ERC es prepara per consolidar el seu gir pragmàtic

BarcelonaOriol Junqueras i Marta Rovira van arribar junts a la cúpula d’ERC la tardor del 2011 per pacificar un partit en hores baixes i amb greus tensions internes. Aquell congrés a Girona va significar una catarsi col·lectiva que ha portat Esquerra a estar a les portes de convertir-se en el principal partit del país. Vuit anys després, Junqueras, president, i Rovira, secretària general, tornen a encapçalar la candidatura que pretén reforçar el gir estratègic pel qual els republicans van començar a apostar després de la tardor del 2017. La DUI ha quedat enrere i la direcció, reforçada amb perfils joves però amb anys d’experiència política com el de Pere Aragonès, que passarà a ocupar la coordinació nacional -càrrec de nova creació- i Marta Vilalta, que serà la secretària general adjunta, busca fer compatible el discurs de la confrontació i la desobediència amb l’aposta decidida pel diàleg. La campanya electoral començarà dissabte que ve.

L’últim congrés del partit, celebrat l’estiu del 2015 a Barcelona amb les eleccions del 27-S a tocar, va consagrar la unilateralitat com l’eina per arribar a la independència. Aleshores, Junqueras i Rovira descartaven cap opció de pacte amb l’Estat i només albiraven una via: “Assegurar el desplegament del full de ruta unitari cap a la independència i, per tant, la declaració i exercici unilaterals”. Aquest redactat ho resumia a la ponència política -avalada àmpliament per la militància.

El context amb què arriba el 28è congrés d’Esquerra no té res a veure amb aquell. El referèndum de l’1-O i la posterior declaració d’independència no van tenir els resultats esperats i si Junqueras és a la presó, Rovira fa més d’un any que viu a l’exili. El partit diu ara que l’independentisme “hauria de superar el debat de la unilateralitat” perquè “no la fa qui vol, sinó qui pot”, com explicava Aragonès en una entrevista recent a El Nacional. En tot cas, la ponència política que la militància votarà a finals d’any no parteix de zero. L’any passat a l’Hospitalet de Llobregat, la conferència nacional dels republicans ja va situar el diàleg per davant de la via unilateral, sense tancar la porta a què en algun moment s’hagi de recórrer a aquesta segona.

Abans del debat del contingut serà el moment de parlar de noms. La primera cita serà el proper 15 de setembre, quan els 9.516 militants del cens podran avalar amb el seu vot -electrònic per primera vegada en la història del partit- la proposta de nova direcció, que han configurat Junqueras i Rovira. “A ERC no hi ha famílies”, assegura una font propera a la direcció. No tothom opina el mateix. “Junqueras ha escollit els seus per la seva banda i Rovira ha fet el mateix”, apunta una altra font. Malgrat que hi ha qui parla de distanciament entre president i secretària general -que la direcció nega-, el cert és que tots dos han presentat una candidatura conjunta.

Canvis sota control

La proposta que es presenta -sense candidatura alternativa- només incorpora sis canvis respecte l’executiva actual. Els més destacats, però, són dos dels que segueixen en càrrecs de menys responsabilitat. Lluís Salvadó deixa la secretaria general adjunta per passar a ocupar una de les vicesecretaries -la de coordinació interna- i Isaac Peraire també perd galons a l’organigrama i passa de la coordinació a la vicesecretaria de vertebració del territori.

Ells dos, a més de Marc Sanglas -que repeteix a la secretaria de política municipal- són alguns dels càrrecs contra els quals s’han sentit veus crítiques després dels fracassos a la Diputació i a l’Ajuntament de Barcelona. Ara bé, també tenen bona part de la responsabilitat dels èxits electorals recents. Salvadó, l’home fort a nivell intern els últims anys, té, a més, pendent de resoldre l’expedient pels comentaris masclistes que va fer en una conversa privada publicada en base a escoltes policials.

La direcció està tranquil·la i no tindrà el perill que algun d’aquests noms acabi caient de l’executiva. En primer lloc, perquè no hi ha un moviment organitzat que demani votar-hi en contra (algunes sectorials i federacions s’ho han plantejat). Però sobretot perquè els estatuts han canviat i ja no hi ha marge que es torni a repetir el que li va passar a Xavier Vendrell el 2008, quan els carodistes es van mobilitzar per fer-lo caure. Fins ara, era necessari que cada membre individual de l’executiva superés el 50% dels vots a favor, però ara només s’exigeix que ho faci el conjunt de la candidatura.

