Espanya perd la primera posició a Europa en paritat

BarcelonaDurant poc més de set mesos, Espanya s'ha mantingut al cim de la paritat parlamentària a Europa. Les eleccions del 28 d'abril van configurar l'hemicicle amb més diputades de la història de l'Estat (166), però també del conjunt de parlaments del continent. Espanya, doncs, arrabassava la històrica primera posició a Suècia en el rànquing de cambres més feminitzades amb un 47,4% de representants dones. La fita va estroncar-se el passat 10 de novembre, quan les urnes van definir un Congrés de Diputats amb només 152 escons amb rostre femení, el 43,4% del total.

Mentre obria la porta a la ultradreta, la repetició electoral també deixava pel camí 14 parlamentàries respecte a les eleccions del mes d'abril. Encara que les Corts estaran presidides simultàniament per dones a les dues cambres per segona vegada -les socialistes Meritxell Batet, al Congrés, i Pilar Llop, al Senat-, la capitania europea en paritat torna ara a mans del país escandinau (47,3%). Espanya s’allunya del triumvirat mundial en paritat parlamentària format per Ruanda (61,3%), Cuba (53,2%) i Bolívia (53,1%), segons les dades de l’ONU.

La fotografia del Congrés de Diputats sorgit de les últimes eleccions mostra dues realitats de l’Espanya actual. D’una banda, recull una elevada xifra de dones a l’hemicicle en comparació amb altres països en un any en què el moviment lila s’ha fet sentir amb força en mobilitzacions multitudinàries com la manifestació del 8 de març i les protestes contra la sentència de la Manada, que es va fer pública el 21 de juny. Però a l’altra cara de la moneda hi ha l’auge de la ultradreta, que ha frenat la tendència del 28 d’abril. És precisament el creixement de Vox un dels motius que explica el descens de la presència de dones a la cambra baixa espanyola.

L’impacte de Vox

Amb poc més d’una diputada per cada quatre representants (26,9%), la força ultra és la que compta amb menys dones a les seves files d’entre els cinc grans partits de l’Estat. Tot i que compleix per la mínima la paritat exigida per la llei d’igualtat del 2007 a les llistes (cap sexe pot tenir menys de dos representants ni més de tres per cada tram de cinc), Vox tan sols va presentar 12 caps de cartell femenins a les 52 circumscripcions en què es va presentar el 10 de novembre. Això només ha permès que 14 candidates de l’extrema dreta hagin pogut arribar al Congrés.

La notable representació aconseguida per Vox a les urnes comença a alterar els debats, malgrat que hi hagi qui defensa -de moment, sense èxit- aplicar un cordó sanitari a la formació. El primer exemple es va poder observar el 27 de novembre quan la ultradreta va impedir la declaració institucional que la resta de partits a la cambra volien aprovar pel Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. “A Espanya s’està lliurant una batalla contra el masclisme i és imprescindible assenyalar aquells que no sumen en aquesta lluita. No podem permetre que guanyi Vox”, va expressar la diputada del PSOE Laura Berja. L’oposició de l’extrema dreta a la lluita contra la violència masclista, doncs, deixava marca fins i tot abans que comencés a caminar la catorzena legislatura.

El partit ultra, de fet, es va presentar als comicis amb un programa electoral en què prometia derogar la llei de violència de gènere i “tota norma que discrimini un sexe d’un altre”, per impulsar una llei contra la “violència intrafamiliar” adaptada als seus eufemismes.

El nombre de dones assassinades a mans de la parella o l’exparella ja arriba a 54 aquest any a l’Estat, i el nombre puja fins a 1.032 des que es va començar el recompte, l’any 2003. Ara el creixement de l’extrema dreta podria fer miques un dels consensos bàsics que es van establir entre les forces polítiques espanyoles per unanimitat l’any 2004, i que es va ratificar el 2017 amb el Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere.

Més enllà de la ideologia

Si bé la nova legislatura acollirà el segon hemicicle més paritari d’Espanya, la davallada pel que fa a la presència de dones a la cambra baixa és la més accentuada en democràcia: fins a quatre punts, del 47,4% al 43,4%. De fet, la tendència sostinguda a l’alça de la representació femenina al Congrés ha topat amb algunes excepcions. La primera es va viure durant la segona legislatura, l’any 1982, amb la victòria del PSOE de Felipe González, en què el percentatge de diputades va caure del 5,1% al 4,9%. La següent, el 2008 amb el segon govern del socialista José Luis Rodríguez Zapatero, poc després que s’aprovés la llei d’igualtat, va passar del 36% al 35,7% de dones a la cambra. I l’última fins ara era el 2016, coincidint amb la reelecció del popular Mariano Rajoy, en què el nombre de dones va caure del 39,7% al 39,4%.

L’accés de les dones als Parlaments autonòmics i a l’estatal, encara per sota del dels homes, ha anat estretament lligat a la presa de consciència dels partits polítics en matèria d’igualtat i a l’aprovació de la llei d’igualtat del govern de Zapatero. L’expresident socialista va ser un dels que més van reivindicar aquesta qüestió, tot i que històricament no hi ha hagut relació directa entre la presència de dones als hemicicles amb les majories d’esquerres. Tant en èpoques de preponderància de la dreta com de preponderància de l’esquerra s’ha mantingut l’hegemònica sobrerepresentació masculina. Una constatació que evidencia, alhora, que la discriminació per sexe ha superat històricament qualsevol ideologia.