Espanya, entre el "No a la guerra" i el "No passaran"

MadridEspanya ha enviat aquest dissabte dos avions més amb material militar ofensiu a Ucraïna que se sumen als dos que ja van sortir divendres. Es feia realitat així la rectificació del govern espanyol aquesta setmana respecte de l’enviament d’armes, després que en un primer moment el president, Pedro Sánchez, apostés per contribuir indirectament a través d’un fons europeu de 450 milions d’euros. L’oposició de Podem a aquesta decisió ha tensat la coalició i ha obert un debat sobre la involucració espanyola en el conflicte que ha inclòs referències històriques: torna a ressonar el "No a la guerra" del 2003 per la invasió dels Estats Units a l’Iraq i el "No passaran" del bàndol republicà a la Guerra Civil. 

 No hi ha fissures a l’hora de condemnar l’agressió de Vladímir Putin a un país sobirà, però sí que apareixen diferents visions sobre l’abast de l’ajuda que la Unió Europea i l’OTAN han de proporcionar a Ucraïna. Descartada la intervenció militar directa dels aliats perquè de moment no s’ha atacat un estat membre, es va començar per les sancions econòmiques i l’enviament de material sanitari i humanitari. Vista la resistència ucraïnesa, Europa ha redoblat el suport i ha optat per entregar armes.

És un pas més enllà que s’ha justificat sota el pretext de la legítima defensa d’Ucraïna per la seva inferioritat respecte de l’exèrcit rus. “Si la comunitat internacional hagués donat suport als republicans, Franco seria un colpista oblidat per la història”, afirmava dimecres el portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, per legitimar l’entrega de material militar ofensiu. També ho compara amb el conflicte espanyol el professor de ciències polítiques de la Universitat de Barcelona Pere Vilanova, que recela de l’argument que armar l’exèrcit ucraïnès comporta allargar la guerra i provocar més víctimes. “¿Qui som nosaltres per dir quin nombre de morts és acceptable? És com si ara diguéssim que era mala idea portar Brigades Internacionals perquè provocaria més guerra. Si no haguessin vingut, que no sabem què hauria passat després?”, afirma.

La via diplomàtica 

Les referències al "No a la guerra" han sigut més explícites. Fa setmanes que Podem invoca el lema per defensar la via diplomàtica com la més eficaç. La líder de l’espai lila, Yolanda Díaz, ha fet pinya amb Sánchez, mentre que ministres com Irene Montero i Ione Belarra han reiterat el posicionament no bel·licista. Una visió que s’ha qualificat de naïf vista l’actitud de Putin. 

Jordi Calvo, membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, explica a l’ARA que diverses organitzacions de l’Estat han mantingut dues reunions amb el secretari d’estat d’Agenda 2030, Enrique Santiago, en les quals han coincidit en el diagnòstic. “Hi ha dos camins: o el d’evitar que la gent pateixi o el de veure si es guanya l’adversari per quan toqui negociar tenir la major situació de poder”, exposa Calvo. La seva percepció és que, malgrat ajudar amb armes Ucraïna, el resultat militar “no serà gaire diferent [es produirà la invasió]”, i que per estalviar més víctimes és preferible el diàleg i cedir en la negociació. “No hi ha una ofensiva diplomàtica d’alt nivell per aturar la guerra. On és Joe Biden? La solució la tenen els EUA i la Xina”, critica. 

En una enquesta del Real Instituto Elcano d’aquest febrer, a les portes de l’esclat de la guerra, un 52% dels espanyols consideraven que Espanya no havia d’intervenir militarment en suport a Ucraïna “en cas de conflicte bèl·lic en què participi l’OTAN”. És cert que de moment no ha passat així, però el rebuig al conflicte armat és latent. En aquest sentit, Calvo denuncia que s’hagi “manipulat” el "No a la guerra" perquè, en lloc d’utilitzar-se com una negativa global, hagi derivat en un "No a Putin". 

Per al professor de relacions internacionals de la UAB Rafael Grasa, és important no confondre el moviment per la pau –rebutjar algunes guerres o armes– amb el pacifisme absolut –creure que la violència no s’ha d’utilitzar ni tan sols en legítima defensa. El debat requereix abordar-ho amb complexitat, avisa la professora de ciències polítiques de la Complutense Ruth Ferrero, que si bé avala l’enviament d’armes, alerta del perill que aquest precedent porti a “construir unes societats més militaritzades”. 

La unitat amb els socis

La rectificació de Sánchez amb l’enviament d’armes s’explica sobretot per la recerca de la màxima unitat, tan interna –va ser una picada d’ullet al PP– com a escala internacional. Grasa sosté que va ser “decisiu” per al cap de l’executiu veure que “es quedava sol” a la UE al costat de països com Hongria. En la mateixa línia, el catedràtic en política internacional de la Universitat Europea José María Peredo recorda que dimarts el Parlament Europeu va aprovar gairebé per unanimitat subministrar armes a Ucraïna. Sánchez, apunta, és coherent amb el “compromís continu” que Espanya ha tingut amb l’aliança euroatlàntica. El paper és “seguidista”, segons Ferrero, perquè Espanya no té un interès directe amb els països de l’est. Ahir, però, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va subratllar des de la Moncloa que Espanya en un futur pot tenir un “rol important” de subministrar gas a Europa.