Els espanyols van lluitar per desfer-se del domini francès

HistoriadorTambé Espanya va guanyar la seva independència una vegada. Va ser en el context més ampli de les Guerres Napoleòniques (1803-1815), que van enfrontar, entre moltes altres potències, els imperis britànic i portuguès contra el Primer Imperi Francès. Manuel Godoy, privat del rei d’Espanya, Carles IV, home encarregat dels afers d’estat, va pactar amb Napoleó Bonaparte la invasió conjunta de Portugal en el Tractat de Fontainebleau (1807). Per executar-la, les tropes franceses podrien creuar el territori espanyol.

Aviat, però, es va evidenciar que Napoleó aprofitava, ignorant aquest Tractat, la presència de les seves tropes a la península Ibèrica per ocupar ciutats i controlar les comunicacions. El rei va témer el pitjor i va canviar Madrid per Aranjuez, disposat a marxar cap a Amèrica si la situació empitjorava. El rumor sobre aquesta possibilitat, juntament amb el descontentament de la noblesa espanyola amb ell, les ganes de regnar de l’hereu, els recels envers Godoy i l’enuig de la població pel pas dels soldats, amb episodis de violència, exigències de manutenció i pillatges, va desembocar en la revolta popular.

Tot plegat va acabar amb l’abdicació de Carles IV en el seu fill Ferran VII, que va regnar només dos mesos abans que Napoleó aconseguís el tron espanyol, el juny del 1808, per al seu germà, Josep. Així, el centre de poder polític canviava i se situava a París, en comptes de Madrid, que n’era un satèl·lit.

Els militars i part de la població van combinar la lluita entre exèrcits regulars amb la guerra de guerrilles contra les tropes napoleòniques i els seus partidaris, afrancesats. A la fi del 1813, Ferran VII va recuperar el tron i els napoleònics van ser expulsats. A Catalunya això no es va aconseguir fins al 1815. L’anomenada Guerra de la Independència Espanyola va ser clau per posar les bases del nacionalisme espanyol.

Contraposició amb França

El liberalisme va aprofitar la situació per bastir un relat de la defensa de la nació espanyola contra el dominador forà i els col·laboradors de Bonaparte. El pinzell de Francisco de Goya amb la famosa sèrie Els desastres de la guerra i quadres sobre l’alçament del 2 de maig del 1808 a Madrid van contribuir a la forja de la idea d’independència i de la contraposició entre el nosaltres -la seva idea de nació espanyola- i els altres -França-, un esquema essencial en la configuració de qualsevol nacionalisme.

En aquest context, el 1812 a Cadis les Corts Generals van promulgar la primera Constitució a Espanya, que va ser derogada dos anys després. El text establia que la sobirania residia en la nació en comptes del rei, i incorporava la ciutadania espanyola per a tots els nascuts en territoris d’arreu de l’imperi. Els habitants de Llatinoamèrica, sobretot les seves elits, no estaven interessats a ser o continuar sent espanyols: del nord del continent els arribava la flaire que podien deslligar-se de la metròpoli i aconseguir el seu propi centre de poder.

UN BICENTENARI DESIGUAL

La historiografia catalana denomina Guerra del Francès a la Guerra de la Independència Espanyola. El 2008 el govern de Rodríguez Zapatero no va reeixir a convertir el bicentenari en una celebració unitària de reafirmació patriòtica: les comunitats van anar a la seva. Al Madrid governat pel PP es va commemorar molt i a la Catalunya del segon tripartit menys i amb òptiques diferents.