Estat espanyol, continua el judici a les urnes. L'editorial transcrit d'Antoni Bassas
Semblen setmanes de buit polític, a Catalunya i a Espanya. La segona investidura fallida de Pedro Sánchez, divendres a la nit, ha fet començar la setmana en dilluns, en dilluns real i psicològic, aquell dia en què sembla que tota la feina està per fer. A Catalunya, el dilluns ha començat amb un altre membre del darrer govern pujant les escales del Palau de Justícia per declarar pel 9-N. Francesc Homs, ara diputat a Madrid, aleshores conseller de la presidència, hi ha anat per un presumpte delicte de desobediència.
Sembla com si no hagués passat res, i en canvi, ha passat molt. A Espanya no hi ha govern perquè dos partits creuen que tenen més incentius per esperar que per comprometre’s ara, el PP i Podem. Rajoy no se’n va i ningú al seu partit, un partit fortament jerarquitzat, té el valor per dir-li que sense ell potser el PP podria presidir un govern amb un vicepresident socialista. Podem ha fet números: no té pressa per governar. De moment, ha arribat allà on volia. Si al final hi ha pacte amb el PSOE i governa, bingo, perquè s’ho cobrarà. Si no n’hi ha per què el PSOE pacta amb el PP, perfecte, perquè intentarà menjar-se l’esquerra que els socialistes li deixin lliure. I si no governa perquè hi ha eleccions, creu que en traurà un resultat millor.
Però ningú està en condicions, avui, de dir què passaria en cas d’unes noves eleccions al juny. Perquè ningú no sap com hi arribarien els partits. La percepció que avui tenim de la seva situació no és la que teníem l’endemà de les eleccions, el 20 de desembre. Llavors, Pedro Sánchez era un derrotat, el socialista que havia fet el pitjor resultat de la història del PSOE. Avui ha estat candidat a la investidura i té un pacte de ferro amb Ciutadans. Van en ‘pack’. Sánchez ja no val 90 diputats, ja són 130 diputats, més que els 123 del PP. Podem ha tingut a la mà la possibilitat de fer un govern de canvi, però li ha semblat que era donar vida al seu principal rival a l’esquerra, el PSOE, i per això posa com a excusa el pacte amb Ciutadans i el referèndum a Catalunya. Com seria valorat tot això en unes noves eleccions? Impossible de saber-ho avui. Dependrà, en part, del to que les negociacions agafin els pròxims dies, de la capacitat de penjar-li a algú la llufa del “dolent que ho bloqueja tot”.
A Catalunya, l’aparent buit polític s’ha omplert amb un vot dividit de Junts pel Sí sobre el monument del final de la Guerra Civil a Tortosa i amb la CUP votant contra Junts pel Sí i amb tota la resta sobre la gestió de les aigües Ter-Llobregat. La desaparició política de Mas ha permès la continuïtat del procés i n’ha rebaixat la tensió. En part, perquè Convergència i Esquerra governen junts. En part, per què l’Estat ha identificat una manera efectiva de bloquejar-lo a base de tribunals i vigilància de funcionaris, però en part, també, perquè Mas era una peça a abatre en la política espanyola.
El cas és que avui, un altre responsable del 9-N s’ha d’enfrontar a la justícia per haver posat les urnes, a Europa, al segle XXI. Aquesta és la crua realitat, que no ha canviat, aquesta és la idea que té l’Estat de l’exercici de la democràcia a Espanya. Dijous farà dos mesos que Puigdemont va ser investit perquè el procés pogués continuar i Convergència i Esquerra van seure a governar junts. L’escomesa de l’estat i la suma de potencialitats polítiques a Catalunya haurien de ser prou potents perquè en comptes d’un buit, ens instal·lem en una tensió positiva i creativa.
