Esgarrifa l'any polític que ens espera

MadridEm sembla que cap dels principals dirigents polítics del país haurà pogut desconnectar gaire de les seves preocupacions durant aquest parèntesi de Nadal i final d'any. Tots tenen prou motius per pensar que se l’estan jugant i que entrem en una fase en què els errors implicaran cada cop més conseqüències. Comença una segona etapa de la legislatura, en la qual ja no hi haurà jugades de tempteig. Tothom té ben estudiats els rivals i coneix els seus punts febles. A partir d'ara, cada punt puja al marcador i deixa un rastre.

Aquesta dinàmica afectarà no sols les relacions entre el govern i l'oposició, sinó les dels partits de la mateixa coalició governant. Només cal escoltar la vicepresidenta Yolanda Díaz i el ministre d'Economia, Carlos Cuerpo, pel que fa a la reducció de la jornada laboral. La primera ha considerat que resistències com la del segon a l’acord assolit amb els sindicats són “gairebé de mala persona”. De fet, des dels discursos de Cap d'Any de Pedro Sánchez i d'Alberto Núñez Feijóo no hem sentit ni una paraula conciliadora. Tots dos van convertir les seves intervencions en una ràfega de desqualificacions de l'adversari, com a pròleg de la rentrée.

Per Feijóo, Sánchez està “acorralat” pels processos judicials que l'afecten. I com a resposta, el ministre de Transports, Óscar Puente, convertit en el portaveu alternatiu del govern, va assenyalar cap al Tribunal Suprem per acusar-lo de “ballar al so” del PP, i més en concret de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. En definitiva, el que s’ha pogut escoltar del PP i del PSOE per rebre el 2025 no ha fet altra cosa que abundar en els plantejaments de confrontació directa dels líders respectius. En algun cas, ha anat encara més lluny, com també aquesta vegada ha fet Ayuso, sempre interessada en tirar per elevació contra Sánchez. “El 2025 –va dir la líder del PP de Madrid– començarà ple de mentides i atacs a tot el que dona sentit a la nostra nació”.

Quan Feijóo aterrava a Madrid

Que lluny queden els dies dels primers discursos de Feijóo quan va arribar a Madrid per assumir la presidència del PP, un cop defenestrat el seu antecessor, Pablo Casado, després d'haver-se enfrontat precisament amb Ayuso. Feijóo havia cultivat una imatge de moderació que no ha exercit en el seu càrrec actual ni ha sabut imposar al seu partit. Però tant la presidenta madrilenya com el líder popular han de parar compte, malgrat les expectatives favorables derivades de les enquestes. A Madrid, per exemple, tant el sector educatiu com el de la sanitat acumulen un gran malestar. El PSOE vol iniciar una nova etapa d'oposició de la mà d’Òscar López, i intentarà utilitzar a fons aquesta situació com a factor de desgast.

Pel que fa a Feijóo, em va cridar força l’atenció la resposta que va rebre a les xarxes socials per un missatge elogiós que va dedicar a la campiona olímpica de bàdminton Carolina Marín. Alguns, els més irònics, dubtaven que Feijóo sabés què és el bàdminton, altres que hagués vist mai un partit d'aquesta especialitat esportiva, i altres pensaven que el líder popular s'estava aprofitant de l'esperit de superació d'una esportista per comparar-ho amb el que intenta fer el seu partit per recuperar el poder.

Sincerament, em va semblar una reacció desmesurada i injusta, però vaig trobar significatiu que el comentari en qüestió generés unes rèpliques tan agressives, entre les quals no van faltar les al·lusions a les famoses manifestacions de Feijóo en el sentit que no és president del govern perquè no ha volgut, donat que no estava disposat a acceptar el “xantatge” d’haver d’impulsar una llei d'amnistia a canvi del suport dels partits independentistes a la seva investidura.

No sé si Feijóo serà víctima d’una maniobra orquestrada, però em va semblar que faria bé de prendre nota de la fluïdesa amb què oscil·len els sentiments d’identificació o de rebuig que pot inspirar un dirigent polític en funció d’un simple comentari a les xarxes socials. Òbviament, aquest tipus d'avís val per a tots. Que li diguin a Carlos Mazón, cada cop més atrapat a la teranyina de les explicacions i silencis sobre el seu llarg dinar el dia de la tragèdia de la DANA. Pel PP, l’actuació del president valencià és una càrrega cada cop més pesada.

El calendari judicial

També el PSOE porta molt pes a l’esquena, en forma de calendari judicial. Sobretot pel cas Koldo-Ábalos. Els socialistes creuen que tenen aquest foc controlat, perquè l'exministre de Transports va ser destituït en aparèixer els primers indicis de possibles delictes, i ara han deixat molt clar que votaran a favor del suplicatori perquè el Suprem investigui a fons el cas. Però el fet que hagi pogut existir una xarxa de corrupció a l’administració socialista suposa una pèrdua de confiança de la ciutadania i té sens dubte un cost electoral.

No crec que hagi de passar necessàriament el mateix en relació amb el procediment que afecta Begoña Gómez, la dona de Pedro Sánchez. La investigació fa ja més de vuit mesos que no aconsegueix avenços decisius per les tesis acusatòries. També està pendent el cas de David Sánchez, germà del líder socialista, citat a declarar com a imputat per suposats delictes contra la Hisenda pública, i de prevaricació i tràfic d'influències per com hauria aconseguit el seu ascens a la Diputació de Badajoz, on va accedir al càrrec de cap de l’oficina d’Arts Escèniques.

El front del fiscal general

L’altre front obert és el que afecta el fiscal general, Álvaro García Ortiz, un assumpte que ha obert una crisi important en el si de la carrera fiscal, on ja ningú es fia de ningú. Per a bé o per a mal, les deslleialtats internes es resolen de manera molt més directa i eficaç als partits que a les institucions. I tot indica que el telèfon o telèfons de García Ortiz són com les pedres, que no poden parlar.

Tota aquesta actualitat politicojudicial té com a rerefons el pols per la presidència de quatre sales del Suprem, en especial la Segona, la Sala Penal, ara ocupada pel magistrat més antic, Andrés Martínez Arrieta, en substitució de Manuel Marchena, que ja ha esgotat els seus dos mandats. En aquestes circumstàncies no crec que hi hagi possibilitats que Pedro Sánchez acabi acceptant sotmetre’s a una qüestió de confiança, com li reclama Junts. El preu a pagar podria ser que no hi hagi pressupostos de l'Estat. Com veieu, esgarrifa l’any polític que ens espera. Però benvingut 2025.