Una escletxa en el mur

PeriodistaLes imatges d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn i altres presos polítics al centre penitenciari d’Estremera són un document d’un enorme valor periodístic, i encara que puguin resultar doloroses per als familiars i els amics, tenen la virtut d’ajudar-nos a tots plegats a entendre de què parlem quan ens referim a la anormalitat de la situació política catalana.

Veure gent adulta, formada, recta i honesta; gent que ha tingut altes responsabilitats i que ha pres decisions rellevants, en una situació de privació de llibertat, d’allunyament respecte a la família i d’un règim que inclou una estada de 16 hores diàries dins d’una petita cel·la, és una impressió difícil d’oblidar. I això és exactament el que necessitem: no oblidar el dia a dia d’aquests homes i dones privats de llibertat.

Quan pensem que el càstig és preventiu, que està durant mesos i que la causa judicial és un nyap, encara resulta més difícil de pair. Però no podem parlar només en termes humanitaris. Es vulgui o no, és molt rellevant que els implicats siguin antics membres del Govern, independentistes, còmplices del referèndum de l’1 d’octubre i de tot el que se’n deriva. Són, per tant, presos polítics, que si no són ja al carrer és perquè la justícia espanyola considera que no s’han penedit prou explícitament de les seves idees; un planejament inadmissible en democràcia, i que a més va quedar rotundament desmentit en les eleccions del 21 de desembre.

L’empresonament inclou diversos càstigs en un. Hi ha, en primer lloc, la privació de llibertat, que és un dels drets fonamentals bàsics. Però també hi ha la incertesa, el fet de no saber quan acabarà el malson; l’allunyament respecte de familiars i amics (aquest és un acte d’acarnissament, gentilesa de la justícia espanyola); l’avorriment diari, que fàcilment deu generar desànim i desfici en persones acostumades a una activitat febril i a estímuls intel·lectuals quotidians; i per últim -però no menys important- hi ha la invisibilitat.

És el contrari de la pena del telediario. Per als delinqüents, ser exposats a l’opinió pública és una humiliació afegida. Per als presos polítics, en canvi, el gran risc és la mort social i mediàtica. Els presos catalans van tenir un gran protagonisme quan van ingressar a la presó; van ser homenatjats en una de les manifestacions més grans de l’última dècada. Encara ara són recordats en centenars de municipis catalans per col·lectius que hi treballen de forma incansable. Però el cert és que ells -Junqueras, Forn, Turull, Forcadell, Romeva, Bassa, Rull, Sànchez i Cuixart- estan fora de l’abast de les càmeres i els micròfons. S’han quedat sense veu, i la seva imatge ha anat desapareixent dels mitjans de comunicació, substituïda per uns llaços grocs que a Inés Arrimadas li semblen contaminants.

Un càstig afegit

Els presos no poden dir-hi la seva, ni exercir les seves responsabilitats polítiques, si no és a través de mitjancers. Aquest és un càstig afegit que els polítics exiliats no coneixen. Carles Puigdemont i companyia tenen dret a parlar i l’exerceixen amb profusió. Continuen presents en el debat polític, en primera persona. I és bo que sigui així. Bo per a ells, i bo per a la causa que defensen.

Fa algunes setmanes, algú em va preguntar per què Oriol Junqueras ja no sortia parodiat al programa Polònia. Hi ha una resposta tècnica i una d’emocional. La tècnica és que tota paròdia necessita un referent en la realitat informativa, i Junqueras (la seva imatge) ha deixat d’aparèixer en els telenotícies. La resposta emocional és que l’equip del programa no es veia amb cor de fer broma -broma sovint àcida- sobre personatges que són a la presó per motius polítics, que no poden veure el programa; a més, la mateixa audiència ho rebria amb disgust. “Sí, però mentrestant l’aneu invisibilitzant”, em van replicar. I és cert, però per a un programa d’humor, en aquest cas, no hi ha cap solució bona.

Sigui com sigui, el que és segur és que les imatges obtingudes per l’ARA són una escletxa en els murs de la presó, un primer triomf contra la invisibilització forçada d’uns dirigents polítics que estan suportant un càstig injust. És gratificant veure’ls compartint els seus coneixements amb els altres reclusos, escrivint, fent-se mútuament companyia, participant en les feines comunitàries amb tota la humilitat i amb tota la grandesa. Ara sabem una mica més quina és la seva realitat, i com és d’urgent que el nou govern espanyol posi punt final a aquesta vergonya democràtica. Esperem que aquest document tan valuós hi ajudi. Els presos polítics, a casa!