La nova estratègia de l’Estat: provocar una fractura convivencial a Catalunya
SubdirectorAra ja tenim totes les cartes sobre la taula. Sabem que el Govern està disposat a arribar fins al final, i que compta amb un suport popular considerable i, sobretot, compromès. El més important que va passar diumenge és que la gent, davant l’ús indiscriminat de la violència contra ciutadans desarmats, no es va acovardir. Es va mantenir ferma defensant els col·legis. Això, a Madrid, no s’ho esperaven. També és molt remarcable que tota la ràbia acumulada no hagi desembocat, en les hores i dies posteriors, en cap incident greu. Hi ha tensió en l’ambient, no ens podem enganyar. Però el clima general de convivència es manté.
A l’altra banda, l’Estat també ha demostrat que està disposat a arribar fins al final. Malgrat el fort desgast en imatge internacional que li han costat les càrregues de diumenge, i el ridícul de no haver evitat el referèndum, el missatge que ha calat entre els seus és que ja era hora que els independentistes vagin entenent a què s’enfronten, perquè l’Estat no és qualsevol cosa.
Però la novetat més important que hem pogut comprovar en l’estratègia de l’Estat per impedir la independència de Catalunya aquests dies és molt subtil: es tracta d’atiar la fractura social. La convivència entre catalans no és la seva prioritat, és més, li va a la contra; per això els independentistes són deshumanitzats en els seus discursos o directament ignorats, com va fer Felip VI. El que busquen és consolidar un gruix suficient de la població catalana que sigui altament hostil al Procés, de manera que es trenqui el relat pacífic i integrador que presideix les mobilitzacions sobiranistes. Els mitjans de comunicació estan jugant un paper actiu mitjançant el conegut sistema d’elevar casos anecdòtics a categoria, i hi ha prou indicis per advertir que té possibilitats d’èxit.
Saben que si la convivència a Catalunya esdevé irrespirable, si la crispació augmenta (amb petites intervencions com la punxada de cotxes a pobles gironins, posar els pares contra els mestres, etc.), la balança s’inclinarà ràpidament del seu costat, seguint el principi de la profecia autocomplerta.
Per això la imatge que més mal va fer aquest dimarts al govern espanyol no va ser la de la multitud aplegada, que ja s’havia vist en altres ocasions: va ser la dels joves amb banderes espanyoles (constitucionals o republicanes) i estelades manifestant-se junts. Això sí que els desmunta el discurs, sí que actua com un fort dissolvent del seu discurs sobre la fractura catalana.
Més enllà de l’habilitat político-jurídica, i la demostrada capacitat de mobilització, el gran repte dels pròxims dies i setmanes per al sobiranisme, com ja va remarcar ahir el president, és mantenir la cohesió social i salvaguardar la unitat que s’ha congriat al voltant de la defensa de les urnes. En aquest sentit una Proclamació de la República Catalana (PRC) seria més efectiva que una Declaració Unilateral d’Independència (DUI). El matís és cabdal. Perquè hi ha més catalans que volen la República que la independència.
