Una esquerda al Suprem anomenada Ana Ferrer

BarcelonaPer entendre qui és Ana Ferrer (Madrid, 1959) és de molta ajuda visionar la sèrie Las abogadas de TVE, que explica la història d'Enrique Ruano, un estudiant antifranquista assassinat per la policia el 1969, i de tres advocades laboralistes de l'època que s'enfronten al règim i que amb el temps serien ben conegudes per l'opinió pública: Cristina Almeida, Manuela Carmena i Paca Sahuquillo. Tot i que ella és més jove i no va arribar a militar en cap partit, Ferrer es va criar en aquest ambient i es va casar amb Javier Martínez Lázaro (1954-2017), que sí que tenia un llarg historial com a militant antifranquista i va ser membre del PCE. El matrimoni, membres tots dos de Jutges per la Democràcia, va representar durant molts anys la magistratura progressista espanyola i els esforços per democratitzar un col·lectiu que havia estat un dels pilars de la dictadura.

Martínez Lázaro, magistrat de l'Audiència de Madrid, va defensar públicament Baltasar Garzón quan el Suprem el va inhabilitar i va impulsar reformes des del CGPJ encaminades a fer més transparent l'exercici de la justícia. Per exemple, va obrir els judicis als mitjans de comunicació. Per la seva banda, Ferrer, filla d'un magistrat valencià, va començar la seva carrera processant un secretari judicial del seu jutjat de Linares que s'embutxacava diners des de feia quinze anys. Va ser llavors quan, tot i que ser d'esquerres, se la comença a conèixer com l'Ana Thatcher. Però, sens dubte, el cas més sonat que li va tocar instruir en la seva carrera va ser el que afectava Luis Roldán, exdirector de la Guàrdia Civil i que va ser condemnat per apropiació de fons. Va presidir l'Audiència Provincial de Madrid i el 2014 va ser designada magistrada del Suprem. I així arribem al 2019, quan forma part del tribunal que ha de jutjar els processats pel Procés.

Pressió ambiental

Recordo que en aquella època vaig preguntar a una persona que la coneixia si seria capaç de resistir la pressió ambiental madrilenya, on no hi havia la possibilitat d'absolució o d'una condemna menor. "Quan es toca la unitat d'Espanya, progressistes i conservadors van plegats", em va respondre aquesta persona, jutge també, amb cara de preocupació. En l'última sessió del judici em vaig fixar en la seva cara quan Dolors Bassa va fer la darrera intervenció. Bassa va reivindicar la seva condició de sindicalista de la UGT i els seus ideals d'esquerres i feministes. També independentistes, esclar. Els jutges estan molt entrenats per no deixar entreveure cap emoció durant els judicis i Ferrer no va moure ni una cella. La seva mirada impertèrrita em va fer molt d'efecte i vaig tenir la sensació que no hi hauria escletxes al tribunal. La sentència condemnatòria estava escrita.

El punt de trobada dels set magistrats, alguns dels quals defensaven la tesi de la rebel·lió com la Fiscalia i Vox, va ser la sedició. Manuel Marchena va teixir el relat de la sentència, que feia seva la tesi del magistrat Luciano Varela que tot plegat va ser una fantasia (una ensoñación). No consta que Ferrer hi oposés resistència, al contrari, mai ha qüestionat la sentència, que va ser aprovada per unanimitat. Aquesta unanimitat s'ha trencat ara amb l'aplicació de l'amnistia, on Ferrer no només s'ha desmarcat dels seus companys de tribunal, sinó que també els acusa de mantenir una "ficció jurídica" per no voler-la aplicar en el seu vot particular discrepant. Cinc anys després, la fractura entre esquerra i dreta que sacseja tot l'Estat i que és paradoxalment la conseqüència política més visible del Procés, s'ha traslladat a l'alta magistratura i ha obert una esquerda al Tribunal Suprem com abans ja s'havia obert al Constitucional. Això sí, a diferència del TC, aquí Ferrer està sola i en franca minoria: cinc a un. Una votació que en certa manera representa el fracàs del somni de Las abogadas.