L’estratègia de Rivera duu Cs a la primera gran crisi

MadridQuan l’executiva de Ciutadans va aprovar, setmanes abans de les eleccions generals del 28-A, un veto als pactes amb el PSOE, analistes i rivals polítics van quedar desconcertats. No entenien l’estratègia d’una formació que havia arribat a la política espanyola amb la promesa de trencar la dependència dels dos grans partits respecte als independentistes i nacionalistes, que havien servit, històricament, per completar majories. Albert Rivera abandonava el paper de frontissa i s’entregava a la política de blocs, lluitant pel seu espai a la dreta contra el PP de Pablo Casado, que aleshores vivia un moment complicat. L’aposta era liderar el bloc, prioritzant aquest objectiu al de ser capaços de formar una alternativa a Pedro Sánchez, a qui va deixar una autopista al centre que el president espanyol en funcions va aprofitar per guanyar amb comoditat les eleccions. No va ser capaç de guanyar Casado, i molts d’aquells analistes i polítics van pensar que Rivera tornaria a jugar la carta de la centralitat, bastint acords a banda i banda després de les autonòmiques i fins i tot obrint-se a governar amb Sánchez. Es van equivocar. El líder taronja està portant l’estratègia fins al final, tancant acords amb PP i Vox allà on sumen. I això ha creat una tempesta perfecta que ha provocat la primera gran crisi de la curta història de Ciutadans.

El líder del partit taronja ha estat renyat per bona part dels mitjans de comunicació que el van alçar en la cursa per conquerir la política espanyola. També pels seus socis liberals comunitaris -amb episodis esperpèntics com quan va proclamar dijous que Emmanuel Macron donava suport als seus pactes autonòmics, i va ser desmentit minuts després per l’Elisi-. I per acabar-ho d’adobar, una facció important del seu partit també li fa mala cara. Això, en un líder acostumat a rebre l’aplaudiment intern i també el de l’establishment econòmic i mediàtic, que el veia com una alternativa de regeneració controlada -una resposta a les noves opcions polítiques disruptives que sorgien arreu del món, però que tenia l’avantatge que no qüestionava el sistema.

En el fons del malestar d’aquests actors hi ha, bàsicament, dos fets: a alguns els ha fet arrufar el nas l’aproximació a l’extrema dreta de Vox. A d’altres, l’entrega al bloc de la dreta, tancant la porta al paper de frontissa i als pactes amb el PSOE. L’executiva de Ciutadans va acabar aprovant un document en què afirmaven que no negociarien amb el partit de Santiago Abascal la formació de governs. Va acabar sent paper mullat, perquè el partit ha assumit com a propis els compromisos als quals ha arribat el PP amb l’extrema dreta. A més, diversos dirigents taronges, com el líder a la Comunitat de Madrid, Ignacio Aguado, s’han reunit amb representants de Vox per aconseguir el seu suport als executius de PP i Cs -en trobades, això sí, que s’han esforçat a presentar com a informals per no donar-los el rang de negociacions-. L’aproximació a la ultradreta explica també en gran part el malestar extern. Pedro Sánchez va traslladar ràpidament a Emmanuel Macron, només un dia després dels comicis autonòmics, la seva preocupació pels vincles del soci espanyol del líder liberal francès. I la trobada, en què també van segellar una aliança per contrarestar els conservadors europeus, va ser productiva. En les últimes setmanes s’han succeït missatges de l’Elisi i d’En Marxa, el partit de Macron, alertant Cs de Vox. En el context europeu, on els partits tradicionals s’han esforçat per aïllar una extrema dreta que consideren una amenaça per al projecte comú, fan de mal explicar les companyies.

I després va venir Manuel Valls. El candidat a l’alcaldia de Barcelona i els taronges han escenificat aquesta setmana un divorci sorollós, en el qual han airejat els draps bruts en públic i que ha servit per apuntalar l’ambient de crisi. Els crítics interns per primer cop des que la formació va fer el salt a Madrid (a Barcelona ja es va viure un episodi de crisi interna pel pacte europeu amb Libertas) han vist com algú amb predicament despullava l’estratègia de Rivera. Valls el va acusar d’estar instal·lat en el “com pitjor, millor”. Una altra manera de dir que el líder taronja vol fer del conflicte la seva font de creixement. I no només a Barcelona, també a Espanya. La sentència de Valls es pot usar per censurar l’actitud de Ciutadans davant de la investidura d’Ada Colau, preferint a la pràctica l’opció independentista, però també en clau estatal: la negativa a facilitar un govern de Sánchez l’entrega als independentistes, una opció censurable a ulls de l’establishment i d’un Rivera que, tanmateix, no farà res per evitar-ho perquè creu que ho pot rendibilitzar.

Amenaces de deserció

En clau interna, de moment no hi ha hagut revolta, tot i que cada cop són més habituals els missatges dissonants. El candidat europeu, Luis Garicano, ha expressat malestar. També el seu home de confiança, Toni Roldán, que fins i tot sospesa deixar l’escó, segons Crónica Global. El líder del partit a Castella i Lleó, Francisco Igea, també ha mostrat disconformitat per l’alineament amb el PP. I ho corona l’article a El País d’un dels fundadors del partit, Francesc de Carreras,en què implorava a Rivera un pacte amb el PSOE per recuperar l’esperit fundacional, que predicava la centralitat i evitar la dependència dels nacionalistes.

L’estratègia de Rivera, però, és a prova de crítiques. De moment s’ha bunqueritzat davant de la pressió, convençut que si es fa fort en el bloc de la dreta tindrà quatre anys per demostrar-se millor oposició que Casado, a qui encara han d’arribar ensurts judicials per la corrupció del seu partit. Només des de la dreta desacomplexada, creu, pot aspirar a ocupar la Moncloa. I Rivera ha perdut els complexos.