ETA arriba a l’última estació

BarcelonaCom l’IRA a Irlanda, les Brigades Rojes a Itàlia i la Baader-Meinhof a Alemanya, ETA també s’acaba. Descontents amb el resultat de la Transició, van decidir seguir, però els èxits policials, la pressió política de l’esquerra abertzale i el signe dels temps els va dur fa anys a començar a buscar el seu final. El d’ahir és un pas rellevant després de cinc dècades que deixen centenars de morts i de presos.

La lluita antifranquista

Socialistes, sorgits del PNB i a la fama amb l’atemptat a Carrero

ETA va néixer el 1958 com una escissió dels joves del PNB. Amb un fort component socialista i estrets vincles amb l’Església, va trigar deu anys a fer el primer atemptat, que va saldar-se amb la mort d’un guàrdia civil. A partir de llavors, va començar accions armades per a les quals va comptar amb la simpatia d’una part important de la societat basca i espanyola, que hi veien un front antifranquista audaç. L’assassinat de l’almirall i president del govern Carrero Blanco, el 1973, ho va reforçar. Tot i així, que la banda armada seguís després de la Transició va comportar-li una primera pèrdua de militants (ETA-PM) i de connivència popular, especialment després que el PNB accedís al poder autonòmic.

Els anys de plom

El pols a la jove democràcia espanyola i centenars de morts

Durant els anys vuitanta ETA va arribar a la seva màxima activitat. El 1980 va assassinar 93 persones, la xifra més alta de la seva història, i durant la resta de la dècada en va matar més de 300, entre les quals els 21 morts de l’atemptat d’Hipercor, perpetrat el 1987 a Barcelona. Aquesta dècada va provocar quasi la meitat dels 829 morts de la seva història. Aquesta intensa activitat va rebre com a resposta una campanya de guerra bruta sorgida d’algunes instàncies oficials. El grup més conegut va ser el dels GAL, pel qual van ser condemnats alguns alts càrrecs dels governs de Felipe González i que va provocar la mort, entre el 1983 i el 1987, de 27 persones vinculades a l’independentisme basc.

Pactes i negociacions

L’intent d’acord a Algèria i la resposta al Pacte d’Ajuria Enea

La constatació que la derrota d’ETA era impossible per la via policial o mitjançant la guerra bruta va obligar els partits a intentar una sortida política. Es van firmar diversos acords entre formacions polítiques, com el Pacte de Madrid (1987) i el Pacte d’Ajuria Enea (1988), que, si bé restaven legitimitat a ETA, alhora la instaven a obrir negociacions amb la finalitat de posar punt final a la violència política. Seguint aquesta estratègia, tant el lehendakari José Antonio Ardanza com el president Felipe González van establir contactes discrets amb ETA. Les negociacions més serioses es van celebrar a Algèria el 1988, però van concloure sense cap acord per l’exigència de contrapartides polítiques.

D’Ermua a Lizarra

Assassinats selectius i intent de front nacionalista

La fi del diàleg va anar acompanyada d’un important cop policial a ETA. El 1992, després de la treva olímpica, la direcció va caure a la localitat de Bidart, al País Basc francès, un fet que va escapçar la banda. Tot i així, ETA es va refer i va reconduir la seva estratègia armada en dos fronts. D’una banda, va optar per fer reduir els atemptats, però va procurar que tinguessin més impacte polític. En aquest sentit, l’organització va intentar assassinar José María Aznar (1995) i el mateix rei Joan Carles (1996). De l’altra, és a partir d’aquest moment quan ETA impulsa la violència de baixa intensitat als carrers d’Euskadi, una estratègia que serà coneguda amb el nom de kale borroka (“lluita al carrer”). Aquesta violència permanent va provocar un enorme desgast social dels dos bàndols que va esclatar l’estiu del 1997, quan ETA va segrestar i matar el regidor del PP a Ermua Miguel Ángel Blanco. Davant el bloqueig del diàleg amb l’Estat, l’esquerra abertzale va optar per un pacte entre partits nacionalistes bascos com a primer pas d’un procés de pau més ampli. Aquesta idea va cristal·litzar en el Pacte de Lizarra del 1998, que ETA va rebre amb una treva. L’alto el foc, que va comportar un diàleg discret amb el govern Aznar, tampoc va fructificar.

