Errejón, l'última veu a caure del 15-M

BarcelonaÍñigo Errejón és l'última cara que ha quedat esborrada de la fotografia dels cinc fundadors de Podem que van ser al Teatro del Barrio de Lavapiés, a Madrid, el gener del 2014. Ni Pablo Iglesias, ni Teresa Rodríguez, ni Juan Carlos Monedero ni Miguel Urbán, cap d'ells, no formen part ja de la primera línia política ni són al capdavant d'un partit que havia irromput per capgirar el tauler polític –només Iglesias continua defensant el projecte–. La sortida d'Errejón, a diferència de la resta, no ha estat per raons polítiques, sinó que les acusacions d'assetjament sexual que feia temps que el sobrevolaven n'han precipitat la caiguda. Amb Errejón no només se'n va una de les peces que han apuntalat l'espai a l'esquerra del PSOE en els últims deu anys, sinó també la persona amb qui Yolanda Díaz havia dipositat bona part de la seva confiança per teixir Sumar. El partit de la vicepresidenta segona del govern espanyol havia de servir per unificar un espai avesat a lluites fratricides. L'eina, però, s'ha demostrat fallida.

El cas Errejón és l'últim capítol que ha contribuït a fer encara més profunda la crisi que viu l'espai. Podem, impulsat pel 15-M, pretenia unificar tota l'esquerra del PSOE al voltant seu, inclosa Esquerra Unida, per intentar fer el sorpasso als socialistes. Un objectiu que ja va generar tensions amb el partit que llavors liderava Alberto Garzón i que només es va acabar plasmant en una aliança electoral el juny del 2016. No van aconseguir l'objectiu i, de fet, és aquí on també havien aflorat les tensions estratègiques entre Iglesias i Errejón, però també amb els Anticapitalistes que llavors encapçalava Teresa Rodríguez –va abandonar Podem després del pacte amb el PSOE pel govern de coalició–.

Amb Errejón, precisament, desapareix una de les figures que més polaritzava l'espai, al costat d'Iglesias. Tots dos es van enfrontar en una batalla desacomplexada l'any 2017 en la segona assemblea de Podem. Iglesias va guanyar el pols i l'encaix d'Errejón es va demostrar inviable fins que el ja exdiputat va acabar abandonant la formació lila per fundar Més Madrid l'any 2019 –el partit que ara lidera Mónica García també ha acabat distanciant-se'n–. Això sí, abans de les eleccions generals del 2023, Errejón va aconseguir una mena de victòria pòstuma amb el veto a Irene Montero, amb qui l'animadversió era mútua.

Ara bé, més enllà de les disputes personalistes i estratègiques dels últims deu anys, l'escàndol que vincula Errejón ara va més enllà, perquè deixa al descobert la gestió de pràctiques d'assetjament sexual que moltes veus de l'espai admeten que ja coneixien. "El nostre compromís contra el masclisme i per una societat feminista és ferm i sense excepcions", deia Yolanda Díaz en un missatge a X després que Errejón anunciés la seva dimissió. Ara bé, tot i la investigació oberta per Sumar, formacions com Esquerra Unida ho veuen insuficient i han demanat explicacions a qui ho va encobrir.

El futur de Sumar

La marxa d'Errejón deixa tocada Yolanda Díaz i ha revifat la batalla entre els partits de l'espai. La vicepresidenta havia dipositat en Errejón el pes del grup parlamentari i també l'estratègia de Sumar. El coordinador general d'Esquerra Unida, Antonio Maíllo, en aquest sentit, ha demanat una "catarsi" al partit de Díaz. L'organització haurà d'afrontar el seu futur en l'assemblea del desembre davant els recels d'Esquerra Unida o Més Madrid, els quals havien apuntalat Sumar, però que ara fins i tot posen en dubte que es pugui repetir la coalició de les generals de l'any passat.

Els comuns –que decidiran el seu futur en l'assemblea d'aquest novembre després d'encadenar diverses patacades electorals– havien estat els principals valedors de Díaz i Sumar, però se n’han començat a separar reivindicant l’autonomia del seu espai i la seva història a Catalunya a mesura que el projecte ha anat fent aigües. La marxa d’Ada Colau obre una nova etapa dins del partit, que assumeix que haurà de buscar nous lideratges mentre potencia els que ja té al Parlament, amb Jéssica Albiach –que deixarà la direcció del partit–; al govern espanyol, amb Ernest Urtasun –també portaveu de Sumar–; o al Congrés, amb Aina Vidal i Gerardo Pisarello.

La nova executiva dels comuns tindrà diverses carpetes sobre la taula. Una de les més importants és quina relació volen tenir amb els socialistes a Catalunya. Mentre al Parlament els comuns xuten la pilota endavant i mantenen un perfil baix davant Illa a l’espera de com evolucioni la negociació de pressupostos –que condicionen l’habitatge–, a Barcelona ja reivindiquen que el seu lloc és a l’oposició fins al 2027. De fet, Colau també s’ha mostrat partidària de no tancar un pacte de govern amb el PSC a la Generalitat, alhora que reivindica refer ponts amb Podem i la resta de les esquerres.

El paper de Podem

Davant la crisi de Sumar, Podem hi veu una oportunitat per reivindicar-se com l’espai de l’esquerra transformadora que manté viu el clam del 15-M, i vol aprofitar la negociació de pressupostos de 2025 per marcar perfil. El partit ha convocat una consulta a les seves bases per demanar-los si han de condicionar el seu vot favorable als comptes estatals a dues condicions: que el govern espanyol trenqui relacions amb Israel, i abaixar "per llei" un 40% el preu dels lloguers i prohibir la compravenda d’habitatge si no és per residir-hi.

Fonts del partit lila són conscients que això tensa la corda d’una negociació que ja és molt difícil per al govern espanyol per les pressions de Junts, perquè Catalunya rebi més diners a compte del marge de dèficit de les administracions per aquest any. Consideren, però, que correspon al govern espanyol lligar els suports de tots els socis. I lamenten, en aquest sentit, que Sumar hagi renunciat a defensar aquestes tesis dins del govern espanyol en favor de posicions, a parer seu, més toves amb els socialistes. "Nosaltres ens hem limitat a agafar les demandes del carrer", asseguren fonts de l’executiva a l’ARA. Els pròxims mesos seran clau per veure si l'espai a l'esquerra del PSOE és capaç de recompondre les seves peces per evitar que la crisi que ja viu es faci encara més profunda.