Espanya allarga la inestabilitat

MadridDimecres passat es van complir tres anys des que Mariano Rajoy va guanyar les seves últimes eleccions espanyoles. Va ser després de mig any de bloqueig, i en la primera repetició electoral que havia vist la democràcia espanyola per la incapacitat de trobar majories al Congrés. Així es va donar la benvinguda als nous temps de multipartidisme, que van acabar desembocant en una investidura del líder conservador amb l’abstenció d’un PSOE trencat. Un suport que es va demostrar dèbil, i que va acabar abruptament amb una moció de censura a mig mandat. La inestabilitat inaugurada amb aquell cicle electoral es nega a abandonar la política espanyola. I torna amb força a la primera plana com a conseqüència del tacticisme dels partits, la fragmentació i l’impacte del procés català.

Els líders espanyols estan jugant amb el resultat del 28-A per maximitzar-ne els rèdits, i engrandeixen una nova amenaça de bloqueig a Espanya. Avui a Madrid gairebé tothom dona per fet que el primer intent d’investidura de Pedro Sánchez, per al qual demà posarà data la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, després de reunir-se amb ell, serà fallit. El president espanyol vol fer-lo servir com a mesura de pressió cap a la resta de partits, per donar cos a l’amenaça de la repetició electoral que espanta la majoria dels seus rivals i garantir-se així unes millors condicions d’investidura un cop passades les vacances d’estiu. Aquesta és la lectura que en fan els tres altres grans partits espanyols, malgrat que dissabte Sánchez subratllés que vol un govern al juliol, “no a l’agost ni al setembre”.

Els seus rivals descarten que Espanya vagi cap a una repetició electoral perquè no hi ha ningú que tingui al·licients per fer-ho. Però cap d’ells està disposat de moment a abandonar la seva posició tàctica per evitar el desenllaç que ningú desitja. I això planteja a l’espectador objectiu un panorama en què no és descartable cap escenari, tampoc el d’uns nous comicis que serien a mitjans de novembre i que allargarien com a mínim fins a quatre anys la inestabilitat a Espanya, que no té un govern fort des de l’últim amb majoria absoluta de Rajoy, del 2011 al 2015.

Estratègia

La partida de mus que estan jugant els dirigents dels grans partits espanyols té dos jugadors principals: Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Són els que tenen a les seves mans la majoria que sobre el paper és més viable, i són els únics que de moment han començat a negociar una fórmula de governabilitat, tot i que amb molts problemes. El president espanyol en funcions és qui porta la iniciativa, i qui està fent servir una estratègia més sibil·lina, creada pel seu cap de gabinet, Iván Redondo, per imposar un relat que el situï en una posició de domini. Sánchez no vol fer esforços per assegurar-se la victòria en el primer debat d’investidura perquè creu que si engega el rellotge cap a la convocatòria de noves eleccions en sortirà beneficiat. D’una banda, perquè creu que la por dels seus potencials socis a posar de nou les urnes (les enquestes apunten que Unides Podem quedaria dessagnat) els farà acceptar qualsevol cosa en temps de descompte, inclòs un acord sense ministres dels liles. De l’altra, perquè la més que probable necessitat d’una abstenció dels independentistes catalans a la investidura serà menys criticable per PP i Cs si és a les portes d’una repetició electoral. “Si no ens faciliten ells la investidura, serem més lliures”, diu una font socialista. I, finalment, perquè si acaba anant a eleccions els trackings interns li apunten que podria fregar la majoria absoluta.

A Podem, per la seva banda, estan disposats a aguantar-li la jugada a Sánchez. El govern de coalició va ser el seu principal missatge de campanya, i asseguren en públic i en privat que aniran a totes per aconseguir-lo. “No ens responsabilitzarem de la repetició electoral, per molt que sigui el relat que vulguin imposar”, explica una font del partit, que aquesta setmana ha vist com es refredaven les negociacions amb el PSOE, a qui veuen més a prop de demanar l’abstenció de Cs que de fer un govern d’esquerres amb ells.

“Ara mateix el xoc de trens només depèn de si hi ha o no ministres de Podem. En tota la resta es poden posar d’acord, com ja estan fent en les comunitats i ajuntaments, i cap dels dos vol unes noves eleccions. O sigui que al final algú girarà el volant per evitar el xoc. Falta veure qui”, resumeix un alt dirigent de Cs, que fa servir la metàfora per desempallegar-se de la pressió perquè siguin ells els que facilitin la investidura. I és que Albert Rivera és l’altre actor que podria jugar un paper en aquesta partida. La campanya mediàtica i el conat de rebel·lió interna perquè abandoni la dretanització del partit i s’aproximi al PSOE han fet créixer les esperances entre els socialistes que hi hagi una rectificació de Rivera -el qual, això no obstant, ho descarta-. Decidit a resistir la seva estratègia a mitjà termini per suplantar el PP tot i les amenaces d’implosió del partit, el líder de Ciutadans, però, també té en contra que seria un dels més perjudicats per un avançament electoral, que es dona per fet que castigaria les seves perspectives en favor del bipartidisme.

Casado mou fitxa

Dels quatre grans líders espanyols, l’únic que podria tenir al·licients forts per anar a les urnes és Pablo Casado, perquè veu com els seus dos competidors a la dreta estan en davallada. No és descartable, però, que un cop passada l’onada de la pressió a Rivera, l’establishment aposti fort per un govern de concentració entre els dos grans partits o perquè el PP, com a mínim, s’abstingui per evitar el bloqueig. En previsió d’aquest escenari, i per diferenciar-se de Rivera agafant la bandera d’home d’estat, Casado ha començat a moure fitxa en les últimes jornades. Ha ofert a Sánchez diversos pactes d’estat relacionats amb la unitat d’Espanya, la política exterior i l’econòmica a canvi de donar-li estabilitat. En general, però, ha posat un preu massa elevat per ser assumit per Sánchez (com la rebaixa d’impostos o la disminució de la despesa pública), en una demostració que el moviment és més tàctic que de fons.

Així, tots els partits juguen amb l’amenaça de bloqueig per millorar les seves perspectives en la gran partida de la política espanyola. Posen en risc l’estabilitat per interessos partidistes. “Ho fan perquè la llei els hi permet, i potser caldria pensar en canviar-la perquè si hi ha bloqueig s’investeixi el més votat, com passa als ajuntaments”, diu un alt càrrec socialista, que es va oposar a una modificació de la llei en aquest sentit quan la va plantejar el PP i ells eren segona força al Congrés. Tot plegat ha sumit Espanya en quatre llargs anys d’inestabilitat que amenacen d’allargar-se encara més i d’acabar tenint conseqüències econòmiques en un moment de núvols a l’horitzó.