Espanya s’aboca a una legislatura de transició després del bloqueig
MadridMariano Rajoy ho té a prop. A Madrid cap casa de mudances espera ja una trucada de la Moncloa. Ciutadans ha passat el Rubicó i negociarà el sí a la investidura d’un president a qui havia vetat per la corrupció en dues campanyes consecutives. Albert Rivera no serà al govern però vol treure petroli dels seus 32 diputats. No es tracta del sí a Rajoy sinó d’arrossegar el PSOE de Pedro Sánchez a una necessària abstenció. Aquestes són les cinc claus (i els condicionants) d’una legislatura que difícilment passarà a la història.
El dilema del calendari
El PP espera l’elecció de Rajoy a finals d’agost o mitjan setembre
Dimecres l’executiva del PP acceptarà les condicions de C’s per assegurar-se els seus 32 vots i el de Coalició Canària. Amb 170 vots favorables, Rajoy farà el pas i traslladarà una pressió enorme a Sánchez, que tindrà veus dins i fora del PSOE que li demanaran l’abstenció. Rajoy no té gaire pressa: com més aviat es faci el debat menys estovat estarà Sánchez, i com més s’endarrereixi, menys marge tindrà per aprovar el sostre de despesa i fer el nou pressupost que espera Brussel·les. Tres setmanes en vermell a l’agenda: l’última d’agost, la segona de setembre (passada la cimera del G-20 a la Xina, on l’esperen, i quan arrenca la campanya gallega i basca) i després dels comicis, la primera d’octubre.
La ‘perestroika’ del PP
Afrontar l’endemà de Rajoy i el judici polític per la corrupció
Els dirigents del PP estan feliçment sorpresos del ràpid “cop de volant” de C’s i, amb murrieria, l’atribueixen als “espònsors” mediàtics i empresarials dels liberals. Diran sí a les seves condicions (“ho hauríem fet igualment si en lloc de sis fossin seixanta”) confiant a matisar-ne alguna, com els aforaments, o a deixar que d’altres s’esllangueixin en el tràmit parlamentari, com la llei electoral. La nova fornada de dirigents de Génova aprofita l’entesa amb Rivera per foragitar l’ombra de la complicitat amb la corrupció. El debat que hauran d’afrontar és el de la successió de Rajoy: malgrat que els marianistes afirmen que la limitació de mandats no ha ser retroactiva, el viacrucisper ser investit, la perspectiva d’una legislatura inestable i la corrupció del PP escurcen la vida política del president espanyol.
Un govern més empàtic
Menys fredor amb Santamaría i ministres amb més cintura
La necessitat de buscar vots al Congrés obliga Rajoy a fer un govern dialogant. Amb tres ministeris vacants (Foment, Sanitat i Indústria), la remodelació serà àmplia, i difícilment seguirà Jorge Fernández Díaz, de qui s’investigarà, a més, la gestió a Interior. Sí que ho pot fer Luis de Guindos, malgrat que no volia, i caldrà veure com queda la fins ara tot poderosa Soraya Sáenz de Santamaría. A Rajoy no li va agradar gens que la vicepresenta es deixés estimar com a alternativa si el bloqueig es cronificava. Rajoy no ha fet canvis en el grup parlamentari però no se n’escaparà al govern. Ho farà sense alimentar el debat successori.
Sánchez no té escapatòria
El líder del PSOE, bidimensional: la investidura i el futur personal
Sánchez està atrapat. Si s’entregava amb armes i bagatges al PP després d’un 26-J que va premiar la dreta i Rajoy i que va castigar-lo, de nou, a ell -malgrat mantenir-se segon- hauria regalat la batuta de l’oposició a Podem. Resistint ha donat la foto dels pactes a Rivera, actor a priori secundari. Quan Rajoy arribi als 170 vots es multiplicaran les veus que plantaran cara al pinyol del secretari general. No només seran Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero. Davant la impossibilitat de bastir una alternativa, Sánchez espera que passi el temps i que sigui el PNB qui investeixi Rajoy o que tots els líders territorials, que ja li busquen substitut, demanin l’abstenció i se’n facin coresponsables. Des del 2010 el PSOE fa política molt condicionat pels plets interns i ara el context tampoc els afavoreix.
Sobiranistes al racó
Sense cordó sanitari però amb pocs al·licients per implicar-se
Sánchez va dir que el “cordó sanitari” a ERC i PDC havia d’acabar-se, i Rajoy -que amb majoria absoluta va matar per inanició la tercera via de Duran i Lleida- vol el PNB i els demòcrates per a l’economia. L’agressivitat de C’s (seu és el mèrit que el PP i el PSOE es desdiguessin del compromís de concedir a Francesc Homs grup propi) resta a Rajoy marge de maniobra, i un procés vigorós encareix la diferenciació de l’acció política a Barcelona i a Madrid. Els acords entre l’antiga CDC i Rajoy seran puntuals i, a més, s’hauran de poder explicar amb més claredat i convicció que el de la mesa. El PNB farà jugar els seus cinc escons i ERC i els comuns decidiran si fan del Congrés un ring o una sala de distensió.