Esther Giménez-Salinas, tota una vida pedalant per trencar motlles

BarcelonaDiuen que la constància és una de les virtuts d’un ciclista. Potser per això Esther Giménez-Salinas (Barcelona, 1949) puja sovint a la bicicleta. Durant la seva dilatada i constant trajectòria, la jurista, a qui el Parlament ha avalat com a nova Síndica de Greuges, no ha parat de trencar motlles: des de la seva formació, lluny dels cànons del moment; amb la contribució a un disseny pioner del model de justícia juvenil de la Generalitat, basat en la cultura de la justícia restaurativa i molt diferent del de la resta de l’Estat; amb la creació del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEFJE), per convertir-se en la primera rectora al capdavant d’una universitat i, ara, també en la primera Síndica.

El primer contacte de Giménez-Salinas amb el món laboral la va marcar profundament. Era meitats dels anys 70, ella havia acabat les carreres de psicologia i de dret, es preparava per al doctorat i li van trucar per incorporar-se al reformatori de noies Buen Pastor. El que hi va veure la va acabar de convèncer d’una màxima que ja no abandonaria al llarg de la seva trajectòria: “L’internament ha de ser l’últim recurs”, repeteix sovint. I més quan es parla d’infants.

És també una de les màximes de la justícia restaurativa, un concepte ara ja més estès en la cultura judicial -en bona part per la feina de la nova Síndica- però que era fora de la doctrina quan ella va començar a propugnar-la. De fet, quan va presentar la seva tesi sobre delinqüència juvenil li van dir que el tema era interessant, però que mai li serviria per fer carrera. El mateix va haver de sentir quan va fer la primera conferència al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i la van titllar de “pastoreta bucòlica”. Els oients devien ser grans juristes però no es guanyarien la vida com a vidents perquè Salinas s’ha acabat convertint en una de les impulsores d'aquell sistema a Catalunya.

Ella, Carlos González i Jaume Funes van beure del model alemany a l’hora de crear el nou sistema de justícia juvenil de la Generalitat, quan el 1981 se li van traspassar les competències de Justícia. I és que Giménez-Salinas té un gran vincle amb la cultura germànica. Va estudiar de petita a l’escola alemanya i, ja de jove, a Alemanya. Quan va incorporar-se a la conselleria de Justícia, tot estava per fer, i ella va posar la primera pedra de la cultura de justícia restaurativa i el tractament fora dels centres penitenciaris que s’ha consolidat amb el temps. La jurista va estar dos anys com a responsable del Servei de Defensa Jurídica del Menor i després va crear el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada de la Generalitat, un organisme que va dirigir durant 10 anys i que se’l sent com un dels encerts més importants de la seva carrera.

Malgrat haver treballat en l'administració durant els governs de Jordi Pujol, Giménez-Salinas no està adscrita a cap partit, una independència que reivindica sovint per als càrrecs de servei a la ciutadania. La seva llarga trajectòria l’ha portat també a formar part del comitè científic de política criminal del Consell d’Europa (1993-1997), càrrec que li va donar l’oportunitat de conèixer les realitats del model judicial i el sistema de tractament penitenciari en punts tan allunyats del planeta com Sibèria o Guatemala.

Després vindrien els anys al Consell General del Poder Judicial. Als seus articles a l'ARA, Giménez Salinas recorda que va ser l’etapa professional en què més va sentir el pes de la responsabilitat. De la responsabilitat i de l’allunyament de la família. La seva intensa trajectòria professional no li va impedir buscar temps per tenir quatre fills, Lucas, Daniel, Mateo i Guille, els pilars de la seva vida, juntament amb les dues parelles amb les quals ha compartit la vida. No li van retreure mai que fes carrera i assegura que sense el seu suport no se n’hauria sortit. Quan se li pregunta d’on va treure el temps per fer-ho tot, respon el que diuen moltes mares treballadores: fent el que podia i amb el complex permanent de no arribar a tot.

Primera rectora

Giménez-Salinas diu que no s’ha sentit mai qüestionada per manar sent dona, però de sostres de vidre n’ha trencat uns quants. Va ser la primera rectora de la Universitat Ramon Llull (2002-2012), de la qual és catedràtica emèrita de dret penal i criminologia, i dirigeix la càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés, des del 2016. La primera vegada que va teclejar el seu càrrec, l’ordinador li va posar una línia vermella sota la a. Com a rectora, va coincidir amb Ángel Gabilondo, l’actual Defensor del Poble, que aleshores era el rector de la Universitat Autònoma de Madrid. "Com a mínim ens escoltarem", deia al Parlament.

De fet, Salinas ha estat sempre vinculada a la docència, mai ha volgut perdre el contacte amb l'alumnat i quan li pregunten per la professió, respon que professora. L’única espina clavada de Giménez-Salinas és no haver ajudat a canviar el llenguatge judicial des de l’Escola Judicial, que també va ajudar a crear. “Això també és justícia restaurativa”, assegura. Un concepte que pensa impulsar també des del Síndic de Greuges. El nou càrrec la impressiona, però la il·lusiona tancar el cercle tornant a exercir una tasca compromesa. “La vida és dels valents”, la va esperonar un dels seus fills. Tota la família, i la seva germana Sílvia, la van acabar d’encoratjar. A ella de valentia i d'experiència no n'hi falten.