Una esquerra que estiueja
BarcelonaL'esquerra sempre està en crisi, però no sempre governa quan el món també ho està. Això podia fer més atractives les jornades de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya (UPEC), on ha parlat una esquerra amb poder i responsabilitats en comptes d'una prometent tot el que faria si en tingués. Pels qui no la coneguin, la UPEC és més Primavera Sound que el Sónar, un festival del mainstream esquerranós català que arrisca poc i on no falta cap cara coneguda. Enguany, a la inauguració hi havia Pere Aragonès i Jaume Collboni, la conferència de clausura serà a càrrec de David Fernández, i aquest divendres, 1 de juliol, som a la Sala Brigades Internacionals, a la seu de la UGT de la Rambla de Barcelona, per escoltar Oriol Junqueras, Ferran Pedret, Jéssica Albiach i Maria Sirvent parlant de L'esquerra entre l'esperança i el temor.
Les esperances d'un debat d'idees s'esvaeixen amb les primeres persones del plural: aquí tothom ha vingut a representar el seu partit i la cosa serà com una sessió de control al Parlament, però sense dretes. Dit i fet, els ponents intervenen en ordre de major a menor pes polític i cadascú tria el tema que més convé a la respectiva estratègia electoral. Sirvent, de la CUP, pot ser la més agosarada i escull economia i revolució: "Ens trobem en una societat en què cada vegada és més difícil arribar a final de mes. Cal que l'esquerra entomi aquesta situació amb polítiques transformadores i valentes". Albiach, el partit de la qual governa Espanya i Barcelona, se sent més còmoda amb un cavall de batalla general com la crisi climàtica: "Hi ha una pugna entre PSC i Esquerra Republicana per ser el partit de l'establishment. Això és l'únic que explica que s'estiguin tirant endavant mesures com els Jocs Olímpics, la Copa Amèrica o el Midcat".
Pedret, del PSC, ignora directament la política nacional: "És inexplicable que l'esquerra no estigui articulada internacionalment. Les polítiques que van revertir les desigualtats en els trenta gloriosos a Europa i podien ser fetes en el marc de l'estat nació ara no tindrien el mateix èxit si no fossin, com a mínim, a escala europea". Finalment, Junqueras, que ha entès la naturalesa universitària de l'acte millor que els seus camarades, i que se sent com a casa en contextos seminarístics, aprofita per parlar d'història i dibuixa un fil temporal entre els immigrants assassinats a Melilla la setmana passada i la Setmana Tràgica: dues situacions que van tenir el seu origen amb conflictes de la sobirania espanyola al cim del Gurugú. "Si acabem fent el mateix avui que el 1909, no ens en sortirem", afirma.
Després de moltes picabaralles partidistes disfressades d'intervencions, arriba el torn de preguntes i un dels assistents l'aprofita per renyar-los: "Ha sigut l'acte més avorrit de les jornades". Segurament, l'home devia buscar idees noves i s'ha trobat amb polítics repetint expressions com "rearmar-se ideològicament" i "ser més transformadors", sense ni un sol exemple concret i engrescador de com fer-ho. Agafant-nos a l'analogia històrica de Junqueras, la podem esprémer per veure que la diferència més important entre el passat i el present és la impossibilitat d'imaginar una revolta popular contra cap de les crisis discutides com les que va haver-hi al segle XX, cosa que voldria dir que, entre l'esperança i la por, hi ha sentiments políticament igual de poderosos, com ara l'apatia.