Estabilitat a Catalunya, terratrèmol a Espanya?
BarcelonaÉs indubtable que la decisió d’ERC d’investir Salvador Illa obre un nou cicle polític a Catalunya. És un canvi de rasant que obliga tots els actors a ressituar-se. Com ja van certificar els votants el 12-M, quan l'independentisme va perdre la majoria absoluta, l'arribada d'Illa al Palau de la Generalitat és, ara sí, el final definitiu del Procés. Les claus de la pròxima etapa són:
Acumulació de poder
La Generalitat és l'última institució amb pes a Catalunya que li quedava per conquerir al PSC: els socialistes governen a tres de les quatre diputacions –Barcelona, Lleida i Tarragona–, l’Ajuntament de Barcelona i la majoria de grans ciutats, i ara el govern de Catalunya en solitari. Una acumulació de poder mai vista en la història del PSC, a la que s'hi ha de sumar el govern de l'Estat i un altre element: una sintonia entre el líder dels socialistes catalans –Illa– i el dels espanyols –Sánchez–, que fins ara ha funcionat com un rellotge suís. Com a líder del PSC, Illa ha donat a Sánchez la fita per la qual serà recordat: posar fi als governs independentistes després de l'1-O i la distensió a Catalunya. Ara bé, el seu repte és mantenir l’idil·li, perquè el nou model de finançament generarà molta tensió al PSOE (i a les altres autonomies) i, perquè, paradoxalment, la presidència d'Illa pot fer trontollar el govern d'Espanya. ¿Seguirà ara Junts donant suport al PSOE a l’Estat?
El retorn de Puigdemont
L’expresident Carles Puigdemont ha promès tornar a Catalunya per la investidura, per tant, probablement dimecres intentarà arribar al Parlament amb un desenllaç anunciat: la presó. ¿Aprovarà els pressupostos de l'Estat en aquesta situació? Difícilment, si no és que el PSOE li posa sobre la taula un trumfo encara millor que el que ha promès a Esquerra. Ara bé, també és cert que sense la influència a Madrid –per unes eleccions anticipades–, Junts es queda sense el seu principal focus: ara entrarà en la travessia del desert –només governarà la Diputació de Girona–i centrarà els esforços en erigir-se com a "alternativa independentista" al govern d'Illa des de la intempèrie institucional.
El xoc independentista
L'objectiu de Junts, doncs, passa per l’oposició frontal al PSC, però també a Esquerra, de la qual voldrà atraure les bases més sobiranistes. Si des del 2017 l’independentisme viu una forta divisió interna, és probable que l'hostilitat encara sigui més gran a partir d'ara. El divorci entre Junts i ERC va per llarg. La icona del seu distanciament seran els republicans votant Illa i Puigdemont detingut.
La divisió a ERC
El sí a investir Illa ha guanyat a ERC, però per un marge molt estret. Un partit dividit es pot convertir en un polvorí si la legislatura no va sobre rodes o si el pacte no es compleix a bon ritme, sobretot perquè els republicans tenen un congrés el novembre, i perquè el que han posat sobre la taula serà lent de posar en pràctica. El precedent és l'amnistia.
Canvi de terreny de joc
El gran salt de la majoria del Parlament cap a l’independentisme –principalment CiU– va estar motivat, entre altres coses, per la impossibilitat d’assolir més poder per a la Generalitat a través del peix al cove que sempre havia practicat Jordi Pujol. Però després del fracàs de l’Estatut i l'atzucac de l'1-O per ampliar l'autogovern, el pacte entre ERC i el PSC és un retorn al terreny de joc anterior. Però amb una diferència: els inquilins a Madrid i a Barcelona –amb govern monocolor– seran del mateix partit. ¿Arribarà del cert ara la tercera via que no va arribar mai?
