de mantenir els llaços de diàleg, i a aquest efecte ha designat un grup de militants, encapçalats per Tom Hartley. Ell va ser pres i també alcalde de Belfast. M’explicava la importància de la humanitat i l’humanisme perquè arrelés la pau.