Ernest Maragall: "El PSC va sentir vertigen de passar a l'altra riba del riu"
Discrepància "El PSC ha de ser més papista que el PP amb la Constitució? Siguem catalans! I si de resultes d'això cal modificar-ne una coma, es fa"
Ernest Maragall (Barcelona, 1943) ha trencat un tabú de la política catalana saltant-se la disciplina de vot del PSC en una votació crucial com la del pacte fiscal. Vint-i-quatre hores més tard es mostra sorprès per la repercussió del seu gest i desconfia dels elogis excessius. I insisteix en la necessitat que no es trenqui la unitat catalana.
A la Gran Bretanya el seu vot discrepant no hauria sigut notícia.
És molt diferent un sistema de circumscripcions uninominals en què el diputat respon davant del seu electorat i en què la discrepància és normal. La lògica és diferent: els partits s'han de guanyar el vot dels diputats i no al contrari.
¿Ha rebut algun missatge de la direcció del partit?
No, encara no, però suposo que en parlarem i el partit decidirà el que cregui convenient.
¿Tots els diputats del PSC van votar amb consciència com vostè?
Estic convençut que tothom creu que va fer el correcte.
El PSC es va equivocar dimecres?
Les posicions estaven tan a prop que només calia passar un petit pont. Hauria sigut millor que el PSC s'hagués situat a l'altra riba del riu, però va sentir vertigen.
L'altra riba del riu era el concert, però el PSC no el vol.
Al document no hi surt ni la paraula concert . No té res a veure amb Euskadi. Aquí es parla de solidaritat, i és per això que s'hi pot donar suport.
Martínez-Sampere va alertar que el projecte és inconstitucional i està destinat al fracàs...
Aquí és on tinc la discrepància més gran. ¿El PSC ha de ser més papista que el papa? ¿Ens hem d'anticipar al que ens podria dir l'Estat? Siguem catalans! Defensem els nostres interessos legítims! I si de resultes de la nostra defensa autèntica del país hem de moure una coma de la Constitució, fem-ho. ¿O és que tot és sagrat excepte l'interès de Catalunya?
Quina transcendència atorga a la votació?
Dimecres era el dia de marcar una posició majoritària, i va quedar una mica coix perquè hi faltava un component cabdal i necessari, com és el principal partit catalanista i d'esquerres. El PSC hi ha de ser. Amb posicions pròpies, com ja es van expressar, però que es defensen millor des de dins que des de fora.
De què haurà servit el seu vot?
Com que el procés del pacte fiscal acaba de començar, espero que hagi servit per deixar oberta la porta, que hi continuï havent possibilitat de trànsit. En aquest procés de negociació que ara encara el Govern, d'alguna manera tothom hi ha de ser.
¿Vostè encara veu possible recuperar la unitat catalana?
És que si ho mirem històricament, aquest ha sigut sempre el nostre error. No ser capaços d'articular amb fermesa una posició unitària. Quan la tenim o creiem tenir-la, a la primera de canvi, per uns motius o altres, l'esberlem. La història de l'Estatut també és aquesta. Ahir vam tenir una oportunitat que espero que no sigui l'última. Però la responsabilitat és de tothom, del PSC, per descomptat, i també dels partits que van donar suport a la proposta. El president havia de fer tot el possible per sumar-hi el PSC. I no ho va fer.
El PSC acusa CiU d'actuar tàcticament per un interès de partit...
Jo espero que CiU ens ajudi a desmentir-ho. Ahir no ho va desmentir. Jo no vaig votar sí gràcies a CiU, sinó malgrat CiU.
¿La unitat catalana ha de ser a canvi d'aigualir plantejaments?
No es tracta d'aigualir res, però si no vencem les suspicàcies entre partits, Catalunya continuarà sospirant, aspirant, esperant i plorant. Comença a ser hora que guanyem alguna batalla. Tenim el vici de perdre.
Quin és el problema del PSC?
Tenim un problema d'ubicació, de credibilitat, de capacitat de ser escoltats. Molt sovint podem tenir la raó, però els ciutadans no ens consideren part del debat real. Dimecres, per voler expressar un matís, el país acaba interpretant que en quedem fora. I no és cert. Pesa massa la imatge que estem subordinats.
El seu vot coincideix amb el llançament de la plataforma Plaça21...
No hi ha relació entre una cosa i l'altra. És un espai de reflexió i proposta de l'esquerra catalana, modest però amb voluntat d'influir.