El Pacte Antiterrorista

El PSOE i el PP concerten la seva estratègia a Euskadi

El 2000, amb José María Aznar de president i a instàncies del llavors cap de l’oposició José Luis Rodríguez Zapatero, el PP i el PSOE van firmar l’Acord per les Llibertats i Contra el Terrorisme, conegut amb el nom de Pacte Antiterrorista. Finalitzava així la disposició al diàleg de Madrid i començava la línia dura. El pacte, que va propiciar una lluna de mel que va estar a punt de dur Jaime Mayor Oreja a la lehendakaritza amb suport del PSE el 2001, preveia una bateria de mesures, com l’aïllament dels grups polítics que no condemnessin els atemptats i la no-utilització de la violència com a arma electoral per part dels partits espanyols. El pacte va rebre un impuls inesperat el setembre del 2001 arran dels atemptats islamistes de Nova York. Aquella tragèdia va endurir l’actitud dels governs occidentals amb la lluita armada i el govern espanyol ho va aprofitar. La pressió de Madrid va aconseguir fer incloure ETA dins la llista d’organitzacions terroristes dels Estats Units el 2002. Aquesta decisió va comportar efectes pràctics, com la persecució dels seus béns a l’estranger, i va estigmatitzar internacionalment un moviment que en cap cas pretenia tenir cap relació amb Al-Qaida o Hezbol·lah.

Temps d’il·legalitzacions

L’esquerra abertzale tasta l’apartheid polític i s’esllangueix

L’ofensiva política de l’Estat contra ETA no es va limitar a l’aïllament internacional i la repressió policial, sinó que, per primera vegada, també va actuar legalment contra les organitzacions polítiques de l’esquerra abertzale. La llei de partits, aprovada el 2002 per PP, PSOE i CiU, va il·legalitzar Batasuna i tots els partits que n’han agafat el relleu. L’any següent, com a conseqüència, la UE va incloure Batasuna a la seva llista d’organitzacions terroristes. L’exclusió abertzale va provocar que el govern basc, per primer cop, caigués el 2009 en mans dels partits constitucionalistes, amb Patxi López com a lehendakari, gràcies a un pacte antinatural entre el PSE i el PP. En paral·lel, l’activitat armada d’ETA va caure en picat amb el nou mil·lenni, i va passar a ser marginal i amb accions que no requerien, en general, una detallada planificació.

El gir dels abertzales

L’estratègia i la via política d’Otegi s’imposen a Batasuna

Davant d’aquesta situació, i del fracàs del procés negociador amb Zapatero del 2006, un sector de l’esquerra abertzale va començar a defensar la fi de la lluita armada per dues raons. Per començar, només la fi de la violència permetria tornar a les institucions. Aralar, una escissió de l’esquerra abertzale contrària a ETA, estava ocupant l’espai històric abertzale, raó per la qual hi havia el risc real que absorbís gran part dels votants i deixés ETA i el seu entorn en una posició d’extrema debilitat social. Batasuna exigia als seus electors tradicionals que optessin per l’abstenció, però una part dels votants, especialment a Navarra, no seguia la consigna. En paral·lel, i des d’un punt de vista estratègic, entre els dirigents de la il·legalitzada Batasuna va començar a quallar la percepció que la violència s’havia convertit en el principal obstacle per a la consecució d’un estat basc independent. En aquest sentit, el referent històric de l’esquerra abertzale era Irlanda del Nord, on el Sinn Féin havia optat per una solució política que, tot i preveure un hipotètic canvi estructural, passava per la fi de la violència i la incardinació en el sistema polític. L’evolució va quallar en la treva que ETA va decretar el setembre del 2010, que va permetre la reaparició electoral de l’esquerra abertzale, amb excel·lents resultats i convertint-la en alternativa institucional real al PNB.

El mirall català

Intentar-ho per la via política i unitat entorn al dret a decidir

El procés estatutari català, endegat pel govern tripartit presidit per Pasqual Maragall, va ser acollit inicialment amb escepticisme pel sobiranisme basc. Tot i així, el seu desenllaç fatal i la reacció indignada popular van atreure l’atenció de l’esquerra abertzale. Aquest malestar català es va canalitzar a través de grans manifestacions al carrer i de les consultes populars, que van començar a Arenys de Munt el 2009. La multiplicació de les consultes, la cohesió de la societat civil i el procés sobiranista engegat gràcies a la unitat política del sobiranisme català s’han convertit en un factor important en l’acceleració del canvi mental de l’esquerra abertzale que es resumeix així.