Un cop els nous càrrecs surtin escollits al setembre, arribarà el moment de la ponència estratègica, que encara no s’ha presentat per començar a debatre-la amb la militància. De moment, les úniques dues propostes que s’han fet públiques són la del grup que s’organitza al voltant de Joan Tardà -sense aspiracions a l’executiva- que reclama eleccions per reforçar el lideratge d’ERC i atraure els comuns, i la del Moviment 1 d’Octubre, que aposta decididament per la unilateralitat. Ara seran Junqueras i Rovira que hauran de moure fitxa.

Del congrés unilateralista a la conferència del diàleg

DUI sense alternativa

“Exercir el dret a decidir dins l’estat espanyol és una quimera, com ens va mostrar la reiterada negativa de Madrid a permetre la consulta del 9-N. Per tant, l’únic exercici real del dret a decidir del poble català s’haurà de donar fora de l’estat espanyol”. La via unilateral era l’única que preveia ERC el 2015 i així va quedar per escrit en la ponència política aprovada en el 27è congrés dels republicans, només un parell de mesos abans de les eleccions plebiscitàries del 27-S. Aleshores també es parlava de sumar més ciutadans al moviment independentista, però era amb el procés constituent -que no s’ha engegat mai de forma seriosa- que pretenien ampliar-ne els límits.

A partir de les eleccions, Esquerra es comprometia a entrar al Govern -la candidatura conjunta amb el PDECat ja ho fixava d’aquesta manera- amb un objectiu principal: “Assegurar el desplegament del full de ruta unitari cap a la independència i, per tant, la declaració i exercici unilaterals”. Els comicis del setembre, de fet, s’havien fixat com el referèndum que l’Estat no havia autoritzat mai i Esquerra considerava aleshores que la majoria parlamentària de l’independentisme seria condició suficient per impulsar la independència.

A finals de maig, Oriol Junqueras i Marta Rovira van ser reescollits president i secretària general del partit, respectivament, i el compromís continuava sent el mateix que havien adquirit quatre anys abans: fer d’ERC el principal partit de la “socialdemocràcia catalanista”. Amb l’entrada al Govern imminent, els republicans també es van comprometre a posar punt final a l’opacitat amb què tradicionalment havien actuat els executius de la Generalitat. “Assegurar que l’acció de govern, durant el temps que dura el procés d’independència, es dugui a terme de forma transparent, amb tolerància zero a la corrupció i amb la sensibilitat social més progressista possible”, van remarcar en el document polític.

“Avui ja podem dir que som a la recta final d’un procés d’independència que marcarà, també, l’inici d’un procés constituent. Tant l’un com l’altre responen a la finalitat del canvi vers un nou país”. L’objectiu final no ha canviat el 2019, però sí la forma d’assolir-lo.

L’aposta pel diàleg

Ampliar la base és el concepte -de vegades ridiculitzat per una part de l’independentisme- que defineix l’estratègia d’ERC des de la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017. Acumular forces per a què? La ponència aprovada en la conferència nacional de l’any passat a l’Hospitalet de Llobregat tornava a posar el diàleg al centre del discurs polític dels republicans després de l’aposta per la unilateralitat, que no va donar els fruits esperats. “L’opció dialogada amb l’Estat és la preferida i desitjada per Esquerra Republicana i ens comprometem a treballar-hi incansablement”, van destacar en el document aprovat per àmplia majoria.

I diàleg per a què? Per pactar un referèndum i acabar amb la repressió contra el moviment independentista, començant pel final de les causes judicials contra els principals impulsors de l’1-O. Els republicans van ser pioners a l’hora de reconèixer públicament que la tardor del 2017 no va anar com deien que aniria. Tot i així, són conscients que, ara per ara, l’Estat no té cap intenció de negociar aquestes qüestions, i aquí és on entra l’acumulació de forces, també en l’àmbit internacional, per forçar-lo a dialogar.

El principal maldecap dels dirigents d’ERC ara fa un any era com encabir la unilateralitat en el seu nou projecte polític. Al cap i a la fi, els republicans eren els que tradicionalment més l’havien reivindicat. La militància va omplir la ponència provisional d’esmenes -se’n van sumar 1.400- i els debats previs van servir per acordar amb la direcció que calia donar més visibilitat a la via unilateral, relegada a una simple referència genèrica en el document original. “Si l’enrocament de l’Estat perdurés immutable en el temps i el context de favors i complicitats internacionals virés al nostre favor, ERC es compromet a no desaprofitar cap escletxa d’oportunitat per fer efectiva la República”, es va acabar fixant en el text ja esmenat. A més, s’afegia que “si davant un tancament persistent del govern espanyol no és possible un referèndum d’autodeterminació, no es pot descartar una declaració d’independència”.