Escapades reials: de Jaume II a Alfons XIII

Historiador I PeriodistaJaume II de Mallorca, al segle XIII, va haver de fugir del palau reial de Perpinyà per una claveguera, perseguit pel seu germà, Pere el Gran. El seu besnet Jaume IV va morir desterrat, a Sòria. El 1931 Alfons XIII va haver de marxar a l’exili per unes eleccions municipals i pel desprestigi de la seva figura, que era tan marcat que fins i tot monàrquics acreditats l’havien abandonat. Aquesta va ser l’última conversa de Miquel Maura -fill del mallorquí Antoni Maura, que va ser president del govern espanyol- amb el monarca, el 1930: “Venc a acomiadar-me de sa majestat”. “On te’n vas?”, li va demanar el rei. “Amb els republicans”, va contestar Maura. I Alfons XIII va sentenciar: “Mentre jo visqui, la monarquia no corre cap perill”. Uns mesos més tard, havia d’abandonar Espanya.

La partida de Joan Carles I, doncs, no és excepcional si es té en compte la història de les dinasties reials. Al llarg de tota l’etapa coneguda com l’Antic Règim van caure monarques per baralles familiars -al més pur estil de Joc de trons -, conspiracions cortesanes i invasions estrangeres. D’altres fins i tot van haver de sortir disparats per no caure presoners, com Carles V. Però gairebé mai han partit per revoltes populars. Ni tan sols les mitificades Germanies illenques del 1521 van arribar a posar en qüestió l’autoritat reial. “Si en nom seu es cometien injustícies, era perquè ell [el sobirà] no n’estava assabentat a causa dels cavallers i els mals consellers”, així se’ls justificava sempre, segons els historiadors Margalida Bernat i Jaume Serra. Per això el crit era “Visca el rei i mori el mal govern”.

Casar-se entre ells

L’autoritat reial, segons la construcció absolutista, procedia de Déu. I encara queda una certa aura màgica d’aquella veneració irracional. Tot i que els prínceps han deixat de casar-se entre si, com era tradició -amb conseqüències genètiques indesitjables-, per fer-ho fins i tot amb dones divorciades -tot i que l’intent li va costar el tron a Eduard VIII d’Anglaterra- o amb mares fadrines, això té la seva tornada. Com al conte de la Ventafocs, ara qualsevol plebea -com una periodista- pot accedir a la reialesa. El genealogista Armand de Fluvià no comparteix aquesta modernitat que mina la màgia que, segons alguns, encara legitima les monarquies. “L’única obligació que té la casa reial espanyola és casar-se amb membres d’altres cases reials. La resta són privilegis”, explica De Fluvià.

Amb les revolucions liberals del XIX es va encunyar una nova fórmula: la monarquia constitucional, que -amb matisos- ha arribat fins als nostres dies. El rei ja no és l’autoritat absoluta, sinó que actua “conforme a la Constitució i a les lleis”, com establia la carta magna espanyola del 1812. La idea és que “el rei regna, però no governa”. Amb aquest sistema, el sobirà es converteix en guardià de la Constitució: és l’àrbitre, per damunt dels partits. La successió genètica hi aporta un plus d’estabilitat -hi va haver monarquies electives en el passat-. Les Corones europees es van haver d’adaptar o desaparèixer. I les guerres mundials es van endur un bon grapat de dinasties. Van resistir, bàsicament, les que actuaven d’acord amb el seu paper constitucional. Com la britànica: Jordi VI -pare de la reina actual- i la seva família, quedant-se a l’illa malgrat les bombes, van encarnar la resistència contra el nazisme tant com el primer ministre Churchill mateix. En canvi, l’actitud ambigua de Leopold III de Bèlgica li va costar l’exili a Suïssa i haver d’abdicar en el seu fill Balduí. A Espanya Joan Carles I va ser designat expressament per un dictador que havia sigut aliat de Hitler i Mussolini. Aquesta és una diferència gens menyspreable respecte de la resta de monarquies europees que encara perviuen.

Això d’haver de sotmetre’s a una Constitució, que procedia de les idees de la Il·lustració, no va agradar gaire a Lluís XVI de França el 1791. Aquest Borbó, que no era conegut per la seva intel·ligència, estava convençut de la seva autoritat d’origen diví. I va contactar amb sobirans estrangers, tots parents seus, per demanar-los ajuda per mantenir l’absolutisme. Però això era traïció, d’acord amb les noves regles de joc. Ell i la seva família van haver de fugir. Els van atrapar a Varennes, i el van destituir i executar. Els seus germans es van exiliar a l’estranger. Van tornar després del període napoleònic i van arribar a ser reis: Carles X va intentar restablir l’absolutisme i el va derrocar la revolució del 1830. Va haver de marxar, un altre cop, i va morir a Itàlia. El seu cosí i successor, Lluís Felip I, no va ser prou liberal per als francesos i va caure el 1848, també va haver d’escapar-se del país. Els Bonaparte també van morir fora de França. Al seu exili als Estats Units, Josep, que va ser rei d’Espanya, va confessar al mallorquí Francisco Manuel de los Herreros com s’enyorava.

El primer Borbó espanyol, FelipV (1683-1746), ja va haver de fugir en alguns moments a causa dels vaivens de la Guerra de Successió, que es va carregar les institucions de la Corona d’Aragó. Però el seu net, Carles IV, va ser el primer Borbó espanyol que va haver de deixar el seu regne -per la pressió napoleònica- i morir desterrat a Roma (on també es va desterrar AlfonsXIII, i la mateixa ciutat on va néixer Joan Carles I). El fill de Carles IV, Ferran VII, va tornar d’un daurat exili a França el 1814 i va prendre la mateixa actitud hostil envers la Constitució que el seu parent Lluís XVI. Però se’n va sortir millor: a ell un exèrcit invasor, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, li va treure de damunt els liberals, tot i que ja havia jurat, hipòcritament, la carta magna. El dubtós paper d’àrbitre institucional de la seva filla, Isabel II -era patent que preferia els moderats-, la va dur a l’exili el 1868. I el mateix li va passar al seu besnet, Alfons XIII, que es va saltar la Constitució per legitimar la dictadura de Primo de Rivera el 1923. D’allà va néixer el verb borbonejar : l’acció -per part d’un rei- de ficar-se en política. Paradoxalment, van ser probablement els monarques estrangers -Amadeu de Savoia i la regent Maria Cristina d’Habsburg- els que es van prendre més seriosament això que estaven sotmesos a una llei superior a la seva sang.